RECOMANEM EN OCTUBRE 2021

RECOMANAT A PARTIR DE 18 ANYS:

La bona lletra/La buena letra.

Chirbes, R.

Carles Mulet (trad. cat)

Ed. Lletra Impresa, 2018 / Anagrama, 2012

 

Una novel·la escrita en segona persona. Ana, una dona condemnada a viure amb i per la família del seu marit, li conta la seua vida al seu fill tot i que  a qui realment va adreçada és a ella mateixa. 

 

Misent és el lloc que Chirbes recrea per a parlar d’allò que ell veu o ha vist, tant fa si ací o més enllà, en qualsevol racó d’aquella Espanya fosca on cadascú era el que podia ser entre les més terribles restriccions.  

 

El relat té una gran càrrega emocional, no tan sols per què parla d’una època que encara ens ressona , d’un temps de silenci, de guerra i postguerra, d’estraperlo, de supervivència, de contenció, de misèria moral. No hi ha retrat més directe que aquell que baixa a la intimitat quotidiana d’una família i comprova les relacions que ocasiona la por, l’absència, el desig d’eixir de la penúria, de créixer... La postguerra es va convertir en una lluita desesperada per la supervivència. 

 

“Hay palabras que son de un vidrio tan delicado que si uno las usa una sola vez, se rompen y vierten su contenido y manchan”

 

 

 

 

 

 

 

 

 

COMPARTIM EN OCTUBRE de 2021

El rey  Matías I   

Korczak, J.

J.E.Szypowska / Miguel Á. Moreno (trad.cast.)

Ed. Nube de tinta,2014

(Janusz Korczak és el sinònim de Henryk Goldszmik.1878- Varsovia)

 

Per a parlar de El rey Matías és precís conèixer alguns previs. Necessitem saber que el seu autor Janusz Korczak, va estar en tots els sentits al costat de la infància: pediatra, pedagog, director de dos orfenats polonesos (un de jueus, un de catòlics) amb una avantguardista manera de entendre l’educació, basada en la gestió compartida de les responsabilitats, de la tolerància i de la democràcia. Tan a prop va estar dels xiquets i xiquetes que fins i tot va acompanyar-los en l’últim tren a Treblinka al camp de concentració on tots plegats van morir.

 

També és important enquadrar-la en el seu moment històric, 1922. Prompte farà un segle d’aquesta proposta d’un país on ha de regnar un xiquet orfe, Matías I, 
fill d’Esteban el Savi, nét de Julio el Virtuós i Ana la Piadosa i besnét de Pablo el Victoriós. 

 

És cert que utilitza la monarquia sense qüestionar la possibilitat d’una altra forma de govern, que utilitza la guerra com a eina de diplomàcia,  que no contempla que xiquets i xiquetes poden tindre els mateixos jocs... Això al 1922 no era estrany però tampoc ajudava a canviar cap món.

 

És cert que dona veu a la infància i poder per a decidir com volen organitzar el món, sembrant el seu regnat de decisions errades però amb la ingenuïtat per bandera, plantejant un parlament de xiquets, amb ministres xiquets que responen a necessitats de xiquets. Això al 1922 ajudava a pensar que un altre món era possible.

 

Entre aquestes dos realitats que estan en El rey Matíes I, ens hem debatut. Un llibre que no podem obviar pels seus encerts, per la seua condició de clàssic de la literatura polonesa però que es decideix no incloure a la nostra bibliografia per considerar el seu anacronisme:  el pas del temps li ha deixat senyals que ara ens costa justificar.

 

 

 

RECOMANEM EN OCTUBRE 2021

 

RECOMANAT PER A MESTRES : 

 

 

La inocencia del haiku.  

Vicente Haya, ( compilador)

Ed. Vaso roto,2012

 

Resulta curiós com ha prosperat  el haiku en occident. Potser ens desperta una condició adormida, la de mirar el món com ens ensenyen els savis. Per això ens quedem embadalits amb la possibilitat de atrapar l’instant en 17 síl·labes.

 

Aquest és un llibre de haikus fets per xiquets japonesos menors de 12 anys i compilats per Vicente Haya. És la prova més directa que aquesta possibilitat de plasmar el moment és fruit del fer i del veure fer. En Japó aquesta forma poètica es treballa a l’escola, mirar i traduir la imatge en tres versos és pràctica habitual. Fer un recull d’aquests treballs en un llibre eleva la categoria de les produccions infantils i les fa respectables: més de cent-cinquanta poemes classificats per l'edat dels autors des de cinc fins a onze anys.

Els textos que hi apareixen no acompleixen les normes d'un haiku, però conserven la seua sensibilitat i la necessitat d'expressar l'instant, el temps que s'atura, la capacitat d'observar des d'allò mínim,  contar-nos els actes més quotidians. També trobem

la solitud, el silenci, la tristesa del camp de neu, la vaca tornant el cap, l’actitud davant la natura, els animals més minúsculs, 

Amb la innocència que resa el títol del llibre anem trobant exemples de haikus senzills,  deliciosament ingenus.

 

También la oruga pequeña

¡está viviendo 

con todas sus fuerzas!

 

Vamos a hacerle el favor 

de colocar en la hoja

a la luciérnaga.

 

Y los caquis de más arriba

se los vamos a regalar

a los cuervos.

 

Vendida mi vaca

se va volviendo la cabeza.

 

De vuelta al hospital,

el abuelo mira

los campos de arroz. 

(xiquet de 10 años)

 

Ya está la abuelita

hablando a los peces de colores

en el idioma de su pueblo.

 (xiquet d’11 anys)

 

Ens agrada que aquest llibre siga referència per a mestres, com a model i exemple que amb  xiquets i xiquetes  tota aproximació a la poesia és possible i necessària. Considerem la importància que les produccions s’arrepleguen, són d’una bellesa enorme, precisament per partir de la mirada espontània i lliure dels infants. Però aquest llibre no el veiem en les seues mans, que no han de seguir les empremtes d’uns altres sinó fer el que ells han fet.

 

RECOMANEM EN OCTUBRE 2021

RECOMANAT A PARTIR DE 8-9 ANYS:

 

 

 

 

 

 

 

 

Els dies feliços  / Los dias felices  

Bernat Cormand ( text i il·lustració)

Ed. A buen paso, 2018

 

Aquest llibre  planteja una qüestió interessant: al territori de la infantesa passen coses difícils d’entendre i ens acompanyen sempre, potser perquè no les vam entendre i estaven relacionades amb els afectes.

 

Transita entre el dolor de la pèrdua i la nostàlgia del record. Dos xiquets es troben compartint veïnat, viuen l’experiència de la primera amistat intensa junts i després un d’ells desapareix.. El viatge que fa Jacob queda expressat així: se’n va anar del poble. Suposo que molt lluny perquè com si se l’hagués empassat la terra, no en vaig saber mai més res. Tot està contat tan subtilment, tan de puntetes que deixa obertes moltes portes al lector/a fins i tot les portes de la mort. Tant si es parla d’una absència lleu com si és definitiva requereixen un procés de dol. El protagonista ens ho conta passat un temps, mitjançant l’escriptura que li ajuda a fer perdurable aquell record, com tots segurament idealitzats. 

Els dies feliços s'intueixen, queden esbossats (jocs, sensibilitat amb la natura, la sorpresa, el misteri ) i són les lectores les que tenen que imaginar, omplir eixes pàgines que l'autor deixa al nostre abast.

 

 

L’autor, Bernat Cormand (1973-2021) va centrar la seua obra en visibilitzar la temática LGTBQ+ en la literatura infantil i juvenil. En aquest llibre en concret trobem una amistat i l’estima entre dos xiquets amb absoluta naturalitat però no trobem una correlació explícita més enllà d’una exquisida tendresa i unes meravelloses mans agafades. Encara així ho celebrem.

 

Les il·lustracions hiperrealistes, fetes amb llapis de colors d’uns xiquets repentinats, rosats, pulcríssims i el món en tonalitats suaus que els envolta, en general resulten suggeridores, molt personals i delicades.

 

RECOMANEM EN OCTUBRE 2021

RECOMANAT A PARTIR DE 0-3 ANYS:        

Jo tinc un moc. /Yo tengo un moco

Text popular 

E.Odriozola ( il·l )

M.Desclot ( trad. cat)

Ediciones modernas El Embudo, 2020

 

És molt descortès furgar insistentment el nas amb el dit, i encara resulta més insuportable ficar-se a la boca allò que s’ha tret del nas, o fins i tot el dit que s’ha fet servir; això pot causar molta angúnia a aquells que ho veuen.

 

Jean-Baptiste de La Salle

Regles de cortesia i urbanitat cristianes /1703)

 

Aquesta nota figura al final del llibre i no seria cap barbaritat pensar que això va ser el disparador, el late motiv dels editors Elena Odriozola i Gustavo Puerta per a agafar aquesta cançoneta infantil i multiplicar-la, posant-la en boca de cada membre de una família: la xiqueta, el xiquet, la germana i el germà adolescents, la mare, el pare, l’avi i l’àvia. 

 

Jo tinc un moc

me’l trec amb afició

me’n faig burilla

bonica mandonguilla

i me l’empasso

i com que en tinc més gana

me’n trec un altre

i tornem a començar.

 

Això una vegada i dos i tres... Fins a huit mocs es van elaborant artesanalment, amb fruïció,  amb un ingredient de primera mà, sense escrúpols, sense fàstic, de la manera natural que ho faria un xiquet que ni sap les regles de cortesia i urbanitat del segle XVIII ni falta que li fa. 

Cada vers, una pàgina, cada pàgina una imatge d’un personatge fent les accions escatològiques que la tirallonga va dient. Quan els toca actuar, l’han de cantar i dramatitzar amb realisme i naturalitat i han d’elaborar la seua obra d’art.

 

Així ens presenten a la família. I això, per a què? Potser per a poder dir que tothom s’ha tret un moc, potser per a parlar d’allò que no es parla, potser per a autoritzar l’escatologia i fer-li ocupar el lloc i el joc que entre els xiquets té.

 

Tot això ens sembla important i necessari.

 

Valorem les il·lustracions d’Elena Odriozola i la seua idea de fer un folidoscopi on les  imatges varien gradualment d’una pàgina a la següent simulant una animació cinematogràfica.

 

Destaquem la traducció que fa Miquel Desclot de la cançó, sense perdre la musicalitat, el ritme i la frescor.