A PARTIR DE 6-7 ANYS :
Si
yo fuera mayor
Janikovvsky,
Eva
Il.
Reber, Laszlo.
Ed.
Silex, 2016 (1967)
Resulta
gratificant i esperançador trobar-te amb aquest llibre, d’autora i
il·lustrador hongaresos, que reflecteix la visió crítica i irònica
del comportament adult i els seus valors educatius des de la
perspectiva d'un xiquet petit : ser bo implica avorriment, ser
entremaliat és divertit, ser major és atractiu perquè fas el que
vols, perquè dónes ordres, retrets als petits i perquè sempre
eixes victoriós.
Allunyat
de la visió d'una infantesa obedient, nyonya i resignada, el
protagonista, que representa la veu de la infantesa, enumera una ben
nombrosa llista de desitjos en els que manifesta la rebel·lia front
al poder i front l'actitud adulta: seure sobre els genolls, menjar
xocolata abans de l'esmorzar o caçar mosques amb la mà. És a dir,
tot seria diferent. Faria tot el que m’agrada de veritat. Si jo
fóra major, faria tot el que no he pogut realitzar a la infantesa.
Tanmateix,
fer-se major no significa renunciar a eixa rebel·lia, sinó
continuar amb ella durant tota la vida; cercar la parella que
col·labore i tinga goig amb aquest comportament; a més més, educar
els fills i filles també de manera transgressora.
Important
la maquetació de les pàgines: la composició de les imatges i el
text, les tipografies del text molt actuals, les il·lustracions
divertides, naïfs, properes al dibuix infantil. Un text senzill
diferenciant els temps verbals ( indicatiu per a la veu del
protagonista i subjuntiu per a quan és adult).
En
definitiva una edició molt encertada i molt acurada en el seu format
i, fins i tot, en el tipus de paper molt agradable al tacte.
Una
idea ingènua i genial alhora que comença amb un agosarat fantasieig
i s’aboca, al final, en les zones pantanoses de la realitat: Per
a ser gran, cal obeir primer? Per què els meus pares que són
majors no fan les coses que a mi em pareixen divertides? (desitjaran
els majors les mateixes coses que desitgen quan són infants?)
I
aquests dubtes tanquen aquest llibre amb un acabament obert que
ens invita a la reflexió : per a créixer no podem
instal·lar-nos al principi del plaer, sinó que necessitem combinar
adequadament aquest amb unes dosis de principi de realitat.
En
resum ens trobem davant d’un llibre de la corrent ant-autoritària
que malgrat tindre ja més de 50 anys resulta un llibre modern,
transgressor i edificant.
A PARTIR DE 8-9 ANYS :
En
castellà, primera edició 1986 (
Marcelino Pavón)
En
català, primera edició 1994 (Marcel·li
Roqueta.
Ed. Pirene)
«No
crec que els meus personatges siguin minúsculs. Potser és el
món, que és massa gran.» Sempé
«tots
tenim particularitats que ens fan ser diferents dels altres i,
per tant, això ens fa especials.»
(http://www.quellegeixes.cat/llibres/marcelli)
Un
narrador extern relata una relació d'amistat entre dos personatges
amb dificultats d'integració social: Marcel.li per la seua
peculiaritat de posar-se encarnat i Renat per esternudar
contínuament. L’amistat permet acceptar les seues rareses unint
els dos protagonistes fins a la maduresa. Una interessant evolució
de dos xiquets que aprenen junts a assumir les seues
particularitats, a traure els aspectes positius d’elles i
aconseguir viure en societat amb total normalitat, perquè en la
societat també hi ha un lloc per als diferents. Totes les persones
som diferents en el sentit que tenim alguna peculiaritat.
Destaca
la capacitat de l’autor per a utilitzar l’humor, la ironia, la
caricatura, ... per resoldre les dificultats amb que s’enfronten
dia a dia, en un llibre on tan important és el text com la
il·lustració. El text
narratiu, concís i sense detalls , va acompanyat pels
diàlegs
dels personatges dins
de bafarades a l'estil del més pur còmic. Les il·lustracions són
dibuixos senzills i atractius, amb figures molt menudes que
representen la petitesa que experimenten nens i nenes en un món
d'adults. Tot sembla minimalista.
El
fons blanc que domina cadascuna de les pàgines fa ressaltar la
figura dels protagonistes dibuixats a llapis sense colors. Predomini
de la línia en la composició de les imatges i en els detalls de la
cara que ens mostren els trets dels personatges .
Un
altre llibre entranyable d'aquest autor amb el que seguirem
gaudint de la seua lectura.
A PARTIR DE 18 ANYS :
La
novia del lobo
Kallas,
Aino
Il.
Morante, Sara
Trad. Luisa
Gutierrez
Ed.
Nórdica, 2016 (1928)
En
aquesta llegendària història de la literatura finlandesa l'aspecte
que destaca per la seua qualitat és el text; la seua escriptura
ens obliga a fer una lectura a l'estil dels clàssics ( Metamorfosi
d’Ovidi), diferent a una narració usual. Requereix una tonalitat
oral que una vegada aconseguida, és capaç de transportar-nos amb
plaer als boscos d’ Estònia, a
aquells pobles amenaçats pels llops en els que es castigava,
durament, tot el que es considerava bruixeria.
El
relat es situa en Hiiumaa, una illa al costat oest d’Estònia, i
comença contant-nos com el guardaboscos anomenat Priidik s’enamora
de la jove donzella Aalo. Es casa amb ella i tenen una filla. Aalo
escapa totes les nits al bosc i eixe comportament, inacceptable
socialment, acaba amb la seua vida.
Tanmateix,
els mites, les llegendes i els contes de tradició oral tenen la seua
peculiaritat i el seu anàlisis necessita tindre en compte el valor
simbòlic i no quedar-nos en la superficialitat del text. Així
doncs, què ens conta
La novia del llop?
Aquesta
autora, finlandesa-estona, planteja una
història amb protagonista femenina, Aalo, que representa a les dones
que viuen en conflicte amb el sistema social que les envolta; una
metàfora de l’absència de llibertat de les dones al segle XVII.
En aquesta història queda de manifest
la misogínia de la societat, la por dels homes a la llibertat de les
dones, al seu poder. Per això, el trist final de la protagonista
causat per Priddik, el guardabosc, el seu home que no és capaç
d'assumir aquest poder i es nega a protegir-la. En el fons,
representa la covardia a enfrontar-se a les normes socials reafirmant
així el paper sumís de la dona ( “El
peso de la justicia caerá sobre ella, la sociedad se pondrá en su
contra”)
Aalo,
la núvia del llop, constitueix un arquetipus que representa la doble
vida de la dona: cuidadora de la casa i de la família durant el dia
i lliure/salvatge per la nit. Deixem clar que les paraules salvatge i
bosc es refereixen a la vida interna, al lloc on es troben les
emocions i la vida instintiva.
És
una pena la gran presència de la religió i de referències
bíbliques en el text en una literatura que es planteja la llibertat
de la dona malgrat ser casada i mare. Caldria investigar si aquesta
llegenda als seus inicis era diferent i la que ens trobem ací és
producte de les societats religioses posteriors que deixaren la seua
empremta en la història.
En
aquest llibre, les il·lustracions de Sara Mon constitueixen un
excel.·lent contrapunt que crea el clima màgic necessari per a
il·luminar mites i llegendes com és el cas de "La novia del
lobo": la seua paleta de gama freda, superposicions d'imatges
que provoquen suggeriments, figures humanes gegantines, rostres en
primer plànol que semblen nines, les atmosferes i els seus
paisatges. Sara Morante ha aconseguit
ficar-se en la pell de la rebel Aalo, la
licantrop pèl roja i emportar-nos amb
les seues il·lustracions al seu món més enllà de l’aldea.
+++
Mujeres
de ojos grandes
Mastretta,
Angeles
Ed.
Seix Barral, 2014
Magistral
galeria de dones magistrals. Una visió polièdrica de la dona: Dones
realistes, quotidianes, utòpiques, properes, valentes, somiadores.
Totes
elles tenen una història marcada a foc en la seua pell, totes són
senyores de la seua vida. Dones fortes en una societat on les lleis
estan marcades. Tanmateix, elles són desobedients. Dones que
col·loquen els homes al lloc que elles volen, que s’empoderen de
les seues vides, que són infidels si volen, que no accepten la
violència, que s’ajuden, dones còmplices que, a vegades, burlen
les normes.
En
cada conte es reflecteix un tipus diferent - cada conte és una
lluita distinta, una història distinta- i seria interessant anar una
per una i analitzar els seus trets personals: temeroses amb la
religió i somiadores com la tia Mònica, autònomes, desaforades i
porugues com la tia Teresa, enamorada i i amb mala consciència com
la tia Mariana, distreta i oblidadissa com la tia Inés Aguirre,
d'extravagant fortalesa com la tia Ofèlia, optimista com la tia
Marcel·la, malenconiosa i nostàlgica com la tia Jacinta,
imaginativa, i fantasiosa i contestatària com la tia Elvira,
intel·ligent i bova com la tia Daniela, curanderes i alegres com
Elidé, radical i decidida com la tia Amàlia, obsessiva i valenta
com la tia Amanda, esquerpa i desesperada com la tia Jose.
Al
mateix temps ens trobem davant d'un llistat de situacions i de
contextos: al costat de cada dona hi ha una situació diferent tan
interessant com la part descriptiva de les protagonistes del llibre:
malalties, enamoraments sobtats, enfrontament de classes socials,
persecucions, divorcis, concepte d'Espanya ( Andalucía), tolerància
racial (indiferència), política i dictadura, negocis i altres afers
dels homes i, per suposat, d'amors.Trobem una galeria d’afectes:
caben totes les incomptables formes d’amor: amor de germana, amor
als fills, amor de veïna,…
Es
tracta d'una literatura de dones sobre dones on l’autora
descriu diferents tipus - des de l'apassionada fins la que accepta
l'esclavitud , sense posar cap filtre ideològic, una
descripció de la vida tal qual es presenta.
Una
escriptura àgil, fresca, amb jocs de paraules ( " tocar el
piano como Chopin y que alguien como Chopin la tocara a ella"),
plena d'imatges poètiques ( " beberse los rayos de la luna como
si fueran té de manzanilla"). Un llenguatge atractiu, que
ens embolcalla ja des dels inicis en presentar els
personatges tan sols en dos línies, plantejament lluminós del
nus de les històries i finals (desenllaç) sorprenents com una
baixada de teló immediata.
Un
dubte final: com és possible que malgrat tantes històries i tantes
dones, les lectores no troben alguna repetida o no haja sentit rebuig
a tanta varietat?Per si de cas, aquests arguments us semblen massa
literatura i poc creïbles, us regalem una petita mostra. Que gaudiu!
Tía
Leonor- Ombligo perfecto. Se casó
con la cabeza y con un hombre
Tía
Elena- Padre revolucionario. Deja su
hacienda pero se lleva el vino
Tía
Charo- Tenía la espalda inquieta y
una nuca de porcelana. Le gustaba hablar mucho pero bien.
Tía
Cristina- Para no ser solterona se
compra un anillo y se casa por poderes.
Tía
Valeria- Se acostaba cada noche con
su marido pero en su pura cabeza dormía con quien quería.
Tía
Fernanda: La cadencia era la causa
de su desvarío. El cariño no se gasta. Y crió los hijos de todas.
Tía
Carmen- Se enteró que su marido
había caído preso de otros perfumes y otro abrazo y lo dio por
muerto… Comieron sopa.
Tía
Isabel Corbián- El día que murió
su padre perdió la fe en todo poder extraño. Había pedido ayuda a
todos los santos pero su papá murió el día que estaba decidido
desde que lo concibieron.
La
tía Chila estuvo
casada con un señor al que abandonó para escándalo de toda la
ciudad. Un día en la peluquería no necesitó explicar por qué lo
hizo.
La
tía Rosa. Una tarde miró a su
hermana como recién pulida.
Paulina
Traslosheros se enamora de un músico
que llega a Puebla a dar clases y le enseña que “Todo principio es
hermoso pero hay que detenerse en el umbral” . Le enseña a
escuchar “La inconclusa” y se va a Nueva York en busca del éxito.
Tía
Eloísa- Desde muy joven tuvo a bien
declararse atea. Le sale una hija anglicana. “Ay, hija, si no he
podido creer en la mía que era la verdadera, ¿cómo voy a creer en
la falsa?
Tía
Eugenia y Georgina
Dávila, enfermera del hospital
donde pare a su sexto hijo lloran juntas la muerte del marido de
Eugenia.
Natalia
Esparza se enamoró del mar. Fue a
buscarlo. Pero volvió a Puebla. “Uno es de donde es”.
El
novio de Clemencia Ortega
no supo el frasco de locura y pasiones que
estaba destapando aquella noche. Fue ella quien desabrochó su
corpiño en la despensa de una prima que se casaba. Tenía orégano
en el pelo. Al año le pide matrimonio. - “No has entendido nada”.
Pero vuelven diez años después a entregarse a la pasión. Ella
impone condiciones. “Cuidado con lo que dices porque te cobro
y no te alcanza con tus 30 panaderías”
Fátima
Lapuente novia eterna de José
Limón. Él se muere y ella le llora como si estuvieran casados. Ella
escribe en su diario: “Me atravesó la vida con su vida y no habrá
quien me lo quite de los ojos y del alma.” “Creo que el
amor, como la eternidad, es una ambición. Una hermosa ambición de
los humanos.”
La
tía Magdalena recibe
una carta que abre su marido. Es de Alejandro que le dice que se
marcha porque no puede soportar que ella los quiera a los dos. El
marido se come solo su rabia y lo encaja de la manera más amorosa
posible. Cuando ella lee la carta, se come sola su pena y lo
encaja de la manera más amorosa posible. Alternativa a “La maté
porque era mía”.
La
tía Mari era tan precavida que dejó
comprado el baúl de olinalá en el que debían poner sus cenizas.
Una amiga toma un frasquito de cada ser querido que muere y los pone
en una caja que enterrarán con ella para confundirse con las
personas a las que amó.
Rebeca
Paz y Puente. 103 años. Enferma
seis meses pero no se muere. Le confiesa a su nieta que no se muere
porque no quiere que la entierren con su marido. La nieta también
manda a escardar al marido que vuelve.
Laura
Guzmán tiene un marido tedioso.
Sólo la contemplaba y adulaba en sociedad. Y es en sociedad donde
ella los manda a todos a la chingada con el amplio vocabulario
callejero que ella había ido aprendiendo.
Tía
Pilar y tía Marta se encontraron
una tarde varios años, hijos y hombres después de acabar la
escuela. Se cuentan todo. Se abrazan. Tía María sintió el olor de
los doce años entre su cuerpo .
Tía
Celia se encuentra con Diego Alcina
en el hotel Palace muchos años después y siente el mismo escalofrío
que la primera vez que él le preguntó “¿Quién investiga en tus
ojos?”