dissabte, 26 de març del 2022

RECOMANEM EN MARÇ 2022

 

RECOMANAT A PARTIR DE 14-15 ANYS





Ametlla/Almendra

SOHN, Won-Pyung

Traducció al català: Anna Puente Llucià

Traducció al castellà: Sunme Yoon

Editorials: Fanbooks/Planeta

Any: 2020

 

 

Seon, el protagonista i narrador de la història pateix alexitímia, incapacitat manifesta per identificar i expressar les pròpies emocions i d'entendre les dels altres. Aquesta anomalia té una arrel orgànica, una glàndula cerebral de la grandària d’una ametlla, el títol de la novel·la. 

Educat per la seua mare i la iaia havia aprés a identificar les emocions dels altres i a fingir estats d’ànim per no destacar en un món que prompte el considerarà diferent. Tot això li servirà en alguns moments per entendre els que l’envolten.

La història està narrada en passat. En el començament Seon conta fredament l’agressió d’un home a la mare i l’àvia on mor aquesta última i la mare queda en coma. Fets terribles que ell conta sense cap emoció. Aquest és l’inici i una constant en tot el seu relat. 

A partir d’aquest moment i en la primera part del llibre, el protagonista aprèn a viure soles. Comença l’institut i, a poc a poc  se n’adona que no està sol. 

Seon coneix a Gon i, des d’aleshores , són els dos protagonistes que al llarg del relat compensen els seus estats emocionals que els faran créixer i madurar. També un altre personatge, la Dora que li ensenyarà el dolor i la culpa.

A destacar el paper dels adults, que acompanyen, recolzen i aconsellen sense envair ni censurar però sempre presents.

La mirada del protagonista sobre el que l’envolta contrasta amb el que la resta de persones sent, s’emocionen, pateixen...Es converteix en una altra mirada sobre la realitat.

També trobem moltes referències als clàssics: síndrome de Diògenes, la Bella dorment, El noi del camp de sègol...

Malgrat algunes escenes que no són molt creïbles i el final tan feliç, és un llibre molt interessant on es tracten, de manera especial: bullying, llaços de sang i afectius, el dol, ser “normal” versus ser “diferent”, els sentiments, l’amistat, l’empatia, la mirada cap als altres...

La intenció de l’autora a l’hora d’escriure aquest llibre és molt aclaridora:

“Neixen nens cada dia. Tots es mereixen ser benvinguts i tenir qualsevol possibilitat oberta...Ja sé que pot semblar una conclusió tòpica, però he descobert que l’amor és el que fa que una persona sigui humana, i també el que crea un monstre. Aquesta és la història que volia explicar”.

 

I una bella descripció d’una llibreria:

..., una llibreria és un lloc densament poblat amb desenes de milers d’autors, vius o morts, que conviuen els uns amb els altres. Però els llibres no fan soroll. Es queden en silenci absolut fins que algú els obre. Només llavors regalen les seves històries, amb calma i amb cura, al ritme just perquè jo les pugui llegir.”


dimecres, 23 de març del 2022

RECOMANEM EN MARÇ 2022

 RECOMANAT A PARTIR DE 18 ANYS:


 

                                          Els anys / Los años   

Ernaux, Annie

Gaillard, Valèria (trad.cat) 

Vázquez, Lydia (trad.cast)

Ed. Angle, 2019 / Cabaret Voltaire,2019

                                  

Què hi ha d’important a les fotografies familiars que tenim guardades en àlbums o caixes?

Què poden significar aquests documents gràfics?

La resposta la trobem en aquest llibre on l’autora fa una autobiografia contada de forma original a partir de les fotografies que té d'ella mateixa des de la seua infantesa. La seua escriptura és capaç de crear memòria, donar testimoni d’una època històrica de vides extraordinàries contades amb sensibilitat.
Però, amb un aspecte que cal ressenyar: aquesta biografia és d'una persona normal, anònima, del carrer com tu i com jo.

I una altra cosa més, podrien dir que es tracta d’un llibre per a lectores de la generació del “baby boom” (nascudes entre el 1946 i 1964), ja que moltes de les experiències que l'autora conta desperten una resposta de l’estil: “jo també pense així, a mi també em va passar".

Compartim amb ella, per exemple, els dinars familiars en diumenge i festes de Nadal; els fragments de converses dels majors, a través d’elles ens arribava la història familiar mesclada amb  la història social; els jocs de la infantesa (cavallets, mocador, anell d’or, ballar en rotllana, fer punteria amb la pilota, cantar i enxampar pols i sarna) i un llarg etcètera en el que es narra també una part de la nostra experiència.

Eixes fotografies emmagatzemades als calaixos o prestatges, sense adonar-nos, constitueixen una gran part de la nostra memòria; ens recorden diferents aspectes viscuts com ara, guerres, sexe, fills i filles, sentiments, moviments juvenils... convertint la seua narració en altaveu i espill dels conflictes socials, culturals, polítics i existencials d’ahir, d’avui i de demà.

Ernaux explica com van evolucionant aquests aspectes al pas del temps, com apareixen les novetats i els avenços, des d’una mirada de dona que reflecteix una ideologia feminista i esquerrana que defensa les petites revolucions a les que cadascuna s’adaptava a la seua mida.

El llibre ple de referències franceses ens entrebanca la possibilitat de gaudir plenament d'ell, ja que algunes resulten desconegudes per a nosaltres.

Malgrat això, experimentarem amb aquesta crònica social i política d’una època, d’una generació de gent en marxa cap a la llibertat, el reconeixement de la literatura com a eina per a crear identitats i per a qüestionar el poder.

Finalment, aprovem de bon grat la intenció de l'autora, Annie Ernaux, per visibilitzar les dones i les seues mirades al món.


divendres, 18 de març del 2022

RECOMANEM EN MARÇ 2022

 

 RECOMANAT A PARTIR DE 8 - 9 ANYS

 


 


 He visto un pájaro carpìntero

Skibinski, Michal (text)

Brankoft, Ala (il.lustració)

Moloniewicz, Katarzina/ Murcia, Abel (trad.cast)

Editorial Fulgencio Pimentel, 2020


Les belles il.lustracions d’Ala Brankoft, i les breus frases que un noi de huit anys ha d’escriure com a tasca escolar per a l’estiu integren aquest commovedor llibre que l’editorial Fulgencio Pimentel posa en les nostres mans en una acuradíssima edició amb cobertes de cartoné i una original tipografia que mostra el text escrit en polonès i la seua traducció al castellà.


Ala Brankoft, pseudònim de Helena Stiasny, estudiant d’arts gràfiques en l’ Acadèmia de Belles Arts de Varsòvia, utilitza amb mestria els colors que inunden les pàgines per a crear dos mons radicalment oposats: els grocs i els verds ens endinsen en una època estiuenca on tot convida a la joia i el goig, però a partir del fatídic moment de l’esclat de la guerra els colors esdevenen foscos i tenebrosos i d'aquesta manera creen un clima de destrucció i terror.


Per la seua banda, Michal passa de referir-se a excursions a la natura, passejos amb la iaia o jocs amb el seu germà a parlar d’avions, de canonades, granades i bombes.


És l’any 1939 i Polònia ha estat invadida pels nazis. La microhistòria que Michal Skibinsbi plasma en el seu diari infantil replega de forma contundent i impactant la tragèdia que suposa un conflicte bèl·lic i el seu reialme de dolor i mort.


Per últim, cal posar de relleu la línia de l’editorial Fulgencio Pimentel amb la seua aposta per llibres alternatius on, per damunt de qüestions purament comercials. es prioritzen els valors artístics.


dimecres, 16 de març del 2022

RECOMANEM EN MARÇ 2022


 

RECOMANAT A PARTIR DE 4 - 5 ANYS









   Els capibares / Los carpinchos

     Soderguit, Alfredo (autor i il·lustrador)

Jubete, Clara i Baseiria, Oblit (trad. cat.)

   Ed. Ekaré, 2020

 

Cada espècie d’animals viu al seu hàbitat, però quan una espècie, en aquest cas els capibares corren perill de ser caçats, fugen buscant un lloc segur, arriben al galliner i les gallines no els volen. Què podien fer?

El text segueix l’estructura típica de la narració tradicional: “tot va bé fins que un dia”. A partir d’ací comença el conflicte.

Arriben els capibares que són diferents: pèl versus plomes, quatre potes versus dues, amfibis versus aus, …

Els estranys, els diferents amenacen la tranquil·litat, la seguretat de la convivència. L’autor planteja una metàfora de la realitat, a través dels capibares ens mostra el que passa amb els emigrants quan arriben a altre país. Alfredo Soderguit ens conta que els capibares no venen per gust, sinó que fugen d’una situació conflictiva al seu territori.

El text té un contingut polític molt clar, el conflicte es planteja quan arriba el diferent i es soluciona amb unes normes rígides que imposen les gallines privant de llibertat als nouvinguts. Amb la imposició de normes no pot haver una bona convivència.

L’autor ens mostra la distància entre el món adult i l’infantil; els menuts no tenen els prejudicis dels adults cap els diferents: per a ells el més important és jugar, divertir-se i no preocupar-se amb qui, en com són, d’on venen, …

L’amistat entre els més menuts resulta beneficiosa contra els perills reals de les gallines: el granger i el seu gos. Les gallines saben quin és el seu final i accepten que van a morir perquè són alimentades.

Un conte amb final feliç, obert, on la tesi de l’autor és que les diferències aporten beneficis a la col·lectivitat.

La història està narrada en tercera persona.

El text és molt depurat i incorpora onomatopeies i silencis.

Les il·lustracions realistes, les cares dels animals molt expressives manifestant tristor, sorpresa, por o tranquil·litat. Estan realitzades en grafit predominant el gris en combinació amb el roig en alguns detalls, en la teulada de la casa, en el bec de les gallines, …

Sordeguit combina en les imatges, la doble pàgina amb la vinyeta; imatges que conten allò que no diu el text, que l’amplien. 

L’àlbum va ser premiat per la fundació Cuatrogatos.

 








divendres, 11 de març del 2022

RECOMANEM EN FEBRER 2022

 


RECOMANAT A PARTIR DE 10-11 ANYS:








Tirallongues del cel i la terra / Retahílas del cielo y la tierra

( Filastrocche in cielo e in terra, 1980 )


Rodari, Gianni (text)

Munari, Bruno (il·l. en català

Tomàs Hijo (il·l. en castellà)

Vidal, Pau (trad. Cat.)

Azaola, Miguel (trad. Cast)

Editorial: Estrella Polar, 2014 (2017) / SM,2015 (2020)


Aquest és una  selecció de poemes a cura de Giovanni Arpino, publicat en 1980 per Maria Ferreri i Paola Rodari. És un recull de «filastroches»(cançons populars, cantades o recitades per divertir els infants) que Rodari publicà en Il libro delle filastrocche (1950) ; Il treno delle filastrocche,(1952 ), i Filastrocche in cielo e in terra,( 1960 );

Gianni Rodari (Omegna, 1920 - Roma, 1980) fou moltes coses, però sempre impulsat per unes mateixes idees, provinents de la pròpia experiència i implicació política; un autor transgressor i compromès políticament i social, que assumeix la defensa d’uns ideals (democràcia, justícia social, igualtat, ...) tant en la vida real (la seua col·laboració en la lluita contra el feixisme durant la Resistenza i la militància en el Partit Comunista Italià) com en els seus escrits, ... i ho fa de manera lúdica, amb humor i ironia .

(A la formiga .pàg 151)

Que em perdoni aquella faula antiga,

però no m’agrada l’avara formiga.

Jo sóc molt més de la cigala

que no ven son cant preciós, ans el regala.


Un Rodari juganer i provocador, que juga a posar-se en llocs i en situacions que disparen la imaginació, amb una fantasia que no neix de mons de ficció sinó que sorgeix de la vida quotidiana, i així, contribuir a fer real aquesta utopia d’una nova cultura, un nou món. És una mirada crítica i al mateix temps optimista : el món pot ser millor. Si en els llibres triomfa la justícia, la igualtat,... els nens poden desitjar el mateix en el món real.

(El planeta dels arbres de Nadal .pàg.36)

(...)

Un planeta de primera

tot i que algú repeteix

que no, que no existeix..

I què? Si no existeix, ja existirà;

quina diferència hi ha ?


Una poesia que no busca paraules especials, la seua finalitat és contar, denunciar, reivindicar... posicionar-se davant les injustícies

(L’accent a la A.pàg.27)

(...)

Que m’han tancat a la garjola

per escriure fora de l’escola


.. i retratar de manera irònica l’autoritat (reis, emperadors, generals,...)

(el dictador, pàg.13)

(...)

A mitja pàgina el deixaren

plantat com un espantall

i el món va continuar

una ratlla més avall.


Les il·lustracions, de Bruno Munari, evocadores i suggeridores, intenten expressar plàsticament idees del text. Acompanyen els poemes amb elements geomètrics de punts i línies de colors, rectes, corbes, ondulades, cercles, ...

Gianni Rodari i Bruno Munari, dos artistes que beuen de les fonts de futuristes i surrealistes i trenquen les convencions per a idear, somiar un món diferent. Rodari utilitza una poesia amb humor i compromís que amb una pàtina d'innocència i utopia dirigeix la seua mirada als febles de la nostra societat visibilitzant-los a través de la seua escriptura que impedirà que caiguen a l'oblit. Bruno Munari realitza unes il·lustracions a base de figures geomètriques amb colors semblant als llapis. A partir de les imatges creades pels poemes, intenta suggerir plàsticament alguna d'eixes imatges ubicades entre la figuració i l'abstracció.

Destaca la traducció de Pau Vidal que ens permet gaudir de la utopia de Rodari en català.

.




RECOMANEM EN FEBRER 2022

 RECOMANAT A PARTIR DE 18 ANYS

 


L’hora violeta / La hora violeta

Roig, Montserrat

trad.cast : Sordo, Enrique

Ed.62 , 2020 (1ª 1980)/ Plaza &Janés, 1992


Era al capvespre, aquella hora en què el cel es torna de color violeta.(. 227.).


Perquè és un llibre difícil de llegir?

No és una narració lineal, centrada en un únic text, sinó que utilitza diferents formes textuals : polifonia narrativa, diaris personals, cartes i la intertextualitat amb l’Odissea d’Homer.

Barreja continua entre l'estil indirecte lliure, l'ús de símbols, les digressions memorístiques i l'associació lliure. .

Això i els salts temporals i temàtics li confereixen una gran complexitat.

( Un exemple : "Es va posar el vestit rosa,el que, a en Jordi, li agradava tant... "  diu Agnès en la pàg. 37.

I fins la pàg 300 no apareix el resultat d'aquesta acció, amb ella clou la novel·la, d'una manera sorprenent i que no anem a desvetllar "En Jordi no li va dir res del vestit rosa ..


"L'hora violeta", l'hora de mirar-se la realitat amb ulls de dona.»

Un retrat de dues èpoques del segle XX: els anys de la guerra i la postguerra, d'una banda, i la transició dels anys 70, de l'altra. Els personatges de la novel·la no sols estan involucrats en una lluita per la llibertat personal, sinó també per la col·lectiva.

Veiem passar diferents tipus de dona, que tenen en comú trobar-se en un moment de crisi existencial,  sentir-se fracassades. 

Apareix una constant en tota l’obra : la major part dels personatges els coneixem per allò que ens conten els altres 

.

Primer capítol : Primavera de 1979

«Em sembla que no som capaços de valorar la realitat fins que aquesta no es converteix en record..... (p-13) aquest munt de paperassa m’ha dut a pensar en mi mateixa. A mirar-me cap endintre. (p15)

L’obra (que transcorre entre 1931 i 1979) comença pel final : Natalia necessita reconciliar-se amb el seu passat i demana a la seua amiga Norma que escriga una novel·la amb els papers que ha trobat :

Em semblava que calia salvar per les paraules tot allò que la història , la Història gran, o sigui, la dels homes, havia fet imprecís, havia condemnat o idealitzat. (p,19)

 

Segon capítol: L’hora perduda

(la Natalia i l’Agnés)

(Natalia) : ...em vas dir ¿saps que m’agrades ? No, no me’n sabia avenir ...Vaig ser tan estúpida que l’únic que vaig saber donar-te fou el meu sexe. (p. 32) 

(Agnés )l’única manera de tornar a viure, va fer en Francesc, és acceptar que hi ha coses que no tornaran a ser com abans. (p.114)

Tota una alternança de veus, les de Natalia i les d’Agnés, contant el que ha estat la seua vida en paral·lel, amb un nexe d’unió : Jordi


Tercer capítol : la novel·la de l’hora violeta

«ara no em fa por la mort, sinó el que em queda de vida.» (p. 141)

És la increïble història de la Kati i la Judit, entre 1936 i 1958. I la versió de la tia Patrícia de la mateixa història, en 1964.

I és que abans de la guerra, la vida era una altra .Però després tothom semblava tocat del bolet, desficiat (p.153)

 

Quart capítol : L’hora dispersa

( Ells i la Norma )

Els records es barrejaven amb les penes dels altres, li queien damunt com les fulles d’un ametller. ( ...) (pàg 223)

És una continuació dels problemes plantejats ja en el segon capítol, tan personals com socials i polítics :els conflictes interiors i les relacions amb els homes, lluita política, lluita per recuperar els drets que tenien en 1932,..., 

 

Cinqué capitol: l’hora oberta

«Només quan t’has sabut mirar a tu mateixa, aprendràs a mirar el que et volta , li havia dit la Natalia «(p.299)

L'hora violeta a més de difícil és una novel·la incòmoda, no dona respostes sinó que planteja preguntes, contradiccions, dilemes, desafiaments...

I un final obert, amb unes dones molt més lliures i decidides a mirar el món amb ulls propis i no necessàriament a través d’un home. D'alguna forma, conviden la lectora perquè també ho faci així.