RECOMANEM EN NOVEMBRE 2020

 

RECOMANAT A PARTIR DE 8- 9 ANYS

PARAISO

BRUNO GIBERT

(Trad. Teresa Duran)

CUATRO AZULES 2009

 

 

 El títol del llibre és tan diferent dels habituals que fa pensar en les connotacions religioses, culturals, literàries … que té la paraula PARADÍS.

 

Aquest és un llibre que parla sobre la mort amb les preguntes que es fa un xiquet de nou anys, que troba  a faltar el seu iaio, i ens demostra com tractar respectuosament i amb rigor el tema.

Amb una sintaxi senzilla i concisa, i una gràfica d’icones, senyals, signes convencionals, pictogrames, … combina dues lectures que s’han de complementar per entendre el significat total.

L’autor ho és del text i de les il·lustracions.

Ja a la primera pàgina es fa una pregunta que no contesta, i aquest plantejament obert sembla molt interessant.

Com interessant són algunes de les afirmacions que sense solemnitat ni grandiloqüència, amb la lògica infantil, et fan pensar:  

“La muerte es estúpida y llega tan de repente”.

 

També interessa molt com es respon a la pregunta de si tothom va al paradís i la resposta és si, anul·lant així la concepció cristiana de l’infern.

Ens ajuda a tenir una idea del posicionament de l’autor el reconeixement de diverses creences religioses. 

 

L’evocació de l’avi és molt tendra i poètica, una figura que no és oblidada i es recorda pel que feien junts el net i el iaio.

“Algunos días grises mi abuelo me dice …”

I per un missatge final en el que es veu la mort com a part de la vida

“sentir amor y pasión por la vida”

 

Però allò més rellevant del llibre són les il·lustracions.

 

Tot el que hem dit del text s’enriqueix, millora i esclata perquè la il·lustració és original i ens situa amb un cert humor davant del tema.

Construïda amb la iconografia de tots els símbols que s’usen actualment, senyals de transit, etiquetes de la roba, dels directoris d’aeroports, dels centres comercials, ascensors, papereres, …

 

S’alternen dobles pàgines amb pàgines simples amb el text a l’esquerra, fons blancs o de colors.

 

Podríem considerar que els dos codis, textual i gràfic transporten a la persona lectora a una experiència literària diferent i que creiem ajustada a un llibre que no està editat PER A …, sinó que respon a la necessitat artística de l’autor.

Una experiència lectora diferent que és molt ajustada al respecte que cal davant del dol d’una persona estimada i a la vegada és senzill i rigorós amb la lògica infantil i l’acompanyament afectiu.

 

 

RECOMANEM EN NOVEMBRE 2020

 

RECOMANAT A PARTIR DE 12-13 ANYS:

ARBOLIDADES

David Hernández Sevillano (text)

Maite Mutuberria (il·lustració)

Kalandraka, 2020

Arbolidades és un poemari amb il·lustracions bellíssimes.

Ens parla del bosc, de les criatures que l’habiten, dels arbres, dels animals i tots elements naturals, pluja, terra, vent, … que es comuniquen i conformen un escenari ple de bellesa i frescor.

Són 35 poemes sonors i verds.

Més un xicotet poema que es troba a l’inici com si l’autor cucara l’ull a la persona lectora amb una broma poètica:

-       ¿Qué fue antes? ¿la semilla o el árbol?

-       ¡El árbol! -vocifera la semilla.

-       ¡La semilla! -grita el árbol.

El primer poema és el bosc, l’entrada a l’escenari i allí et trobes sense rima consonant, sense versos rítmics però amb una bellesa i una sensibilitat que transita des del remolí que s'embala fins tocar les fulles que es podreixen fent-se part de la terra on tornen a germinar les arrels, fins el xiprer que pinta el riu com un pinzell.

 És absolutament sensorial.

 El poeta no parla del que desconeix sinó de l’experiència personal i vol oferir eixos poemes a les criatures creant imatges i textos poètics de gran bellesa. Sense oblidar d’on ve cada element, la incertesa del seu futur, una consciència de la importància dels arbres i la seua utilitat. 

Destaquem especialment els poemes de "IDIOMAS": Una mirada diferent per imaginar les criatures que viuen al bosc i la seua vivència. 

Destaquem també el poema final, el de la carta que considerem una bonica forma d’acabar el poemari a la recerca de la metàfora, de la simbologia.

Encara que no busca la rima, de vegades apareix.   S’aconsegueix el ritme per la disposició de les paraules als versos i la resta de recursos lingüístics i figures literàries. Enumeracions, anàfores, personificacions, comparacions, metàfores … 

Considerem que (a diferència d’altres poemaris temàtics que ens hem trobat) parlant d’un tema és divers i no es repeteix.

Ens evoca altres veus poètiques, Alberti, Benedetti, …

Arbolidades de David Hernández Sevillano, va guanyar el Premio de Poesia para niños y niñas Ciudad de Orihuela 2019 .La publicació amb il·lustracions magnifiques de Maite Mutuberria per l’editorial Kalandraka ens sembla feta amb gran qualitat i estima per la poesia. 

 

RECOMANEM EN NOVEMBRE 2020

RECOMANAT A PARTIR DE 18 ANYS

 

Ha anat aixi / Y eso fue lo que pasò. 

Natalia Ginzburg, 

Trad. Cat :  Dedeu Surribas, Alba.

Trad cast  : Barba Muñiz, Andrés 

Ed. de la Ela Geminada, 2017/ Acantilado, 2016

 

És un llibre breu, a penes 110 pàgines, escrit en 1947. 

Natalia Ginzburg escriu aquest relat, que és la seua segona novel.la quan torna a Turin amb tres fills, en plena postguerra i amb el seu marit mort a la presó.

Una narració en primera persona, una protagonista sense nom, que com un monòleg, ens conta que ha disparat un tret al seu marit en la novena línia del text.

Aquest principi és un estímul per saber què ha passat.

No sabem el seu nom, però si que és mestra d’escola, de caràcter solitari, fantasiós i vida monòtona.

La protagonista relata com estar sola estava mal vist en la època i ella, dòcil i submisa, es casa amb un home major, que l’abandona per llargues temporades i ella en el súmmum de la inseguretat es creu culpable per no agradar-li.

 

Narra la seua experiència vital:  la innocència del seu enamorament cap el marit, els sentiments contradictoris davant de sentir-se abandonada, l’angoixa, la por i el dol per la mort de la filla, … la feblesa per a canviar el seu destí, …

Aquesta història ens incomoda perquè sentim la rabia davant de la dependència afectiva de la protagonista respecte al seu home, que no l’estima i la ignora.

Al llarg de les pàgines sentim que una dona enganyada deu rebel.lar-se contra el seu home. 

Aquesta és una història crua, ens torba perquè veiem que la protagonista entra en un espiral de derrota i abandó, que no pren decisions davant de la seua situació on es troba anul·lada.  Encara que està en contacte amb altres models de dona, com l'alliberada Francesca, l’amiga, es sent incapacitada per a prendre cap decisió.

Aquesta muntanya de sentiments ens facilita una mirada, setanta anys després de que l’autora l’escriguera, rabiosa perquè denoten feblesa, mancança d’il·lusió, dependència afectiva que equivoca els autèntics sentiments d’amor, … però també podem tenir una altra mirada on la veu narrativa que se’ns presenta en la novel.la, comença un procés on és important escoltar-la com un testimoni que ens ensenya com és d’important respectar-se i estimar-se un mateix.

Comença un procés on es va trobant cada vegada més segura, i va prenent decisions.

 

 Afronta de cara la situació i es planta davant Alberto per acordar una separació, i ho aconsegueix: 

 

“Me desnudé y me quedé mirando en el espejo aquel cuerpo desnudo que ya no pertenecía a ningún hombre. Podía hacer lo que me diera la gana. Podía irme de viaje con Francesca y con la niña. Podía encontrarme con cualquier hombre que quisiera y hacer el amor con él si me daba la gana. Podía leer libros y visitar pueblos y ver cómo vivía el resto del mundo. Había sido necesario llegar hasta ahí. Me había equivocado en todo, pero todavía se podía remediar. Si hacía un esfuerzo me podía convertir en otra mujer. Me metí en la cama y todavía me quedé allí un poco con los ojos abiertos en la oscuridad mientras sentía cómo iba creciendo en el interior de mi cuerpo una fuerza fría y enorme”. 

La manera d'escriure no té descans, ni embuts, ni embelliments innecessaris, però et porta com si fos un corrent d'aigua de la que no pots sortir.

 

La literatura ha de ser una invitació a pensar el món, …

Com qualsevol bona novel.la podem trobar-nos amb interpretacions diferents, perquè si la literatura no és interpretable, no és literatura, és llei.

  

RECOMANEM EN NOVEMBRE 2020

 

RECOMANAT A PARTIR DE 4-5 ANYS :

EL MUR AL MIG DEL LLIBRE 

     EL MURO EN MITAD DEL LIBRO

   Jon Agee (text i il·lustració)

                                               La casita roja, 2019

 

Des de la coberta tenim informació del contingut del llibre. Les guardes mostren un mur al mig i dos escenaris, un a la dreta i l’altre a l’esquerra.

 

El protagonista disfressat de cavaller medieval (amb armadura i tot) conta a la persona lectora que ell viu a la part més segura del mur que trobem al mig del llibre. Diu que l’altra part no és segura.

A l’altre costat, mentre el xiquet puja l’escala que ha portat per reparar el maó que s’ha soltat,  ens trobem  unes feres, rinoceront, goril·la i tigre, que se’n van espantades perquè han vist un ratolí. I podem interpretar que van a avisar a l’ogre, que es presenta amb una maça i li dedica al ratolí una mirada de retret.

 

Els relats en paral·lel a un costat i l’altre del mur que s’alça al mig del llibre produeixen una contradicció entre el text i les il.lustracions.

És la imatge la que resol la narració i les històries que veiem en un segon pla en el relat (l’ànec que fuig perquè l’aigua va cobrint la part segura, la curiositat de les feres que pugen una a l’altra per veure què passa a l’altre costat …)

El codi gràfic i el textual construeixen tot el significat. No podem prescindir d’un o de l’altre.

 

És un llibre provocador. Res és el que sembla. 

El protagonista, tan preocupat per la por que té a l’altre costat, no se'n adona dels perills del seu costat que diu tan segur, o si?. 

Els animals ferotges s’espanten del ratolí, el terrible ogre salva el xiquet, i el cavaller acaba acompanyant l’ogre per a que li mostre el que hi passa.

 

Un llibre divertit que planteja preguntes. Ens fa reflexionar sobre els prejudicis, sobre la pròpia seguretat i la por (dues cares de la mateixa moneda), sobre la necessitat d’obrir-nos a experiències diferents, ens fa reflexionar sobre que allò que pot ser evident i creiem obvi, no sempre ho és.

 

Les referències als clàssics són clares (Leo Lionni, Maurice Sendak …), fons blancs sobre els que es retallen figures que componen la pàgina com un collage, colors clars i transparents, elaborada gestualitat en els personatges, escenaris silvestres compartits per xiquets ingenus i ogres bons.

 

En definitiva una proposta gràfica, que encara que resulte innovadora en el format com element de la narració, ens remet irremeiablement als clàssics.Ja hem vist anteriorment el format com element narratiu, per exemple en “Aquí no passa ningú”, “Sombras”, …

 

 Aquest podria ser un àlbum que respon al triangle perfecte que marca la interacció entre text, imatge i format, on la composició i l’encadenament que articulen les dobles pàgines juguen un paper fonamental per aconseguir ser un magnífic llibre.