dissabte, 25 d’abril del 2020

RECOMANEM EN ABRIL 2020


RECOMANAT A PARTIR DE 10-11 ANYS :




Frank, la increïble història d’una dictadura oblidada
Frank, la increible historia de una dictadura olvidada
Ximo Abadia
Ed. Dibbuks , 2018


Hi ha que recordar el passat per a mirar el futur”. Aquesta és la frase que va motivar a l’autor a realitzar aquesta obra.

Aquest llibre passa a engrossir el llistat de llibres dedicats a la memòria històrica i també situar-la en el context històric de la nostra actualitat.
El seu valor és haver trobat una fórmula per mostrar un personatge històric d’una dictadura oblidada. Ideològicament és per tant un llibre necessari  que s’ha de fer públic ara per a les noves generacions que l’han d’estudiar als llibres de text però que encara han de veure el mort passejant en helicòpter.

Una sàtira sobre la figura d’un dictador, un home mediocre, superficial, estratega,  Malauradament hem normalitzat la irrupció a la nostra història d’un genocida, retrògrad, megalòman que va fer ús i abús de poder. Hem hagut d’assumir-la com un fet més, hem volgut fer  creu i ratlla sense haver-lo col·locat socialment on li corresponia. A la mort de Franco, la monarquia, l'església i els que tenen el poder, s'encarreguen de crear una amnèsia col·lectiva amb efectes que a hores d’ara encara estem patint.  En uns altres països on han tingut una dictadura l’han soterrada per sempre i han acabat defenestrant les figures dels seus dictadors .

El llibre conta la vida de Francisco Franco, un home amb unes ambicions per damunt de la seua alçada des del seu naixement fins la seua mort. Amb un nom diferent, Frank, fàcilment identificable, caricaturitzat (ja des de nadó apareix amb la gorra militar enroscada), anomenat “el cerilla” tot i que no va ser tan efímer com una llumeneta. El pinta com a un xiquet amb rebequeries, mediocre y que sempre ha de sortir-se amb la seua com siga.

Més que un llibre històric, com diu el propi autor, és una sàtira, tant del personatge, com  de les institucions que defensa, de las actituds dominants en aquest període (prepotència, assassinats, robatoris…) La idea base és que a Frank li agraden els quadrats i, aquesta obsessió per la quadrícula apel·la a la rigidesa, a l’estretor i curtedat de mires i a la intolerància. Ens el presenten com a una persona capritxosa, egoista, egocèntrica que no pararà fins convertir i eliminar la resta de figures geomètriques, una metàfora magnífica del que va ser la seua persecució de tot aquell que no pensava com ell, va prohibir tot allò que no era quadrat, milers de persones van acabar sota terra i molts milers van haver de fugir. Llibre crític, un llibre de dolents que es basa en la senzillesa amb la que està contat.

Treball arriscat d’il·lustració. Imatges molt potents, agosarades, que recorden la tècnica del cartellisme, amb només 5 tintes i uns dibuixos molt planers i molt simbòlics que dominen per damunt del text sense que aquest perda la seua força amb frases curtes, la majoria d’un sol verb, rotundes, sense floritures.

La seua lectura pot ser autònoma des de la senzillesa plantejada a un poc més profunda amb l’ajuda d’una figura mediadora. 






divendres, 24 d’abril del 2020

RECOMANEM EN ABRIL2020




RECOMANAT A PARTIR DE 18 ANYS :







 SENSE DESTÍ/ SIN DESTINO
Imre Kertész
Eloi Castelló ( trad català)
Judith Xantus (trad cast)
Quaderns Crema, 2003/ Acantilado, 2006 



El premi Nobel de literatura 2002, Imre Kertész escriu un llibre sobre l'estada de Gyuri, un jove jueu hongarés, durant un any i mig a diferents camps de concentració i extermini: Auschwitz, Buchenwald, Zeitz.

La lectura literal d'aquesta obra, un recorregut en tres fases: la deportació del pare, la seua estada com a presoner i l'alliberament, ens envolta de sensacions estranyes i ens planteja contradiccions, provocades per un llenguatge de descripcions on apareixen expressions i adjectius agradables del protagonista que pareixen disculpar els soldats nazis i justificar la seua actuació. Apuntem algunes d'elles:

 "La tercera matinada del viatge, la vella emmudí. Deien que havia mort de set. La veritat és que sabíem que era vella i que estava  malalta i consideràrem que al cap i a la fi era comprensible que es morira". ..

"Uns presos de veritat, amb el típic uniforme a ratlles dels delinqüents, el barret redó i el cap afaitat, les seues cares no inspiraven molta confiança, Segons tots els indicis, pareixien jueus. A mi tots em pareixien sospitosos o si més no estranys".

" Un home alt d'aspecte imponent portava botes altes i un uniforme cenyit; era un home prou bell, fort i atlètic. Em recordà als herois de les pel·lícules: atractiu, trets virils i un prim bigoti castany... que lluïa de meravella en mig d'un rostre bronzejat".

 " Els alemanys eren en el fons gent neta, honrada, amant de l'ordre, la puntualitat i el treball... A mi m'inspiraven fermesa i tranquil·litat"

 "Tot funcionava, tot estava al seu lloc, acomplien amb puntualitat, serenitat i automatisme. Així arribí a comprendre el treball del metge ... Mirant amb els seus ulls, m'adoní de quants vells i inútils hi havia: un prim, l'altre massa gros... Aquests anaven a la filera dels no aptes".

Totes aquestes descripcions on no es troba el trauma ni el judici signifiquen que l'autor minimitza l'horror, no considera important parlar de la maquinària criminal organitzada pels nazis? 
O tal vegada, ens posa a la pell de l'adolescent de 16 anys i ens mostra la seua mirada ingènua que no és conscient de les veritables intencions i raons ocultes que hi ha darrere dels camps de concentració?

Ens obliga, doncs, a interpretar la lectura, a cercar les diferents tesis que puguen cohabitar en ella. Si en la novel.la de Primo Levi " Si això és un home" publicada en 1958 es manifestava amb nitidesa la seua finalitat de denunciar amb un llenguatge dur, incisiu, la inhumanitat amb la que són tractats, en aquesta novel·la el camp de concentració és un context, esgarrifós per suposat, on el jove aprèn a sobreviure, a traure força d'on siga per a poder suportar-ho, com si Kertész, utilitzant un llenguatge permissiu, ens presentara la radiografia d'un supervivent, la seua voluntat de viure. Formulacions com "vaig descobrir la tossudesa i la voluntat com a recursos contra la fam i l'envelliment" o "hi ha una parcel.la a la nostra naturalesa que ens evita caure a la bogeria", poden donar a entendre aquest posicionament.

O també, per què no? Podríem optat per la clau irònica que traspua en diferents moments de la història quan diu que la seua cara està prematurament envellida per l'abús dels plaers carnals; quan diu "som lliures, però on és la sopa de safanòria?", quan atrapat pel síndrome d’Estocolm, diu estimar el lloc on et torturen ("Eixe camp de concentració tan bell"), quan un dels presos li pregunta "com ha arribat a Zeitz i ell contesta que molt fàcil, només tingué que baixar de l'autobús" o referir-se als nombres tatuats sobre la pell com nombres de telèfons celestials. Són exemples que  situen al jove en un plànol d'observatori que mira el present sense pensar el futur. Aquesta ironia demostra la distància emocional que adopten protagonista i autor per a contar i assumir aquell malson real.

Totes les interpretacions resulten possibles depenent de la persona lectora, del seu posicionament crític i el grau d'exigència cap els autors i autores que tracten aquest esfereïdor tema.

A l'última fase del recorregut personal d'un protagonista, que pateix com diu ell "una gairebé pèrdua d'identitat" o "quelcom s'havia degradat en mi definitivament" , arriba el moment de l'alliberament i entrem en un registre filosòfic. La primera reflexió l'ofereix el títol "sense destí ": "havia viscut un destí determinat, no era el meu, però ho havia viscut; ara havia de viure amb eixe destí"; "havia donat unes passes i no altres i puc dir que dins del meu propi destí havia actuat amb honradesa". Queda a l'aire de les paraules escrites el dilema llibertat/destí; si existeix el destí, no pot existir la llibertat o viceversa?
També apareixen altres pensaments com ara el concepte de felicitat com un parany, "inclús allí, al costat de les xemeneies on es torturaven, havia hagut quelcom paregut a la felicitat". Sobre l'amistat, "una cosa passatgera sotmesa a les lleis de la vida". Sobre la voluntat, una eficaç eina contra la feblesa i la temptació a l'abandó. Sobre la imaginació que roman lliure inclús quan som en privació de llibertat, "les parets de la presó no poden posar límit a la imaginació". Sobre l'esperança " un raig d'esperança que mai no desaparegué. I, per damunt de tot, sobre l'atzar que dissortadament el va confinar a aquell indret espantós i alhora la benèfica sort que el va salvar d'una mort gairebé segura i el va permetre tornar a casa.

Què li resta al jove personatge després d'aquesta esgarrifadora experiència? Doncs, l'odi  a tot, pels prejudicis i idees preconcebudes, per la incomprensió per part de la gent que no hi havia viscut eixes experiències. Contra això, però, manté el record de Bandi Citrom, hongarès que li va ensenyar a dur una vida ordenada i neta dins del camp, la necessitat de posar "ordre en el desordre, llum sobre la foscor.", l'aferrament a la normalitat per continuar vivint, la resiliència acceptant totes les premisses amb la condició de seguir viu. Això sí, sense oblidar, impossible oblidar eixes vivències reals, "no podem manar sobre els nostres records".

Escrit amb un estil directe, el llibre no deixa indiferent a ningú, crea controvèrsies i admet diferents lectures; pot ser estiga aquí la clau del seu valor literari.

dijous, 23 d’abril del 2020

RECOMANEM EN ABRIL 2020


RECOMANAT A PARTIR DE 14-15 ANYS :




 

El arte de volar
Antonio Altarriba (text)
Kim ( il·lustració)
Ed. Norma (Novel·la gràfica), 2016


Aquesta novel.la gràfica va ser editada a l’any 2009 per Edicions de Ponent i guanyà el Premi Nacional de Còmic al 2010. Anys més tard Norma la torna a editar amb una història final, epíleg de la història principal.
Et sedueix des de la primera pàgina, amb una frase directa, demolidora: “El meu pare es va suïcidar el 4 de maig de 2001”. La porta queda oberta.
Un tema recurrent en la literatura és la mort dels progenitors, i a partir d'ací una reflexió, un  duel i una reconversió cap aquella que  vindrà en un futur, la pròpia mort. Relats que mai llegiran els protagonistes, però necessaris per a poder descobrir, conèixer i entendre les seues circumstàncies. Això és el que fa Antonio Altarriba amb el seu pare que decideix suïcidar-se als 90 anys en una residència de la tercera edat.
És un llibre que ja a l’inici ens conta el final i ens presenta al personatge i la seua història amb una estructura del relat comparant-lo amb els pisos de la residència on es troba ingressat.
Fa una labor d'investigació de la vida del seu pare, des de la més tendra edat. Per a donar-li més força expressiva es fonen en un sol personatge, el fill es converteix en pare, el narrador de la història, “…porque, aunque no estaba allí, estaba en él…” “Por eso sé cómo murió… y también cómo vivió” “…lo que sé de su vida es porque, como he dicho, yo estaba en él o, quizá, era con él…” “… y ahora, una vez muerto, él está en mí”.
Història dura de la seua infància que podríem resumir en “…Y los muros aumentaban de altura con mayor rapidez que nosotros de estatura” Amb la guerra incivil per mig i els durs anys de la postguerra, exili, segona guerra mundial,… amb els seus encerts, fracassos, amors, enganys i desenganys i el desig d'un final digne de la seua vida.
El format còmic i la complicitat de l'il·lustrador (molt encasellat en una altra mena de publicacions) donen major atractiu i  l'expressivitat gràfica que es mereix el relat.
Relat que plasma la realitat de molts espanyols de l'època, que van lluitar per a la derrota, van claudicar i van renunciar a les seues causes, on els seus principis morals van canviar per oportunismes econòmics, servint als que abans eren els seus opositors, arribant a com diu en el propi text “¡Qué bien, por fin no veo nada…” (p. 141) y “…Aprendí a vivir sobre mi propio cadáver…” (p. 145)
Conta la història del vençut, mostrant un exili “intern” i la seua amargor.
Fins que arriba a l'etapa del “YA NO”, de conformisme i supervivència, fins a la mort o desaparició dels seus últims vincles en vida. Fins i tot quan “ja no” li queda res, ni tan sols un últim motiu de preocupació (la seua dona) després de la seua mort. I entra en una etapa de deliri.
Només després de demanar-li un últim favor  al seu fill i després d’adonar-se del pes que li ha traslladat, que no és un altre que la seua pròpia frustració, és quan reacciona i se sent lliure, amb “ganes de volar”.
Clarificador i apaivagador l'últim relat, a manera d'Epíleg “La casa del sol naciente”, fora de text, amb una frase guaridora: “Cuando todas las puertas se cierran, está bien saber que siempre queda una ventana abierta”. VOLAR EN TOTAL PLENITUD.

Llibre captivador d’una gran intensitat i expressivitat, no sols per les referències  històriques del relat, sinó també per la part onírica.
Ofereix una idea de la història de quasi tot el segle XX mitjançant la biografia del seu protagonista.
El relat és valent en plantejar la idea del suïcidi com un final digne de la persona, triat lliurement.
Llibre escrit des de les esquerres, amb capacitat d'autocrítica, sobretot, en la part de la guerra incivil. En aquest sentit, també, el considerem valent. La dreta, de l'única cosa que és capaç és de culpabilitzar els altres.
Tangencialment toca temes viscuts en eixa època tamisats per les circumstàncies, com pot ser la sexualitat tant de l'home com de la dona. Menystenint la d'aquesta última i mostrant dos mons diferents: a Espanya i fora d'Espanya.
Tal volta aquest llibre i contar la seua història, reconcilia a l’autor amb la mort del seu pare, amb una imatge final molt clarificadora.
Considerem aquest llibre important, per a donar a conèixer la nostra història més “recent”, malgrat la insistència a oblidar.





dimarts, 21 d’abril del 2020

RECOMANEM EN ABRIL 2020




RECOMANAT A PARTIR DE 0-3 ANYS:









Veig, veig, qui veus?/ Veo, veo ¿A quién ves?

 Guido Van Genechten
 Ed. Baula / Ed. Edelvives



Publicat en 2011. És una recopilació d’altres llibres, uns altres ja editats sense text. En l’actual, la imatge s’acompanya d’un breu text - endevinalla amb una característica de cada animal.
És un llibre joc, de cartoné i pàgines gruixudes, amb infinites possibilitats, igual pot ser llibre d’endevinalles, endevinant el nom dels animals que apareixen, com la de construir històries a partir de les seues il·lustracions.
En ell apareixen 18 animals diferents i dos que es repeteixen en, podríem dir, quatre pàgines, i, a més, un de regal en les guardes del final.
A més, cada pàgina, és acumulativa perquè conforme alces les solapes sumes per a formar el següent animal, així, en girar les solapes els primers animals ajudaran a descobrir als que venen darrere.
Animals que van des de la proximitat i del reconeixement en el dia a dia, als què tan sols veiem, bé en il·lustracions o fotografies o documentals, que ens podria servir per a donar-los a conèixer.
Il·lustracions acolorides, agradables, amb traç clar i definit i en actitud somrient, que els fan més atractius i pròxims.
Destacar la importància de l’endevinalla ja que necessita d’una estructura clara i ordenada, generadora de pensament, de possibilitats. Encurioseix.
És notòria la diferència entre el text i les il·lustracions. El primer, per si mateix, senzill, i elles més potents, amb colors forts i contorns en negre, donant un halo de sorpresa.
Amb aquest llibre, tant les lectores com les que no ho són encara, poden estar hores jugant i narrant històries inventades a partir de les imatges.
Llibre per a molt petits-es, necessari ja que no hi ha molt per a aqueixes edats.
I per a més grans, com a generador de múltiples històries no escrites.



dilluns, 13 d’abril del 2020

RECOMANEM EN MARÇ 2020



RECOMANAT A PARTIR DE 10-11 ANYS:


Las visitas de Nani
Karishma Chugani Nankani
Ekaré, 2018

«venia de lejos y siempre se quedaba por mucho tiempo»

Pertany a eixe tipus de llibres frontera entre literatura i informació;
Un llibre polifacètic, de llarga gestació, que comença en 2012, tal com mostra l’exposició «Las visitas de Nani : un viaje al interior de un libro de viajes».https://www.youtube.com/watch?v=_5zOCED0Nv0, on Karishma Chugani Nankani explica el procés de creació de la història.
En el blog d’Ekaré http://edicionesekare.blogspot.com/2019/02/las-visitas-de-nani-una-carta-de-amor.html Ellen Duthie y Raquel Martínez Uña, especialistas en LIJ, ens aporten les claus per entendre millor la confluència de gèneres que es donen en el llibre :

«Tenemos un libro de investigación. 
Un episodio de historia del siglo XX. 
Una biografía de una abuela. 
Un ensayo de cómo mirar a una abuela. A cualquiera, a la tuya, a la mía también. 
Un relato autobiográfico en búsqueda de una mayor comprensión de una identidad propia. 
Un libro de recetas. 
Una carta de amor a una abuela y a una cultura. 
Un libro de mitología hinduista. 
Un libro de yoga.»

«Nani tiene 91 años y ha viajado por el mundo viviendo una vida de mudanzas y aventuras. Pienso que su historia es maravillosa y merece contarse. Esta es mi versión”.

L’autora ens conta la història de Nani, la seua àvia. Nani va néixer en 1924 en la regió de Sindh, que llavors formava part de la Índia. Obligats a emigrar per la situació bèl·lica que va desembocar en la separació entre Índia i Pakistan, finalment s’instal·len en Ghana. Tenen sis fills que amb el pas del temps es reparteixen per tres continents.
El llibre relata com Nani viatja als diferents països on viuen fills, nets i besnéts, amb una maleta carregada dels objectes amb els quals farà reviure les tradicions, rituals i normes de la cultura Sindhi 
 
Esta es mi Nani y yo soy su Karish.” 
 
El llibre parla de Nani però des de la visió que d’ella té l’altra persona, a la qual visita. I afegeix records i experiències de la persona visitada, i així, a poc a poc, coneixem tota la història, tota la saga familiar, la vivència d’una família al llarg de molts anys, contada en tercera i primera persona. Barreja de ficció i no ficció: La tradició oral, la mitologia, la vida quotidiana i íntima, les anècdotes i les receptes de cuina. Cada capítol representa un perìode de temps i sempre finalitza amb una recepta. El contingut del llibre traspua afectivitat, tradició, empatia amb altres cultures.


Les il·lustracions són miniatures plenes de tendresa i humor, fetes a llapis, detallistes i amb molts colors, amb un estil que barreja les miniatures hindús, la tradició persa, musulmana, artistes naïfs, etc,
Quí és Karishma Chugani?
Nascuda en Casablanca,(el Marroc), ha viscut en Londres, Madrid i París. Narradora e ilustradora, té diversos llibres publicats. També il·lustra textos d’altres autors, com és el cas de Este cuerpo es humano de Grassa Toro reeditat per Biblioteca la Cala, 2017, amb il·lustracions de Karishma, en edició bilingüe Castellà-Anglés, amb traducció de Claudio Cambon.

RECOMANEM EN MARÇ 2020




RECOMANAT A PARTIR DE 6-7 ANYS :


El llop, l'ànec i el ratolí - Editorial JuventudEl lobo, el pato y el ratón - Editorial Juventud


EL LLOP, L’ÀNEC I EL RATOLÍ // EL LOBO, EL PATO Y EL RATÓN 
Mac Barnett  ( Text )
Jon Klassen ( Il·lustració)
ED: Juventud Any: 2018
Traduït per Susana Tornero Brugués

Conta la història d’un llop que s’empassa un ratolí i aquest es troba, dins la panxa, un ànec
 molt ben instal·lat gràcies a la golafreria del llop.  L’ànec i el ratolí defensaran el llop contra
 el caçador.
Una divertida  història amb molt d’humor i sorpresa, amistat, compromís i cooperació.
Manté en tot moment el joc i la complicitat del lector amb breus diàlegs. És una mirada actual 
dels contes de tradició oral, amb jocs de llenguatge (Rodari). 
Les il·lustracions de tonalitats opaques, amb traços molt expressius i atractius, formades amb
retalls superposats en cada làmina, de caire humorístic, en forma de collage. 



dimecres, 8 d’abril del 2020

RECOMANEM EN MARÇ 2020


RECOMANAT A PARTIR DE 12-13 ANYS:






El niño que domó el viento

William Kamkwamba /Bryan Mealer
Editorial B de Blok, 2018



Escrita pel protagonista William Kamkwamba i el periodista Bryan Mealer, basada en la historia real de William.
William és un adolescent i els seus pares volen que tinga allò que ells no van tindre, una bona educació, però la pobresa és un obstacle gegant a un país africà molt menut, Malaui. Quan la fam colpeja dolorosament, la vida va complicant-se per a tota la població i el protagonista ha de deixar l’escola. 
Aquesta novel.la conté tots els ingredients dels llibres que mostren el creixement personal del protagonista. 
Una autobiografia novel·lada que transita des del pensament infantil en el qual la màgia és autèntica i fiable, fins al pensament científic amb el qual es pregunta constantment sobre la seua realitat i les causes que la provoquen.
Les penúries i dificultats porten a William a explorar una idea que puga canviar la vida de la seua família i del seu poble. Construirà un molí de vent per obtindre electricitat.
La curiositat, l’esforç i la constància per aconseguir el seu objectiu són claus en la narració. Les visites a la biblioteca i l’ajuda d’un amic per explicar-li el significat d’algunes paraules són els únics punts de referència davant aquest projecte, així que ens fa pensar sobre la importància o no de l’aprenentatge acadèmic.
La necessitat i la voluntat són el motor de l’aprenentatge? 
La narració viatja també des de l’univers familiar fins al social, de la família a l’escola i el poble.
Al llarg de la historia també trobem altres temes, la corrupció governamental, el canvi climàtic, la sequera, la fam, les epidèmies, la ignorància …, la realitat del continent africà, desatesa per l’anomenat primer món.

Malgrat les diferències culturals (Malaui en Àfrica) trobem petites anècdotes que recorden molt la vida familiar d’ací fa uns anys (posar-se els pantalons llargs com a manifestació de fer-se major), i socialment quan explica la fam del país també trobem coincidències, sempre les desgràcies desencadenen més desgràcies, polítics corruptes,
falta de recursos a l’escola, burla dels companys quan ets diferent … 
Ni els diners, ni el temps, ni el treball, ni l’esforç, ni el desànim impedeixen que l’aprenentatge del protagonista siga profitós i puga fer arribar electricitat a sa casa.

Les explicacions tècniques de la segona part del llibre poden resultar massa detallades,  encara que poden ser importants per mostrar la quantitat d’obstacles i dificultats que va superar.

El valor literari i l’atractiu de la seua lectura ens fa recomanar aquest llibre a partir de 12-13 anys.





dimarts, 7 d’abril del 2020

RECOMANEM EN MARÇ 2020


RECOMANAT A PARTIR DE 18 ANYS:




    
                               El refugio de los canallas  
                       Autor: Juan Bas
                                                             Ed.  Alrevés (2017).

Aquesta novel.la narra el panorama polític del País Basc als anys de la banda terrorista ETA (1946-2015).  Es centra, sobretot,  en la guerra bruta exercida per l’Estat socialista que va crear el GAL, organització secreta formada en la cúpula per persones amb alts càrrecs polítics i militars, per a lluitar contra ETA.
La seua estructura narrativa apareix dividida en capítols curts encapçalats per l’any en el que transcorre la història i en ella destaquen la ruptura de la linealitat del temps narratiu i la combinació de realisme històric i ficció.
En aquest últim registre, ressenyem l’encreuat de relacions familiars i veïnals
al principi  complicades d’entendre, però, al final, perfectament encaixades les diferents connexions entre els personatges. Un intent de  mostrar-nos el dia a dia en Euskadi.
Juan Bas es posiciona amb claredat criticant la crueltat i l’absurditat d’eixa guerra, contant-nos la tragèdia patida pels membres d’ambdós bàndols i dels seus familiars. Aconsegueix un reflex de la situació creada als pobles i ciutats d’Euskadi per la barbàrie d’ETA i, alhora, la bogeria en la que va caure l’Estat amb la creació del GAL: segrestaments, tortures, assassinats, desaparicions, etc. Al fons de la narració d’aquest conflicte, se’ns mostra la destrucció personal i social.
Un relat que intenta ser objectiu fent-nos recordar aquella època i reviure-la molt intensament.
És una obra amb molts personatges: uns millor bastits que altres i en aquest sentit, ressaltem la construcció de la dona anomenada “La Pantera”( busca ser una persona important i reconeguda, posseeix una sexualitat destructiva) descripció trivial que reprodueix el discurs patriarcal plasmat al llarg de molts anys en la literatura pels escriptors homes. Llevat d’aquesta excepció, la resta de personatges tenen unes característiques comuns: són dolents, violents, maquiavèl·lics. Els dolents floreixen en totes les faccions, perquè ser víctimes no els converteixen en bons, tan sols en víctimes i voler fer justícia a través de la venjança no és la millor manera, i menys si aquesta està en mans d’un Estat.