diumenge, 18 de febrer del 2024

RECOMANEM EN GENER 2024

 

 
RECOMANAT A PARTIR DE 16 ANYS :

 

 

 



 

 

 

 

 


 

 

 

NOVEL·LA D’ESCACS / NOVELA DE AJEDREZ( Schachnovelle, 1943)

Stefan Zweig

Clara Formosa ( trad. cat) ( trad. cast)

Ed Viena, 2023


Deia Txékhov «L’art d’escriure consisteix a dir molt amb poques paraules»

Res més apropiat per definir aquesta breu novel·la de Stefan Zweig. (Viena, 1881 – Petròpolis, Brasil, 1942), escrita l’any 1941 i publicada pòstumament.

La història, en aparença, és senzilla : ens presenta dues personalitats completament antagòniques enfrontades en un duel singular : una partida d’escacs.

Un duel que no es produeix a iniciativa de cap dels dos personatges, que ni es coneixen ni tenen res en comú, simplement, viatgen en el mateix vaixell de Nova York a Buenos Aires.

En realitat el protagonista, en l’ombra, és un tercer personatge, narrador omniscient, qui, sense presentar-se ni saber el seu nom, ens donarà les claus de qui son i com han arribat fins aquí aquests dos personatges, aconseguint crear en nosaltres una expectació, una intriga i un interès que ens lliga a la novel·la fins el final .

Del primer personatge coneixem el seu nom, Czentovic, i el narrador el defineix com a persona molt limitada intel·lectualment, obtús, «un cervell d’efectes retardats a qui li faltava capacitat de retenció», falta d'interès per tot, això si, era molt obedient i feia tot allò que li encomanaven. Tota la novel·la va plena d’adjectius despectius cap a Czentovic : camperol curt de gambals, cobdiciós, ignorant, galifardeu, murri, autòmat inhumà ... però capaç en mig any, amb un bon mestre, de dominar tots els secrets de la tècnica dels escacs, amb una única limitació : era incapaç de jugar cap partida de memòria. Genial en els escacs,però d’una inèrcia intel·lectual absoluta. Així i tot, als 18 anys ja era campió del mon.

De l’altre personatge ni tan sols sabem el nom, sols que és un senyor d’uns quaranta -cinc anys, un desconegut. Sols el coneix el narrador «es va presentar amb un nom que de seguida vaig reconèixer com el d’una antiga família austríaca , respectabilíssima», però a nosaltres, lectores, ens l’amaga i el presenta com el senyor B. És el propi senyor B qui contarà al narrador la seua història( i de retruc, a nosaltres, que l’estem llegint).

Perquè accepta el senyor B enfrontar-se al campió del món , si mai ha destacat en els escacs i no ha jugat contra ningú des de fa 25 anys ? On i com ha aprés a jugar?

El plaer de jugar es va convertir en el desig de jugar, el desig de jugar en la pressió de jugar, en una mania, una ràbia frenètica , que no només m'obsessionava quan estava despert,... ( p.87)

Una obra mestra que cal llegir per saber un poc més de la refinada maldat d’alguns botxins i la capacitat de resistència de les víctimes .



RECOMANEM EN GENER 24

 

LA LLETRA QUE TOT HO CANVIA

Recomanat a partir de 6-7 ANYS




La lletra que tot ho canvia

Ramon Besora

Il·lustració: Albert Asensio

Ed. Meraki, 2023

 

Juguem amb les paraules.

Quan una lletra ho canvia tot:

         l’objecte,

         l’espai,

         la mirada,

i en passar pàgina apareix:

         la sorpresa 

         i l’humor

que les il·lustracions i el format reforcen de manera sorprenent i amb molta imaginació.

 

Comenta Jaume Centelles:"Girem full, intrigats pel que trobarem i les guardes ja ens alerten de què va la cosa, d’un joc de paraules nascudes de l’insòlit, de l’imprevist, de l’absurd, de tot allò que ens envolta."

Recorda a la tenda de les paraules de Marchamalo que, segons ell,  les paraules són traïdores, però també amables, seductores, provocadores ...; per tant un regal. Un llibre que juga amb les paraules, a la seua transformació. I en eixa transformació arriba l'humor i el non sense. 

Les pèrdues són involuntàries i altres són pel desig de canviar i de llibertat. 

 

El joc comença ja en la portada: on posa “lletra” ara diu “llera”(depressió de terreny que veiem per on corre el riu)

l’Albert Asensio, l’il·lustrador, que ha entès perfectament el joc i, amb la seva perícia amb l’ús del llapis i la seva sensibilitat mesclant els colors, ha estat còmplice directe de l’espectacular resultat".

 

Un llibre joc que convida a jugar amb les paraules.

                                                                                            


dijous, 8 de febrer del 2024

RECOMANEM EN GENER 2024


RECOMANEM A PARTIR DE 10 -11 ANYS









                                    La carta de la senyora González   

                                   La carta de la señora González

                                                 Sergio Lairla

                                       I·lust: Ana G. Lartitegui  

                                       Ed. A Buen Paso, 2019

 

El llibre comença amb l’escriptura d’una carta que la senyora González li escriu al senyor Lairla. Quina casualitat! El nom del destinatari de la carta coincideix amb el cognom de l’autor. Ella mateixa la fica a la bústia, però aquesta no arriba al seu destí de manera recta, sinó que … A partir d’ací la història realista comença a mesclar-se amb aspectes fantàstics iniciant un recorregut des de que l’agafa del sac el carter a …

Aquesta és una carta d’amor en la que la senyora González expressa tot el que sent pel senyor Lairla.

El llibre en realitat és el viatge de la carta. Aquest viatge es transforma en una aventura onírica.

 Mitjançant la carta, l’autor reivindica el llenguatge escrit.

Al text no apareixen xiquets: és curiós que una història d'amor entre dos adults siga contada en un àlbum infantil.

A mesura que llegeixes el llibre varies vegades, trobes més detalls. El detall de la pipa és un homenatge a Magritte. També es veu un aspecte sensorial de la carta, aquesta feia olor a cirera.

L’estructura de l’espai i del temps és molt original.

La narració està ordenada de l’un al set, és a dir fins que el gegant va cap al pou i després la numeració descendeix fins el zero.

En la coberta i en la contracoberta hi ha elements tant reals com fantàstics que ens donen informació, reals com: la casa, el got amb flors, el sobre, … i fantàstics com: el gegant, el caragol, el peix, …

En la coberta hi ha una imatge on conviuen amagats diferents animals i que ja ens fa intuir una història fantàstica que hi haurà a l’interior.

L’àlbum crea interés d’una pàgina a una altra.

La proposta plàstica és fabulosa. La il·lustradora Ana G. Lartitegui realitza un treball minuciós, amb il·lustracions detallistes fetes amb colors càlids, molt sinèrgiques amb el text, en elles es poden percebre les emocions. Cal destacar el joc de zoom en la perspectiva, aquesta va apropant-se o allunyant-se segons interesse. En conjunt és un àlbum per poder gaudir-lo moltes vegades.

Edició molt acurada amb un format gran i vertical.

Va ser publicat per primera vegada a Mèxic l’any 2000 per l’editorial Fondo de Cultura Econòmica i ara, afortunadament l’ha reeditat l’editorial A Buen Paso.

Ha rebut varis premis com la menció honorífica en el III Concurs Il·lustrat A orilla del viento o el I lloc del V Premi Internacional del Llibre Infantil i Juvenil 2000 del CONACULTA.


 

 

 

 

RECOMANEM EN GENER 2024

 RECOMANAT A PARTIR DE 8-9 ANYS

                                                            La caputxeta vermella

                                                            Potter, Beatrix (text)

                                                            Oxenbury, Helen (il.lustració)

                                                            Martínez, Francesca (trad.cat)

                                                            Joventut, 2019

-Una altra vegada? Que ja coneixem el conte!!
-No, que no el sabeu aquest.
En aquest llibre no és tan important què conta sinó com està escrit; eixa manera tan bella, tan original.
Us trobeu davant d'una doble versió del popular conte de tradició: la versió del text de Beatrix Potter i les il.lustracions d'Helen Oxenbury que constitueixen una altra versió sobretot amb la doble pàgina del final del llibre.
Us trobeu davant d'una edició molt acurada: a la seua coberta destaca el títol, l'escriptora i la il·lustradora. Una imatge on apareix el llop i la caputxeta; un llop famèlic d'aspecte vellós i una xiqueta eixerida i innocent. I a les guardes un mapa amb els llocs importants del conte; tot un encert!!!
Oimés, el llenguatge polit de Potter amb un vocabulari de qualitat arrelat a un entorn agrícola: el bosc, les plantes ( grèvol, agrella, xuclamel) i, també laboral: cosir, talar ... afegint cançons de treball. Tot això, traspua allò popular.
I, per si fóra poc, tenim la "veu" personal d'Oxenbury a través de les imatges utilitzant el llapis i l’aquarel·la,  alternant el blanc i negre amb els colors complementaris roig/verd, on es manifesta el segell d'aquesta il·lustradora.
Ella ha volgut presentar-nos un llop vestit amb la seua gaiata que suavitza la seua maldat, un llop en transformació des de l'animal envellit al principi per la fam fins un carnívor àgil i juvenil davant la perspectiva del menjar i, més encara, amb un llop al final gros i feliç. Ha volgut presentar-nos una caputxeta, a la primera pàgina, solitària amb un gest corporal que expressa por; una caputxeta, a la primera doble pàgina, que mostra la seua petitesa posant-se de puntetes per poder arribar al picaporta; una vermelleta que no necessita desobeir per a patir la mateixa experiència que a les versions anteriors del conte.
Tanmateix, text i imatge es conjuminen per a crear una situació inquietant al llarg del recorregut. Encara que el començament mostra la seguretat de la llar amb una estampa de les tres dones - àvia, mare i nena- amb vestits de faena, costura i neteja, l'aventura va alterant-se fins el moment d'arribada a la casa de l'àvia on apareix la maldat. Diu el text "ningú no va veure la Caputxeta" , "ningú no la va veure passar" i les imatges s'omplin  d'ombres llargues i esbiaixades.
Aquest desassossec aplega fins el final del conte on el text i la imatge es separen, s'oposen. El primer, s'apropa a la versió de Perrault, però Oxenbury idea una imatge en doble pàgina que fuig de resolucions tancades i ens planteja preguntes. És la seua aportació, un homenatge a la seua infantesa, període en que va conèixer el text de Beatrix Potter publicat al 1971.
-Penseu encara que sabíeu aquest conte?


RECOMANEM EN DESEMBRE 2023

RECOMANAT A PARTIR DE 10-11 ANYS:


Ronia, la filla del bandoler./ Ronia, la hija del bandolero

/Ronja Rövardotter

Astrid Lindgren

I·lustració :K.Kondo.

Trad. cat : Ulla Ljungstrom/E.Rubio /A.Dueso,

Trad. cast : Ulla Ljungstrom/E.Rubio /A.Dueso,

ed Kokinos , 2022

 

(1ª Ed. en català : Ronja, la filla del bandoler)

Astrid Lindgren

I·lustració :Ilon Wikland

Trad. cat:Jordi Jané

Ed. Joventut, 1984


 

Una història escrita en 1981 i publicada en català per editorial Joventut en 1984, i malauradament descatalogada. Aquesta edició, traduïda directament de l’original en suec per Jordi Jané i il·lustrada per Ilon Wikland, conté unes magnifiques i suggeridores il·lustracions.





 

Una nova edició en 2022, de l’editorial Kókinos, ens dona l’oportunitat de tornar-la a llegir o llegir per primera vegada.

Una edició acurada amb cartoné, un títol nominal i un subtítol que dóna informació del tema de la història i de la seua protagonista. La il·lustració a la coberta i contracoberta del bosc i el disseny de les lletres ens endinsen a l'espai on es desenvoluparà aquesta aventura.

Observant aquesta coberta apareix el primer aspecte xocant: què fa una xica japonesa, tipus Heidi i Marcos, en un bosc suec i en una història escrita per la gran Lindgren, creadora de Pippi Calcesllargues?

L'editorial afegeix les il·lustracions de Katsuya Kondo possiblement amb la intenció de fer el llibre més atractiu; però, en realitat aporten molt poc, no són necessàries per a entendre la història; pot ser donen idea del pas del temps encara que li falte claredat.

Pel que fa al text, utilitza un llenguatge molt ric i acurat, farcit de comparacions i enumeracions. Amb grans dosis d’humor i ironia.

El personatge de la Ronia és rebel com la Pippi, independent, amb pensament propi, diferent a la família de bandolers que l'envolta i empàtica, mediadora del conflicte que hi ha entre les dues bandes de bandolers a la muntanya dels Mattis i al bosc dels Borka.

Ronia es troba en una etapa de trencament dels llaços familiars, especialment amb el pare. És el moment de recerca d'altres relacions diferents a les familiars. Moment d'oposició, de transgressió. Això , en aquest procés de creixement no està  sola, conta amb la complicitat  d'una mare, Lovis, comprensiva i encoratjadora i un bandoler, l'Skalle-Per, que fa d'auxiliar, d'un paper d'avi. Ronia s'ha d'enfrontar a la mort de l'Skalle-Per, una terrible situació que també l'ajuda a  madurar; desapareix l'auxiliar perquè ja no el necessita.

A més més, juntament amb Ronia, està Birk que viu el mateix procés i en una mescla d'amistat i primer enamorament, creixen alhora.

Àstrid Lindgren controla molt bé els elements de l'aventura i sap que el bosc és un espai imprescindible per a ella, el bosc de Rínxols d'or, de Caputxeta vermella, és on buscar la seua identitat. Un bosc paregut al de la seua infantesa, a eixe món perdut que va descriure l'autora.

El bosc també és un indret natural on l'autora desenvolupa tot tipus de sensacions olfactives, visuals ... sensorials i afegeix les imaginatives, personatges dels contes viuen en ella: gnoms culs grossos, nans grissos, trolls de tenebres, els éssers de l'inframón i les harpies. Són els personatges uns bons i altres dolents que faran de l'aventura quelcom meravellós i atractiu.

Una tesi molt clara que defensa el paper de la infantesa representats per Ronia i Birk, la seua mirada neta i crítica contra els comportaments dels adults. Una manera de mirar la infància, lluny de qualsevol estereotip. Un llibre imprescindible.