dimecres, 17 d’abril del 2019

RECOMANEM EN ABRIL 2019


RECOMANAT A PARTIR DE 10-11 ANYS :






 






 En Tristany s'encongeix / Tristán encoge
 Florence Parry Heide
Edward Gorey ( il) 
Albert Torrescasana ( trad. català)
Manuel Broncano ( trad. castellà)
Blackie Books, 2017

 Aquest llibre va ser publicat en castellà a l'editorial Alfaguara en 1982. Apareix ara en la versió de Blackie Books i, a més a més, en català; tot un luxe! amb un llenguatge més proper i més concís evitant, en alguns casos, els eufemismes.
Pareix inevitable el record d'un altre gran llibre amb temàtica similar “Ahora no, Fernando” editat originalment en Altea Benjamín i que, posteriorment, va ser reeditat amb el títol “Ahora no, Bernardo” en Alfaguara i “Ara no, Bernat” en Kalandraka.
El llibre que comentem, cal reconèixer, no ha perdut actualitat malgrat els anys, presentant-nos un fet sorprenent: Tristany encongeix, literalment, dia a dia; una encertada metàfora; un excel·lent disparador creatiu que ens apropa als contes surrealistes de Pere Calders i Gianni Rodari.
 Davant d'aquesta situació conflictiva, la resposta de les persones que envolten al protagonista és molt diversa: des d'ignorar que això passe, despreocupar-se del fet, menysprear-li pel que li succeeix, ordenar-li que deixe de fer ximpleries, protocol·litzar la situació i inclús la culpabilitat (“Bien sabe Dios que siempre he tratado de ser una buena madre”)… En aquesta última intervenció observem la influència jueva-cristiana i patriarcal de la societat actual.
En definitiva, assistim a una indiferència davant el problema de Tristany sense permetre que cap circumstància puga interrompre la situació de confort en la que es troben els adults, arribant el nostre protagonista a assumir  com normal la seua situació i sobreviure en el conflicte.
Planteja eixa disjuntiva en la nostra  societat  capitalista entre els dos mons existencials: el de l'adult i el de la infantesa, en el que el primer és prioritari i l'altre ha de subsistir.
Es tracta doncs, d'un llibre que ens fa replantejar-nos el concepte de família, d'infantesa, d'escola i de societat; una denúncia a la mancança de dedicació de pares i mares a cobrir les necessitats afectives dels seus nens i nenes. Afortunadament, el llibre està tamisat amb una gran dosis d'humor, ironia i sàtira que fa més digerible la seua tesi.
Juntament al text, es troben les il.lustracions: hi ha una sinergia entre text i imatge. Aquestes sense primers plans ni detalls. Les figures no transmeten afecte, no hi ha cap somriure esbossat ni actitud afectiva; tan sol en una il.lustració del final apareix una mitja curvatura als llavis, a penes visible.
Finalment, el posicionament de l'autora en la infantesa i les seues vivències,  permet la identificació amb el protagonista, així ho expressa el prologuista del llibre, David Trueba: “ Vet ací el llibre de la meua infantesa, perquè, com era el petit de huit germans, sentí sovint què significava encongir fins al punt de desaparèixer. Llegir l'aventura de Tristany em va ajudar a sentir-me reconegut. Qualsevol nen viu la paradoxa eterna d'aconseguir ser lliure i autònom i suposar, al mateix temps, que algú et protegeix, et vigila, et compren. Fins la certesa final de que la vida només és un joc de taula on l'únic destí és avançar amb la teua fitxa.”


RECOMANEM EN ABRIL 2019



RECOMANATS A PARTIR DE 14-15 ANYS :





















El jardí dels déus / El jardín de los dioses

Gerald Durrell
Jordi Arbonès ( trad. català)
Maria Luisa Balseiro ( trad.castellà)
Ed. El Cercle de Viena, 2014 ( 1978)
Ed. Alianza, 2010
Diu l'autor "Aquest és el tercer llibre que he escrit obre l'estada de la meva família a l'illa de Corfú, abans de la darrera guerra mundial (...) Per a mi, retrata una part molt important de la meva vida i allò que lamentablement sembla que els és negat a molts infants: una infantesa veritablement feliç i lluminosa" ( pps 9-10)

Tres llibres enginyosos i apassionants amb una narració descriptiva i àgil en la que destaca l'excel·lència del vocabulari -variat, científic- i una notable combinació d'humor i ironia.

Els Durrell, protagonistes de la història, són una família anglesa que passa cinc anys a l'illa grega de Corfú: el germà Larry, l'escriptor, convida a la llar familiar a tots els artistes que coneix; el germà Lessi capficat amb la caça; la germana Margo sempre enamorada i animada també a invitar a tothom que coneix; el germà petit de 10 anys, Gerry, obsessionat en omplir la casa amb tot els animals que atrapa i la mare encarregada d'alimentar a tots els éssers vius que hi habiten.

Amb la seua lectura, tornem a gaudir d'aquesta peculiar família juntament amb un variat i curiós llistat allotjats, visitants i vilatans. Està compost per 8 capítols amb una estructura i una temàtica comú: l'atenta observació i informació detallada de la fauna del territori, la colorista descripció dels paisatges, l'animada semblança de figures singulars i l'humorístic relat d'anècdotes; tot això, contat des de l'emocionant record d'una preadolescència lliure i plena.
A més a més, a la seua història trobem valors com lʼamistat, la preocupació per la naturalesa i la mirada humorística a les relacions entre les persones.
Segurament gaudiran amb ell més adults que adolescents pels records, les nostàlgies i les vivències plantejades, referents totes elles a un temps llunyà. Tanmateix, és probable que eixe enamorament per la naturalesa i eixa prosa magnífica engresquen a tothom que comence la seua lectura.


++++






Los surcos del azar
Paco Roca
Ed. Astiberri, 2014


 
Llibre necessari. Narrat des de la visió del vençut per les armes però no per la raó. Tema que, malgrat el temps, continua essent una novetat ja que anem, a poc a poc, rescatant de l'oblit aspectes necessaris i vitals. A diferència de molts altres països que no han dubtat en revisar el passat dolorós i exigir responsabilitats, aquí s’ha preferit la llei del silenci, de la complicitat i la continuïtat dels vencedors de la guerra civil i de la dictadura posterior.

Paco Roca ens acosta aquesta realitat mitjançant una meta ficció, introduir-se dins de la ficció per a treure a la llum una realitat, a través de l'element més simple en una contesa bèl·lica: el soldat; i, a més pres, exiliat, vençut, oblidat, ignorat. És d'agrair a l'autor no només mostrar aquesta realitat, sinó el seu posicionament antifeixista.

Destaca la seua destresa en tots els àmbits:

En la il·lustració, on utilitza el color per al passat, i el blanc i negre per a l'actualitat de l'entrevista.

En les metàfores gràfiques, on ressalta certs elements: gestos, objectes, sang per a denunciar i realçar el significat.

En l'elecció del títol, versos d'Antonio Machado, dedicant-li un doble homenatge, pels versos i fent-lo aparèixer en l'obra com a exiliat de la barbàrie de la guerra civil per a trobar-se amb una altra.Juntament amb el joc simbòlic del propi títol: els solcs (camins) que et proporciona l'atzar: captivitats, una altra guerra, retrobaments, equívocs (confusió en la portada del diari Liberation, amb la imatge del tinent valencià Amado Granell, però amb el nom del capità (francès) Dronne, protagonismes secundaris (primera desfilada a París del general De Gaulle escoltada pel republicans espanyols fins a arribar, per fi, a un reconeixement internacional l’any 2004 , gràcies fonamentalment al fet que el capità Dronne va escriure en els seus diaris el que realment va ocórrer sobre la participació dels republicans espanyols en l’alliberament de París..

En l’extensa documentació analitzada, tal com costa en les agraïments del final de l’obra, per a elaborar la història, els diàlegs, amb una narració que acompanya magníficament a les vinyetes, amb el joc meta-narratiu (relat dins del relat) que ens fa més suportable aquesta amarga història, juntament amb una gran dosi de veracitat.

Una narració que no es limita a comptar, sinó viure i sentir la desesperació, angoixes i anhels d'aquells republicans i republicanes espanyoles, que no es van quedar aquí, van arribar molt més lluny en les seves conquestes per aconseguir la democràcia europea. Europa era alliberada del feixisme, en tant que Espanya va viure 40 anys de dictadura feixista.

Aquesta gran història denuncia que el que ens han comptat fins ara han estat simples retalls,
edulcorats, sense arribar, veritablement, al fons de la realitat, de l'ocorregut.

Ens recorda
a Maus,l'obra de Spiegelman, escrita amb anterioritat, en la qual va utilitzar el mateix recurs de l'entrevista i meta-història.

L'autor sap narrar molt bé. Obra amena de llegir, malgrat la seva
densitat. En la qual lluny d'observar els típics personatges que ens han lliurat els diferents mitjans, són molt més pròxims a nosaltres del que podíem imaginar, ja que podrien ser els nostres avis.

El format de novel·la gràfica fa més atractiva la seva lectura. Deuria ser llibre de lectura obligatòria en tots els Instituts i ocupar un lloc en totes les biblioteques. Continuem tenint una història desconeguda i necessitem rescatar-la. Hi ha certa urgència ja que la generació que va viure la guerra civil i la dictadura posterior de Franco ja gairebé és inexistent. Aquesta és una història contada des de l’exili del protagonista .
«Aquella España era muy diferente a la de antes de la guerra .La dictadura habia convertido a todo el mundo en sonámbulos, en gente gris y triste» ( pàg. 313).



RECOMANEM EN ABRIL 2019



RECOMANAT A PARTIR DE 0-3 ANYS:























Deu ditets / Diez deditos
Mem Fox
Helen Oxenbury ( il)
Maria Luchetti ( trad.cat)
Chemas Heras ( trad.cast)
Ed. Kalandraka,  2018



La infància necessita de protecció, alimentació, una llar … Malauradament no tots/es tindran les mateixes oportunitats, però en principi tots/es som iguals.

Aquesta és la tesi que defensa tant l’escriptora com la il·lustradora de l’obra, emfatitzant a més a més en la innocència, acceptació i respecte entre els infants que com són criatures es comporten com a tals, sense prejudicis, amb alegria i ganes de jugar.

Mem Fox escriu un text senzill, rítmic, rimat.  Basant-se en la repetició per a que els oients puguen seguir-lo, anticipar-se i intervindre, gràcies a la tornada. Ho presenta de forma fragmentada, en pàgines consecutives (dues per a cada vers, esquerra i dreta) per presentar i preparar a la persona lectora a la repetició. Aquesta cançó rimada que tracta de la diferència, es centra en les mans i els peus dels bebès (és el que veuen del seu cos) i ens porta a la tradició perquè aquestes “tirallongues” són les que usa l’oralitat per a ensenyar-nos les parts del cos.

La il·lustradora, magnífica Helen Oxenbury, mostra un catàleg de xiquets/es de diverses cultures i mostra un joc de pàgina doble, pàgina en blanc amb text i pàgina amb text i il·lustració, que aconsegueix acompanyar el ritme del text. La dolçor, tendresa, humor i saviesa per l’observació dels infants, (cara, cos, moviments) … fan que aquestes il·lustracions siguen delicioses.

Aquest és un llibre excel·lent perquè és oral i visual, tant proper del joc i de l’afecte.

L’edició que fa Kalandraka ens sembla igualment excel·lent.