dijous, 27 de setembre del 2012







COMENÇAR ----- Paula Carballeira
                                Sonja Danowski

Hipòtesi ---- Ed. Kalandraka, any 2012

EL PRINCIPIO    (Castellà)






Després d'una guerra, una família ho ha perdut tot, s'ha quedat sense res, poc a poc també va quedant-se sense roba. Els xiquets utilitzen les pedres per jugar. El joc, les paraules, les històries contades i sobretot el somriure dels altres que estan en la mateixa situació, els dóna força per començar de nou perquè estan vius.
Malgrat les conseqüències cruels d'una guerra, és un relat poètic contat per un xiquet.
És una història realista. Un cant a la vida i a l'esperança.
 Les il·lustracions hiperrealistes ens porten a veure els efectes tan destructius d'una guerra. Cal destacar les expressions facials dels personatges i l'equilibri dels cossos. Les cares ens mostren tristesa, sofriment i quan estan tots junts els dibuixa somrient. 

dilluns, 27 d’agost del 2012

PETITES MEMÒRIES







Petites memòries. Saramago. Ed. 62 , 2007
Las pequeñas memorias. Ed. Punto de lectura ,2008
Traducció:  Pilar del Río ( castellà),  Xavier Pàmies ( català)
       
                                                                                
 …   el llibre va canviar de nom i va passar a dir-se Petites mèmòries. Sí, les memòries petites de quan vaig ser petit, senzillament. ( pàg.33)
 No ens trobem davant una obra mestra com “La Caverna” o “ L’assaig sobre la ceguesa” , però no deixem de reconèixer el gran escriptor Saramago que hi ha al darrere.
El  llibre   deixa fluir, entre altres  : …
… la  ironia sobre la religió :
I que, d’aquesta manera, al final , gràcies a una intervenció divina, em refereixo, és clar, a Bacus, déu del vi i d’aquells que en beuen més del compte …(Pg. 41)
Com acostumava a dir el poeta Murilo Mendes de l’infern, d’ existir existien, però no exercien. ( Pg 52)
El nen Jesús d’aquella època encara era un nen Jesús que treballava, que s’esforçava per ser útil a la societat, en fí, un proletari com tants altres ( Pg. 96)
La culpa va ser de la constant rivalitat en què vivíem, però sospito que el dia del Judici Final, quan es posin a les balances les meves accions bones i dolentes, serà el pes d’aquella panotxa el que em precipitarà a l’infern.. (Pg.124)
…les  reflexions sobre les transformacions en nom del progrés :
No em queixo, no ploro la pèrdua d’una cosa que ni tan sols em pertanyia, només tracto d’explicar que aquest paisatge no és meu, que no va ser en aquest indret on vaig néixer, que no em vaig criar aquí. (…) Confesso , però, que ara experimento una mena de satisfacció maliciosa, (…), quan sento dir a la gent del poble que va ser una equivocació, un disbarat dels grossos, que s’arranquessin les velles oliveres.(Pg 14)
… sobre la memòria :
Va ser un instant, un instant i prou, però el record durarà el que la meva vida hagi de durar.(Pg. 20)
 Mentrestant,si la memòria no m’enganya, si no és que ajunto el greuge amb el pànic, .. ( Pg.21)
 …vaig sentir dintre meu, si no és que ho recordo malament, si no és que m’ho invento ara, que, finalment havia acabat de néixer. Ja era hora.(Pg 21)
 … i, per un instant fugaç, tot just el que dura una llambregada, em vaig retrobar amb tots els anys passats. (Pg, 25 )
… sobre la parcial·litat informativa :
No cal dir que la meva única font d’informació només podia ser la censurada premsa portuguesa, que, igual que Radio Sevilla, mai donava notícia de cap victòria republicana. ( Pg. 47)
Fins al dia que, va ser aviat, en que em vaig adonar que estava sent enganyat pels militars jubilats que s’aplicaven a la tasca de censurar la premsa, fent seves, respectuosament, la mà de ferro i el guant de vellut ( Pg.119)
…  i  tot escrit  en un llenguatge atapeït de metàfores
…aquell màgic capoll on sé que es van generar les metamorfosis decisives de l’infant i de l’adolescent.(Pg. 16)
 …, i absurdament imagino que tot tornaria a ser el que va ser si hi pogués tornar a capbussar la meva nuesa de la infància, si pogués tornar a agafar amb les mans que tinc avui la llarga i humida vara o els sonors rems d’antany, i empènyer, sobre la llisa pell de l’aigua, la barca rústica que va conduir fins a les fronteres del somni un cert ésser que vaig ser i que vaig deixar encallar en algun indret del temps. ( Pg. 16 )
 … encara pateixo els efectes de la caiguda d’un cavall que no vaig muntar mai.Per fora no es nota, però l’anima em coixeja des de fa setanta anys ( Pg. 24)
Un llibre senzill, de fàcil lectura ,amb una mirada molt honesta  des de l’adult als records de la seua infància : “explicaré amb paraules senzilles aquest lamentable cas … “ (pàg 71 )
Edat recomanada: a partir de 14-15
comentat en juny 2012












ARTUR








Artur / Arturo
Autor:OLI  Il·lustrador:  Marc Taeger
Traductor: Joan Barahona
Ed. Factoria K de libros, 2011
«El pollet Artur se sentia molt incòmode dins del seu ou.
Havia crescut tant que aquell espai se li havia fet petit…»
Àlbum il·lustrat editat en cartró dur, per a les primeres edats.. Emocionant, afectiu i tendre. Un text molt senzill , amb un final sorprenent, acompanyat d’unes il·lustracions on destaca el traç esquemàtic i els diferents colors sobre un fons blanc .
Edat recomanada: 0-3 anys
comentat en juny 2012

divendres, 29 de juny del 2012

MISTERIOSAMENT FELIÇ



 




MISTERIOSAMENT FELIÇ
Joan Margarit
Editorial Visor


Diu Margarit que la poesia, a vegades, comença sent un paisatge on arribem de nit.
Quins paisatges ens presenta la seua poesia?

Un paisatge de gira-sols, camps de paraules que conserven els ocells abatuts del demà.
Un paisatge de nit que va soldant amb fosca tot el cercle de la lluna.
Un paisatge de bosc entre la boira per a sentir els records.

Continua el poeta:  la poesia acaba sent un mirall on un està llegint els propis llavis.
Què llegeix als seus llavis?

Llegeix la vida que entra dins dels poemes per a esperar-te, que és la fosca sota el blanc de la neu o una combustió que es pot confondre amb la llum.
Llegeix els teus ulls on s’apaga la fondària lenta d’un somriure.
Llegeix el propi rostre que em mira solitari veent passar el tren de la infància.
Llegeix la mort que és anar-se’n si no vé ningú a acomiadar-te.

Trobarem en aquest llibre, realitzat amb molta cura i bilingüe, una poesia sostinguda per paraules d’aire que parlen de la vellesa i la infantesa, de somnis i vivències, dels viatges i dels retorns, de tristeses i amparances, d’amors i superivències, de nostàlgies, sexe i solitud; tot alhora.
Joan Margarit sembla un poeta que expressa magníficament les emocions de pena i dol, que domina la sintaxi adequada per a embolcar-nos i impedir la fugida davant eixos sentiments íntim que resulten difícils d’assolir i compartir. Un llibre, sense dubte, dur i esperançador, perquè el protagonista (pot ser l’autor) amb tots els seus records i experiències comença a ser feliç, misteriosament feliç.
Recomanat + 18 anys.


dimarts, 19 de juny del 2012

ADÉU MESTRE



La mort era això, vaig pensar: aquesta quietud sobtada, aquest desmanegament de la vida, aquest despenjament de totes les habituds de manera que ningú no sabia quins gestos fer, ni quines paraules dir, ni a quin lloc posar-se per trobar-s'hi bé. Un desplaçament vital, una descol·locació del món conegut fins a aquell moment. Una força misteriosa que ho desllorigava tot, que  irrompia invisible com el fred sobtat els primers dies d'hivern i ho transformava tot, mal que semblés aparentment intacte. Només posava un abric d'angoixa i de tristor a aquells que havien notat la seva presència.

Emili Teixidor   Pa negre