RECOMANEM EN OCTUBRE 2020

 RECOMANAT A PARTIR DE 18 ANYS:

L'infinit dins d'un jonc / El infinito en un junco 

Vallejo, Irene

Traducció al català: Nuria Parés. 

Ed.Columna /Ed.Siruela, 2020

 

XVIII edicions del llibre. Tot un èxit editorial.

 

Irene Vallejo és una dona jove, molt formada, molt preparada, apassionada de la cultura clàssica i malalta de llibres, amb una infància marcada per l’assetjament escolar; confessa que va començar a escriure per necessitat, perquè de les coses que no es pot parlar és precisament de les que s’ha de parlar.

Fa un recorregut per la història dels llibres i de la escriptura, amb un gran coneixement i estudi dels fets històrics i una personal i curiosa manera de contar-los. Però no és un anecdotari perquè la seua perícia en l’escriptura fa que el relat oferisca la possibilitat de pujar a un vaixell i fer un viatge d’anada a un altre lloc i una altra època i després un viatge de tornada al present. Mai oblidem on estem perquè Irene amb prodigi ens recorda sempre que som fruit del que ens ha precedit.

 

El llibre té una estructura que ens va portant sortejant les ones, com una contínua narració oral, però que l’autora té al cap amb control, sense perdre el fil. L’escriptura és impecable, capaç de mantenir la frescor de l’oralitat al temps que llustrat amb una capa de cera que el fa brillant, net i polit.

 

Darrere de tot, hi ha la mirada d’una dona amb un llenguatge molt personal i atractiu i amb una ideologia molt concreta, es posiciona en cadascú dels temes, l’esclavitud, el paper de les dones al llarg de la història, l’omnipresència de l’església,  les relacions dels pobles invasors/vençuts... A vegades no sabem en quin territori està per la confluència de disciplines (filosofia, història, antropologia, arts, filologia, literatura...), com feien en la antiguitat però no importa perquè l’autor es dilueix  amb la complicitat de l’autora. 

 

Convida a eixir del llibre amb un llistat de pel·lícules, de llibres, de referències per buscar, de preguntes per fer-nos, de personatges dignes de conèixer amb profunditat...tot de manera fractal, arborescent. És un aliment per a la nostra curiositat.

 

El títol, L’infinit en un jonc , on queda arreplegada la permanència del llibre, és una  absoluta meravella.

 

Com diu Luis Landero, som una espècie subjecta al relat. Irene Vallejo ho sap molt bé.

 

RECOMANEM EN OCTUBRE 2020

 

RECOMANAT A PARTIR DE 16 ANYS:

Les intermitències de la mort /Las intermitencias de la muerte. 

José Saramago.

Traducció al català : Xavier Pàmies 

Traducció al castellà: Pilar del Rio. 

Ed.62, 2005 / Alfaguara, 2005

 

És una de les últimes novel·les de José Saramago (Portugal 1922, Lanzarote 2010). La va publicar al 2005, després del premi Nobel, 1998 per Assaig sobre la ceguesa.

 

Com una constant a la seua obra sempre està la denúncia dels mals de la societat actual, desemmascarar la condició humana i els fils que les mouen. A la seua escriptura hi ha normalment un punt de partida que és una provocació, un disparador, una situació improbable o impossible  Què passaria si?...

 

El punt de partida és una provocació, ...al dia siguiente, no murió nadie. També és el punt d’arribada, de la mateixa manera que comença, acaba, amb una aposta circular. Una vegada acceptada la premissa de partida, tot és molt creïble., si ja hem entrat en el joc còmplice de trencar una regla establerta, la historia s’ajusta amb la perfecció d’un rellotge suís. Saramago demostra un domini de l’escriptura a través d’un narrador omniscient unes vegades, un narrador que dialoga amb el/la lector/a amb gestos de complicitat i un narrador que fins i tot dialoga amb la mort. Interpel·la el lector, contínuament li està demanant que es plantege els grans temes filosòfics:  l’eutanàsia,  la  corrupció,  el poder,...   

 

Amb una permanent ironia, sornegueria i intel·ligència passeja per un país anònim on un dia 1 de gener d’un any qualsevol, ningú mor. Aquest fet que en un principi és rep com una gran festa que tothom celebra, va esdevenint en un terratrèmol que fa tremolar les grans instàncies polítiques, socials, religioses i que acaba tenint repercussions en cada vida i en cada casa. Saramago trau punta a una situació fins a descarnar-la, fins a dur-la al fil del precipici: l’església se sent amenaçada, les agències funeràries s’han de reinventar, el sistema sanitari es col·lapsa, apareixen les màfies, el sistema de pensions i financers trontolla, el periodisme s’aprofita de la gran notícia... Tot apunta que “la vida no se puede vivir sin la muerte, aunque parezca una paradoja debemos morir para seguir viviendo”. No morir-se no és la solució, la solució es donar-li una bella solució a la vida, i aquesta és l’amor.

 

En aquesta manera d’abordar el gran tema, destaca l’humor com a instrument precís, corrosiu i afilat que ens permet veure una mort ocupadíssima escrivint milers de cartes adreçades als humans que van a morir o conversant amb la seua dalla.

 

La traducció al català de Xavier Pàmies és molt bona i premiada, però la de Pilar del Rio és extraordinària, a banda d’ofici tenia la seguretat de no trair les paraules de Saramago més del que cal.

 

RECOMANEM EN OCTUBRE 2020

RECOMANAT A PARTIR DE 10-11anys:

 

El llibre d’hores de Jacominus Gainsborough

Las ricas horas de Jacominus Gainsborough   

Text i il·lustració : Rébecca Dautremer 

Traducció al català: Pau Joan Hernàndez 

Traducció al castellà: Elena Gallo

Baula, 2018/ Edelvives 2018

 

Respice post te!

Hominem te esse memento

 

Els llibres d’hores (horariums) eren manuscrits il·luminats molt comuns en la Edat Mitjana. Cada llibre d’hores era únic, es realitzava exclusivament per a una persona determinada. En ell es fusionava lletra e il·lustració. 

 

A les guardes de cortesia del principi i del final d’El llibre d’hores de Jacominus Gainsborough ens presenta un quadre de la extensa família de parents i amics de Jacominus Gainsborough, el protagonista del llibre.

En la segona pàgina ens ajuda a recordar que cadascú es cadascú i que en un primer moment tot és fruit de la casualitat: Jacominus neix en el si d’una família de conills. És un fill desitjat i a poc a poc va desenvolupant el seu caràcter, la seua trajectòria vital, va fent aprenentatges importants, somia, projecta el seu futur, coneix el desamor, accepta les seues dificultats (és coix des de xicotet a partir d’un accident... ), “Quan no tenim el que volem, hem de voler el que tenim”.

 

L’estructura està molt ben organitzada

 

Al llarg del llibre fa llistats: de les coses que va aprendre, de la gent que va conèixer, de les coses que va saber esperar....Li agrada filosofar, estar a la lluna i parlar idiomes diferents. Així és el Jacominus, un conillet normal.

 

Al llarg de la vida viurà moments bonics i d’altres més durs, va fent un repàs de les coses viscudes fins que fa el recompte de la seua vida, just abans de morir “T’he estimat. I saps, amiga meva? Valia realment la pena viure’t!”

 

També és meravellós com tracta el  tema de l’envelliment, un altre tema que és important abordar quan parlem de la finitud. Anar adaptant-nos al pas del temps, acceptar que abandonem estats anteriors, saber que la joventut eterna és tan impossible com la immortalitat és l’única conquesta que hem d’anar fent si volem arribar a vells.

El text està molt estructurat, molt acurat, molt encertat i poètic.

És un llibre per a reconèixer que tots i totes som fruit de la genètica, dels aprenentatges, de les nostres experiències, de la gent que ens acompanya, del coratge de viure, i del que hem fet. Per això és bonic el llistat ingenu que fa al final.

 

Estèticament és un llibre magnífic, amb gran format i ple d’imatges per a mirar i buscar detalls en les escenes atapeïdes de personatges. Les il·lustracions de Rebeca Dautremer són, una vegada més, meravelloses,  plenes de referències a Brueghel el Viejo, Sorolla, Durero,  Beatrix Potter i carregades de simbolisme, barrejant escenes grans, panoràmiques,  estampes,...

 

La mestria tècnica amb la que l’autora realitza les il·lustracions és admirable:

 https://youtu.be/ddTspfONT58

i UN TASTET :

https://www.youtube.com/watch?v=dz0lVlhHBEQ

 

RECOMANEM EN OCTUBRE 2020

 

RECOMANAT A PARTIR DE 8-9 ANYS:

Jack y la muerte. 

Tim Bowley a partir d’un conte tradicional britànic

 Il. Natalie Pudalov

 Trad. M. Rosario Pita

Ed. OQO, 2012

 

Jack y la muerte és un llibre que ajuda a apropar-se a la mort amb naturalitat.

 

Jack, un xiquet astut, està esperant la mort de sa mare. Està molt malalta i el final és irremeiable. Quan arriba la mort, Jack, amb el seu ingeni, la sotmet a tres proves (com marca la tradició dels contes meravellosos), a l’última d’elles la mort queda confinada en un pot ben tapat.

Sense mort, la mare es recupera de la seua malaltia. Però la mort no hi arriba per a ningú, tampoc per als porc ni pollastres, tampoc per a verdures i hortalisses, tampoc per a mosques i mosquits. 

La vida sense mort no acaba de funcionar bé. La mateixa mare de Jack li fa veure que no és possible lliurar-se de la mort. Ha d’alliberar-la. Són dues cares de la mateixa moneda.

Vida i mort van i han d’anar de la mà.

 

Volem destacar que en aquest cas, la mort té un grau. El protagonista és un xiquet i mor la mare. Aquesta és una de les grans preocupacions de xiquets i xiquetes que moltes vegades fan explícit i sempre és recurrent la resposta dels adults: “això serà dintre de molt de temps”. En aquest cas, no. I en aquest cas és la mare, amb complicitat amb el fill qui demana a la mort que torne a per ella. La mort torna, implacable com sempre i com ens ha mostrat que ha de ser, però amb un gest de generositat li regala una bona mort, asseguda a la cadira, sense més patiment.

 

És un conte de costums però en ell hi ha una part de realisme: a la mort no se la pot vèncer i hem de comprendre la seua necessitat. En la nostra cultura la mort es viu com una tragèdia tot i que intuïm que les coses necessàries no es poden alterar.

 

Tim Bowley ( 1945- 2017 ) , escriptor i narrador oral  anglès, va arreplegar algunes de les llegendes i contes populars de gran profunditat. Va residir a Espanya molt de temps i va participar en moltes trobades de narració oral.

 

És una versió molt neta, precisa i acurada amb un gran respecte per l’estructura dels contes de tradició oral.

 

Les il·lustracions meravelloses, amb molt de detall, un tant oníriques, de Natalie Pudalov (Rússia, 1980), estan carregades de simbolisme: tulipes, roselles, corbs, papallones nocturnes, el fil roig  de la vida que  llisca entre les mans, la mort personalitzada en una figura d’extrema primor, vestida de negre, tapada amb caputxa, molt pàl·lida, de mans i dits llargs,…També els colors (blanc, negre, roig, morat i taronja) s’associen a la mort.

 

Destaquem la traducció acurada de Charo Pita.

 

RECOMANEM EN OCTUBRE 2020

 

RECOMANAT  A PARTIR DE 4- 5 ANYS:

 

 

 

L'arbre dels records / El árbol de los recuerdos

Britta Teckentrup  

Trad.català  : Jiménez de Cisneros Puig, E. 

NubeOcho Ediciones i Pepa Montano Editora, 2015

Aquest llibre planteja un model de dol, una manera necessària de parlar de la mort. 

 

Què fer després de la mort dels éssers que estimem?  Hi ha poques opcions. Podem quedar-nos en la ràbia, en la tristesa o podem reconvertir l’absència en una altra manera de presència i, amb el record i la companyia, acceptar la nostra finitud.

Hem d’apostar  per camins  productius, que ens ajuden a profunditzar en el sentit de la vida, en la nostra condició d’éssers vius que naixem, vivim una vida plena i morim... En aquesta vida plena caben, com si no, les persones que ens acompanyen al llarg de la nostra vida.

 

I aquest llibre parla de tot això. A la guineu li arriba l’hora de morir i ho fa d’una manera natural, com natura imposa, sola enmig del bosc , perquè morir, morim a soles i un llibre que es pren seriosament el tema ho ha de mostrar. Però morir sol no vol dir morir sense saber-se estimat i sense haver tingut una vida plena, com ho mostra també el llibre. Els companys i amics de bosc busquen la manera d’acomiadar la guineu mitjançant el record del temps compartit. 

I la vida continua, la guineu acaba convertint-se gràcies al cicle natural de la vida en una possibilitat nova d’existència: on la guineu va quedar soterrada, la cadena tròfica fa créixer un arbre.

 

Que els protagonistes siguen animals ofereixen una possibilitat excel·lent per a lectors menuts, ens permet fer una projecció amb una certa distància afectiva de les nostres angoixes, preguntes i pors naturals relacionats amb la mort  

 

Al moment del comiat, cadascú té els seu moment de record íntim amb la guineu en el que necessita expressar allò que ha viscut amb ella. Però també hi ha un  moment de compartir el sentiment en rotllana,  necessiten també d’un gest col·lectiu. No és un llibre d’autoajuda. El llibre ofereix un model en clau literària del “memento mori”,  una manera universal (comuna en totes les cultures) de reconèixer-nos en la nostra condició. Tot això sense sentimentalisme, amb tendresa i amb un text i unes il·lustracions senzilles i adients.