dimecres, 2 d’octubre del 2024

RECOMANEM SE SETEMBRE 2024

 


RECOMANAT A PARTIR DE 4-5 ANYS



 

EL CONTE D'EN PERE EL CONILLET. ( The Tale of Peter Rabbit, 1902)

Beatrix Potter.

Frederick Warne ( il)

Núria Parés ( trad. cat.)

Ed. Beascoa (Penguin Random House) 2022



«Diu la mare Conill : us deixo anar pels camps o pel camí,

 però, sobretot, NO entreu a l’hort del senyor McGregor!»

«Però en Pere, que era molt entremaliat, 

 va córrer de dret cap a l’hort del senyor McGregor...»



L’any 2002, amb motiu del centenari de la seua publicació ( 1902), es va reproduir el conte original i ara , en 2022 , l’editorial Beascoa el publica en català, traduït per Nuria Parés.

Edició molt acurada, amb cobertes de tapa dura,format vertical i gran.

En Pere és un protagonista molt diferent als protagonistes d’aquella època : formals, obedients, bons i plens de virtuts. Pere és rebel, aventurer, valent, desobedient , i en cap moment es planteja seguir les indicacions de la seua mare.

Apareix el conflicte quan el conillet busca saciar la fam en l'hort, que per a ell és el jardí de les delícies: safanòries, cols, ràvens... i el granger defensa els seus productes. Tot es desenvolupa d’acord amb la lògica i els interessos de cadascú,en una narració plena d'enumeracions : d'accions, d'aliments (cols, patates ...), d'eines ( regadora de llauna), i també d’humor , que ajuda a desdramatitzar la persecució .

El granger el va perseguint per tot l’hort i la fugida de Pere es una carrera d’obstacles que , per moments , el fan defallir . Alguns animals l’ajuden i d’altres fuig perquè no es fia. I en la fugida va perdent, qual Ventafocs, les peces de roba que portava. Es troba perdut i desesperat.

L'actuació primària de córrer impetuosament no li serveix de res; en canvi, quan pensa i recorda el que altres li han ensenyat, comença a trobar solucions per si mateix. Un missatge esperançador: sempre ens queda força per a eixir dels moments greus.

Molt important la descripció de la roba ( jaqueta blava, botons de llautó ...). Possiblement, un símbol sobre la contraposició entre viure domesticat i viure salvatgement. Pere quan actua des de l'inconscient perd la seua roba.

Finalment arriba a la seguretat de la llar on la mare, en veure’l sense roba i tan esgotat, no li pregunta res sinó que li dona el que més necessita en eixe moment :una camamilla i el llit preparat per dormir.

Dos espais, la llar familiar i la granja, la seguretat i el perill, la rutina i l'aventura. Un recorregut d'anada i tornada que fa créixer a aquest personatge.

Les imatges i el text comparteixen la pàgina: unes vegades, al costat, altres, al centre, altres dominant l'escena. Seqüenciació de l'acció a la mateixa pàgina. Grans plans (el bosc) mesclats amb plans detall (la sabata del granger).










dilluns, 23 de setembre del 2024

RECOMANEM EN SETEMBRE 2024

 

  Recomanat a partir de 14 anys :

 

 


 

 

 

 


 

 

 

 

 

 

 

L’ABISME DE L’OBLIT/EL ABISMO DEL OLVIDO

Paco Roca/Rodrigo Terrasa

Tina Vallés ( trad.cat)

Ed. Astiberri

2023


Acabat de anomenar-lo vocal del Real Patronat de la Biblioteca Nacional d'Espanya, Paco Roca ens presenta un nou títol, en el qual fa més palès un dels seus objectius: Recuperar la Memòria, lluitar contra l'oblit.

El títol no podia ser més obvi, un sintagma nominal amb la paraula oblit com a centre significatiu: L'abisme de l'oblit. Cridant-nos l'atenció.

Estem davant una obra en la qual la memòria juga de nou un paper fonamental. Una memòria, en esta ocasió, focalitzada en el tema, maltractat, de la Memòria Històrica. Els eixos principals del qual són la humanitat i la memòria. Amb un posicionament clar dels autors que no ho intenten ocultar en cap moment.

Història en la qual, el nexe central són les fosses comuns on eren enterrats com a animals, de qualsevol forma, les víctimes del franquisme en la postguerra.

Els personatges són les víctimes dels assassinats del règim feixista enterrats d'eixa forma, els seus familiars, l'enterrador que va commutar la seua pena de mort ficant en fosses comunes “als seus”, els arqueòlegs i la misèria i l'engany, on, com diu en el text:


La democràcia es va consolidar sobre l'oblit”.


S'evidencia que hi ha una posició dels autors, hi ha una denúncia, no hi ha edulcorants. Destacar com una cosa important el paper de les dones que a poc a poc va adquirint, quan és possible, en l'obra de Paco Roca.

L'origen es remunta a 2013, amb l'entrevista a Pepica Celda, que va aconseguir una subvenció per a la identificació de víctimes de la Guerra Civil per la Llei de Memòria Històrica abans que Mariano Rajoy pronunciés el seu infame “ni un euro públic més per a les fosses de la guerra”, es referix, clar, per a les víctimes del bàndol republicà, que les del bàndol nacional ja havien sigut convenientment tractades durant la dictadura. Tot això amb una esplèndida imatge laberíntica dels passos que va haver de donar (Pepica) per a aconseguir que buscaren el cos del seu pare.

Dedicat a totes aquelles persones que malauradament no han pogut recuperar als seus éssers estimats, víctimes de la barbàrie i del feixisme i que, en molts casos, han mort en eixa espera.

En aquesta ocasió, torna al format apaïsat del llibre, tal vegada per la similitud d'assentament, enterrament, llosa, descans… apurant un poc la metàfora. Amb vinyetes amb contingut variat, amb diferents enquadraments segons es tracte d'una explicació, un detall, un sentiment o una situació… que no deixa indiferent al lector-a, emocionant amb cada lectura que es realitza, en la qual quasi sense esperar-lo et provoca una reacció emotiva de gran importància que es repeteix en diverses ocasions. Destacant diferents narracions, segons els personatges. Des de les primeres pàgines ja sabem del sofriment que ens espera.

Al llarg de l'obra comprovem una suggeridora sinergia en el missatge a transmetre, on text i imatge s'alternen en la informació o se sumen, complementant-se.

També realitza una retrospectiva sobre el que significava la mort i la importància del soterrament per als clàssics.

Utilitza una gran quantitat de recursos poètics per a visualitzar la informació, com la neu, per a explicar els cabells blancs, l'obertura de la fossa amb la imatge de José ... i altres tantes.

És preocupant que, quasi un segle després dels fets, continue essent una assignatura pendent en la nostra societat per a posar ordre en la barbàrie viscuda. Les guerres tenen conseqüències, no causes. La dignitat de la democràcia es guanya fent justícia, no ocultant, i condemnant, com en altres països europeus, el sistema polític que vam patir i que va causar tanta desgràcia i mort innecessària.

Obra ben documentada i que, a més de contar un succés vergonyós, amb uns certs tints pròxims del dia a dia, pretén denunciar esta situació que continuarà sent un càncer mentre no es retalle.

Suposa un exercici lector dur, dolorós. Suposa mirar cara a cara allò silenciat durant tants anys i posar nom i cognoms als ossos que romanen, muts i abandonats, en el subsol d'un país dividit per ferides incurables.

Una lectura necessària, valenta, que suposa palesar totes eixes veus desafiadores i reivindicatives, enfront d'aquelles pusil·lànimes i tendencioses. Fonamental per a conèixer un poc més de prop la història, que no ha de repetir-se mai, del nostre país.

Destacar el paper de l'enterrador que, amb les seues accions de dignificar als morts i afavorir una futura identificació, no veurà, sinó 80 anys després, els fruits del seu treball, sense comptar amb l'agraïment personal que realitzaven any rere any els familiars directes d'aquells sàdics afusellaments.


Dos aspectes tècnics finals:

- La separació de seqüències narratives o capítols amb una pàgina en blanc, en lloc d'una numeració o marca. Blanc per a emplenar, blanc d'amnèsia, blanc de silenci, blanc de puresa, blanc com un sudari, blanc…

- La utilització del collage amb la incorporació de la fotografia facial en la il·lustració de l'única víctima identificada les restes de la qual no han sigut reclamats, ja ningú l'esperava, ja havia caigut en l'oblit: Manuel Gimeno Ballester.


Obra de necessària lectura i divulgació.


diumenge, 22 de setembre del 2024

RECOMANEM EN SETEMBRE 2024

 

 RECOMANAT PER ADULTS


                                                      

Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres

                                                     

                                                  Solà, Irene

                                           Ed Anagrama, 2023

 

Estimada autora Irene:

Escric aquestes paraules per a contar-te el debat ple de contrarietats que va ocasionar la lectura i comentari del teu llibre.

Hi ha opinions que valoren el llibre com una obra sòrdida on la brutícia, els problemes i les tares dels personatges fan duríssima la seua lectura. Pel contrari, hi ha gent que el valora com l'eclosió d'una literatura sorprenent.

A través de les opinions, descobriren les teues claus literàries: la natura, les dones, els personatges fantàstics com ara, fantasmes i bruixes, un ambient escatològic i una expressió clara i sense vergonya sobre sexe.

A la reunió, cap dels membres que formen part del nostre col.lectiu, dubta que estiga ben escrit, reconeixem un llenguatge molt acurat i peculiar. Tanmateix, algunes persones troben a faltar espais on agafar-se per no perdre's en una estructura narrativa laberíntica, en una estructura temporal dificultosa - cent seixanta pàgines per a contar el que passa en un dia (matinada, matí, migdia, tarda,  vespre i nit-, en eixos nou personatges femenins que es mesclen a les pàgines, convivint vives i mortes a la mateixa casa, encara que pertanyen a èpoques diferents. Un entrebanc evident.

Les lectores, habitualment, caem al vici de voler entendre tot el que hi ha escrit; tal vegada, ens trobem davant d'un llibre en el que cal deixar-te emportar per les diferents històries que té, algunes d'elles divertides a estones.

A l'esdevenir que provoquen les teues paraules, descobrim referents com ara a la pàgina 63 on es descriu la mort de la Margarida, la baixada a l'infern de Dante o a la pàgina 124 una Creació totalment fantàstica que ens recorda a la mitologia cristiana.

Valorem la teua capacitat de crear espais literaris que sovintegen poc a la literatura actual. A més a més, l'habilitat per conjuminar la tradició -bruixes, fantasmes, dimonis i contes- amb fets històrics ocorreguts al Mas Clavell, situat al massís de les Guilleries, des de l'edat mitjana fins l'actualitat.

Malgrat que resulte complicat, podem intuir  a la història, mitjançant la lluita dels personatges per sobreviure com siga, fins i tot pactant amb el dimoni, un compromís per l'alliberació de les dones que trien les "tenebres" i exploren camins desconeguts.

Ens acomiadem de tu, estimada Solà, desitjant-te una llarga vida al món de l'escriptura i, encara que els teus llibres ens susciten controvèrsies, segur que ens ajudaran a enfrontar-nos a innovadores formes narratives.


dimarts, 17 de setembre del 2024

RECOMANEM EN SETEMBRE 2024

RECOMANAT A PARTIR DE 18 ANYS:






 

 
 

EL RETRAT DE MATRIMONI

Maggie O’farrell

L’altra editorial

 

EL RETRATO DE CASADA

Maggie Ofarrell

Libros del Asteroide

 

 

 

Lucrezia de Medici, filla de Cósimo de Medici, poderós en la Florència dels anys del Renaixement italià, tenia 16 anys quan va morir.  Aquesta novel·la ficciona la seua infantesa i els últims temps de la seua curta vida.

 

Des de la primera pàgina sabem de la sospita de Lucrezia. 

Està convençuda que el seu marit vol matar-la. 

La protagonista és casada amb Alfons de Ferrara, perquè mor la germana major, Maria, destinada a eixe matrimoni acordat per les famílies.

Alfons, duc de Ferrara, és un home que a ulls del s. XXI considerarem tòxic, és un maltractador, cruel i violent, però és un home, fill de la seua època, que necessita un hereu per mantenir el seu poder i que els fills de les germanes no s’apoderen del ducat.

 

La sensació d’amenaça durant tota la novel·la és constant.

 

Quan encara és una xiqueta, Lucrezia i els seus germans, visiten els animals que son pare havia portat de lluny. 

La connexió amb la tigressa és immediata, una escena bella i significativa, una criatura atrapada contra la seua voluntat. 

Així es sent la protagonista.

 

L’autora és capaç d’apropar-se a l’època renaixentista introduint-nos en els ambients de la cort, passejar pels jardins acompanyant Lucrezia o percebent el dolor i la por que sent quan s’apropa el seu marit.  

 

Lucrezia viu a expenses de tots, família, matrimoni, estat, costums, … Només és necessària per tenir un hereu.

 

Un personatge emmarcat en un moment històric on, encara els

privilegis i la fortuna, té un destí infeliç i sense possibilitat de decidir.


L’autora imagina la pintura com l’únic refugi de la protagonista.

 Destaquen les descripcions sobre l’art renaixentista:  captar aspectes anímics de la persona retratada, correlació de plans i angles, triturar safrà, cotxinilles, tapar les pintures de les escenes no permeses socialment, … 

 

Des de la primera pàgina vivim una novel·la de suspens. És la narració d’allò que no es veu però que està present.

Una jove que està i no és considerada. Present però a la que ningú li fa cas.

Aquesta narració és fascinant per la mirada a les dones i a la vida miserable que vivien al Renaixement, per molt riques i poderoses en aparença, que pogueren ser.

Per la reflexió sobre el consentiment i la por, sobre la situació dels poderosos i les lluites de poder.

 

Una intensa exploració d’un personatge històric poc conegut i en la que la lectora pot interpretar diferents opcions.

Lucrezia mor enverinada o per malaltia? 

Té un futur on s’escapa o mor?

On trobem la veritat, en la realitat o la ficció?

 


diumenge, 15 de setembre del 2024

RECOMANEM EN SETEMBRE 2024

A partir de 6/7 ANYS:






LA CASA DEL RATOLÍ/LA CASITA DEL RATÓN

Jonathan Stutzman

Il. Isabelle Arsenault

Trad. cast.Miquel Desclot

Trad. Cat. Miquel Desclot 

Editorial Ekaré, 2022




"En Llorenç és un ratolí amb botes als peus, un barret al cap i una casa a l'esquena.”

 

 

Així comença aquesta història…

 Un conte amb una estructura acumulativa a base de repeticions, molt tendre, divertit, una faula sobre el poder de la generositat, protagonitzada per un ratolí molt espavilat.

Jugant amb un forat en forma de caseta que ara amaga, ara desvela, el que hi ha a l'interior, l'amfitrió acollirà a tots els animals necessitats que li demanen refugi, sense dubtar-ho. 

Tant els personatges acabats d'arribar, com el lector, miraran amb escepticisme i estupefacció el diminut habitatge, pensant que serà impossible que hi càpiguen.

Però res és impossible quan hi ha voluntat d'ajudar. 

I d'aquesta manera, un rere l'altre i pàgina rere pàgina, tots hi entraran i passaran la nit calentons i protegits a Can Llorenç.

El text de Stutzman ha estat traduït per Miquel Desclot, amb un vocabulari ric, que manté el ritme i la cadència ideals per a tota mena de lectures, incloent la lectura en veu alta.

Preciosament il·lustrat per Isabelle Arsenault  en una barreja de diferents tècniques  que ressalten l'ambient fantàstic de la narració i la profunditat dels emplaçaments : l'encuny de la caseta, uns personatges primer il·lustrats i després afegits en collage, aportant una sensació de tridimensionalitat,el fris desplegable a les pàgines centrals,...

En resum : un llibre deliciós que no et pots perdre.