dimecres, 18 de juny del 2014

L'ASTRÒNOM






L’astrònom./ El astrónomo .
  Walt Whitman. 
Ed. RBA ,2006







Hi ha llibres escrits per un autor amb manca d'il·lustracions.
Hi ha llibres escrits per un autor i il·lustrats per un altre.
Hi ha llibres escrits i il·lustrats pel mateix autor.

Però, hi ha llibres on és l'il·lustrador qui escriu o rescriu el text, el llibre que ara recomanem pertany a l'últim dels casos.


A partir del poema de Walt Whitman : 

QUAN VAIG SENTIR L’ERUDIT ASTRÒNOM…

Quan vaig sentir l’erudit astrònom,
quan les proves i els números estigueren col·locats davant meu,
quan em foren mostrats els mapes i els diagrames, per tal que els sumés, dividís i mesurés,
quan, assegut a la sala de conferències, escoltava l’aplaudit astrònom,
tot d’una em vaig sentir inexplicablement las i fastiguejat,
fins que, esquitllant-me, vaig sortir a fora,
a passejar dintre la mística humitat de l’aire de la nit,
i, adesiara, en el perfecte silenci,
alçava el cap per mirar les estrelles.
(Trad. Agustí Bartra)http://www.mallorcaweb.com/magteatre/poesiaanglesa/whitman.html

l'il·lustrador Loren Long reescriu una història paral·lela amb les seues pròpies il·lustracions. Els versos de Whitman conten una vivència en primera persona que el poeta experimentà en una conferència sobre astronomia, Loren la recrea protagonitzada per un nen, pot ser l'ànima del poeta o senzillament una manera d'apropar aquest poema- llibre als infants.

Les imatges, a vegades en una pàgina, altres en doble pàgina, estableixen un diàleg al llarg de la història entre dues idees : la idea de l'univers que assolim mitjançant  l'observació directa o amb la imaginació, i la idea que els científics tenen i ens donen d'aquest univers.

Així, passem des de la primera pàgina on s'imposa la immensitat d'un paisatge crepuscular, ( clar homenatge al pintor americà Hoper) , fins a la següent doble pàgina on ens sorprèn la grandiositat d'un edifici clàssic que es sobreposa a la nit per un intens focus de llum. Aquesta lluminosa edificació contrasta amb la penombra on apareixen nímies figures que són endrapades per eixa casa del saber i de la ciència.

Al seu interior, les clàssiques columnes, la simetria de l'escala, el predomini de les formes geomètriques i l'exagerada dimensió de tot el que hi ha respecte a les persones, mitjançant perspectives de plànol general, donen sensació de solitud, fredor i llunyania; expressen també l'enorme distància entre el coneixement científic i l'experiència personal.

En eixe auditori, atrapat en una gama d'ocres i altres colors de gama calenta, es troba un nen que vesteix com un adult, amb roba seriosa adient a un esdeveniment important. Mentre els adults parlen animadament - figures i rostres que ens recorden altre il·lustrador americà de literatura infantil, Chris Van Allsburg - la llum es concentra en el protagonista, totalment absort en dibuixos i instruments astronòmics; un primer plànol ens mostra una mirada d'incomprensió, perduda en no sabem quines històries a través de l'espai.
El protagonista és conduït a la força entre cossos adults sense rostre mentre mira enrere enyorant eixes escales on fa poc gaudia de les seues fantasies.

Caminen, com un ramat, rígids, autòmats, cap a la sala on es fan els discursos, on es diuen les paraules estranyes.


El nen no entén les dades abstractes que diu l'astrònom i deixa d'escoltar; una altra vegada es troba sol amb els seus pensaments, agafa la seua joguina, que pot manipular i amb la que pot imaginar.I arriba un moment en que abandona el museu sideral eixint a la nit que desplega davant d'ell un mapa d'astres desconeguts. Aquest edifici seriós s'empetiteix fins a desaparèixer en les últimes pàgines del llibre. El contacte directe amb el màgic i enlluernador espai nocturn s'imposa a les paraules raonades i explicatives.

L'infant es desplaça fins arribar a un lloc on la nit es manifesta amb tot el seu esplendor i una imatge, en primer plànol, de la seua cara somrient i il·lusionada, apareix davant dels lectors.

Finalment, es contempla de nou una visió general del paisatge estrellat i la figura del nen que, sobtadament, s'ha llevat eixos vestits, símbols de la seriositat, de la rigorositat científica, per a gaudir de la mirada innocent i jugar a que és possible imaginar un univers on es puguen realitzar viatges amb la seua nau espacial de joguina.

Recomanat a partir dels 8 – 9 anys

Comentat en Març 2014


diumenge, 1 de juny del 2014

A la sombra del maestro.



A la sombra del maestro
Juan Farias
edit. Shalaklibros, 2012



Quan menys és més.

En huitanta pàgines i una lectura de quaranta minuts, Juan Farias ens fa viatjar a un poble  de la postguerra, “orilla mar”, poble d’un ric (el regidor) i pobres (el mestre, el boig, el retor, Pedro, Paco, la Marola, la Marta...). Cap personatge secundari per a un escrivent fedatari encarregat de mostrar com passa la vida.

Amb una estructura deliciosa, una sintaxi perfecta i un llenguatge concís i magistral, Farias fa un autèntic treball d’abstracció per a convertir un text en una ànima capaç d’emocionar-nos.

"Al maestro, por empeñarse en enseñar, que es decir verdades, le quitaron la escuela. Lo hicieron con un informe a la autoridad competente, que era amiga del alcalde y su socia en un negocio de maderas. Esto no sirvió de mucho, que el maestro se hizo furtivo y salió a buscar alumnos por las corredoiras, en la playa y arriba, en los penedos"   (p. 43)

Agraïm a l’editorial Shalaklibros la reedició d’aquesta joia i oferim un homenatge a Juan Farias, autor que considerem és la nostra gran aportació a la literatura infantil i que tenim l’obligació de tornar a reivindicar.

I si voleu continuar fent un tast, podeu llegir la presentació que Antonio Basanta Reyes va fer del llibre.
http://www.fundaciongsr.com/uploads/contenidos/doc/575-1-PRESENTACION%20JUAN%20FARIAS%202013.pdf

Edat recomanada: A partir de 10-11 anys

Comentat en : maig 2014

dilluns, 19 de maig del 2014

RECOMANEM EN MAIG 2014


A PARTIR DE 6-7 ANYS

Títol: Et menjadé! / Voy a comedte

Autor: Jean-Marc Derouen

Il·lustradora: Laure du Faÿ

Editorial: Kokinos, 2013



Un altre conte de llops on l'autor agafa les característiques clàssiques del conte d'animals i crea un conte modern. Si bé té un principi engrescador, ens ha decebut el final, on falla la tensió narrativa que mantenia al llarg de la història. També sobra alguna concessió que fa  a l'època actual : mercat ecològic, ...

Destaquen en el llibre dos aspectes : l'humor i les il·lustracions. Ens trobem un llop que  es deixa convèncer fàcilment  per uns personatges més dèbils però molt més intel·ligents i astuts. Un llop que no parla bé, però que en tot moment s'argumenta perquè ho fa així ( té un pel a la llengua, perd les dents,...) i així l'autor evita el menyspreu pel possible defecte. 

La il·lustració, cridanera i expressiva, en perfecta sincronia amb els cops d'humor del text i les variacions en la tipografia, tot conforma un conjunt que desperta la hilaritat ja des de la primera pàgina. 



A PARTIR DE 10-11 ANYS


Títol: A la sombra del maestro. 

Autor: Juan Farias

Editorial: Shalakalibros, 2012

 


En primer lloc, una gran alegria per veure reeditat aquest llibre. En aquesta nova edició s'inclou un pròleg del seu fill que ens apropa un poc més a la personalitat de Juan Farias.

I després , a més d'animar a la seva compra i relectura, ... què podem dir de Juan Farias que  no estiga ja dit ?

Parlem de la seva prosa, tan depurada, tan poètica, tan concisa i tan lligada a l'oralitat?

Parlem del contingut, la denúncia continua de la realitat , de la duresa de la vida, de l'abús de poder, però també de la bellesa, de la solidaritat, l'amistat, l'amor, la dignitat i la reivindicació del paper del mestre i l'educació ?

Podem dir que en la seva recerca de l'essència,  és un Miró de la Literatura ?

Amb quatre paraules és capaç d'armar i caracteritzar tot un personatge. I amb unes poques més, tota l'aldea de Galícia on es desenvolupa la història, en plena època franquista i amb l'arribada d'un mestre amb idees republicanes. Retrata els personatges amb humor i fina ironia.





 
Títol: Divendres/ Viernes

Autor: Santiago Freire

Il·lustrador: Dani Padron

Editorial: Sushi Books, 2013


Realment, qui va salvar a qui ? Robinson a Divendres o a l'inrevés? Aquest llibre  posa en solfa qui educa a qui, i qüestiona el tema de la pròpia identitat.
És la història contada per Divendres , qui, d'una manera senzilla , amb humor i un pèl d'ironia, ens explica la incapacitat de l'home blanc per sobreviure, i més greu encara, la incapacitat per adonar-se d'aquesta realitat i pensar que és ell qui salva la humanitat. Fins que  finalment...

La cal·ligrafia acompanya la il·lustració, canviant de grandària i disposició, per a subratllar les emocions : la por, el riure, la sorpresa, l'angoixa , etc

En les il·lustracions ridiculitza per igual a blancs i a negres; els personatges són sempre caricatures .

Un magnífic llibre per a gaudir, pensar, i apropar-se posteriorment , com llibre pont, a la lectura del clàssic.  

 A PARTIR DE 18 ANYS


Títol: Les lleis de la frontera / Las leyes de la frontera.

Autor:  Javier Cercas 

Editorials: Rosa dels Vents , 2012 / Ed. Mondadori , 2012





Basat en un personatge real  dels anys 70, tracta la problemàtica adolescent , amb una excel·lent descripció del barri i la societat ; en la 2ª part  tal volta  s'abusa dels personatges secundaris. 


És una narració molt marcada pel moment històric i social, està ben contada i és molt fàcil de llegir.  L'autor fa certes concessions, per exemple,  la facilitat amb què  el Gafitas aconsegueix l'èxit professional  no resulta massa creïble. Estructura molt periodística. Personatges aconseguits, arquetips d'una època determinada. Manté el ritme narratiu tota la història.



 
Títol: Mirall trencat /Espejo roto

Autor: Mercé Rodoreda

Editorials: Enciclopedia Catalana, 2008 /Seix Barral, 2011.



Publicada en 1974, d'aquesta si podem dir ja que és un clàssic.

L'autora ens parla a través dels diferents personatges que apareixen en la història , tres generacions de dones de l'alta burgesia catalana.

Els personatges formen una polifonia, on no interessa la narració , sinó la interpretació, els records i els sentiments de qui , en cada capítol, conta els fets. I els lectors hem d'anar reconstruint els fets a partir d'aquests records. Cada personatge et duu de la ma per la història i enllaça amb la veu del personatge anterior i posterior. És com un trencaclosques  per armar. 

Descripcions, metàfores, símbols, llenguatge poètic, ...el seu llenguatge , per la riquesa, ens recorda a Proust, a qui ella mateixa cita en l'obra quan converteix a un personatge, Sergi, en un obsessionat per aconseguir totes les seues obres.

Ens presenta una realitat social on les dones compten per a molt poc. Davant el mateix conflicte, les dones es suïciden ( Bàrbara i Maria) en tant que l'home continua vivint i refà la seva vida ( Valldaura i Ramón). Les dones sempre tenen més a perdre, encara que siguen riques. I se'ls nega la informació ( el pare parla amb Ramón, i ella escolta darrere la porta )

Però són les dones qui porten el pes i les vertaderes protagonistes. Una dona de classe baixa com Teresa ( peixatera) pot arribar a senyora i seguir essent com era abans : discreta, generosa, lluitadora i preocupada per aconseguir allò que desitja però que també lluita per fer feliços els qui l'envolten; en canvi , la filla, Sofia, educada ja com a senyoreta i Maria, la neta, són personatges cínics, freds i mentiders . 



diumenge, 13 d’abril del 2014

RECOMANEM EN MARÇ 2014



A PARTIR DE 8-9 ANYS : 
 Melena

  • Melena.Pablo Albo. Il. Riki Blanco. Factoria K de libros, 2009.
Llibre provocador, mitjançant l’absurd d’una cabellera on van a parar animals de tota classe: ocells, hipopòtams, girafes, … inclòs una xiqueta. Humor per sorpresa i per exageració, en un text amb intencionalitat poètica, de vegades amb l’ excés i verborrea dels textos orals, més improvisat que reflexiu.
Desconeixem si el/la protagonista és xiquet o xiqueta. Però dintre la melena si sabem que porta una xiqueta, Mariola, i que l’estima :
le dije, aparentando indiferencia, aunque me moria de ganas de que entrase en ella “Y en el silencio de la noche sigo escuchando los cantos de Mariola. Me gusta”
Desconcerta com, dintre d’aquesta fantasia, aterra a la realitat d’una manera contundent: “la seva melena té polls “.Entenem que aquest pas tan brusc i prosaic desllueix el text.
Les il·lustracions , amb diferents tècniques ( collage, linòleum, etc) , són (o serien) magnífiques si l’editorial haguera triat un format més adient. Però li falta grandària al format per a poder gaudir-les com ens agradaria.

+++
l-astronom
  • L’astrònom./ El astrónomo . Walt Whitman. Ed. RBA ,2006
Álbum il·lustrat sobre un poema de Walt Whitman a qui s’ha afegit al final del llibre una frase de Einstein que més bé interfereix per fer massa explícita la tesi del poema.
La il·lustració enriqueix i amplia el text ; destaca com va marcant el ritme del poema, com introdueix les pauses en les il·lustracions a doble pàgina. La imatge recrea l’Amèrica dels anys 50, en clar homenatge a Hopper. I afegeix un to entranyable i emotiu en situar uns gargots infantils sobre les pàgines en blanc , en correspondència amb els instruments científics reproduïts en la pàgina contigua. 

Aquesta és una traducció del poema que recrea el llibre :

QUAN VAIG SENTIR L’ERUDIT ASTRÒNOM…

Quan vaig sentir l’erudit astrònom,
quan les proves i els números estigueren col·locats davant meu,
quan em foren mostrats els mapes i els diagrames, per tal que els sumés, dividís i mesurés,
quan, assegut a la sala de conferències, escoltava l’aplaudit astrònom,
tot d’una em vaig sentir inexplicablement las i fastiguejat,
fins que, esquitllant-me, vaig sortir a fora,
a passejar dintre la mística humitat de l’aire de la nit,
i, adesiara, en el perfecte silenci,
alçava el cap per mirar les estrelles.
(Trad. Agustí Bartra) http://www.mallorcaweb.com/magteatre/poesiaanglesa/whitman.html
+++

A PARTIR DE 12-13 ANYS
la cosa perduda
  • La cosa perduda / La cosa perdida . Shaun Tan. Ed. Bárbara Fiore , 2007/ 2005 .
AVUI ÉS EL DEMÀ QUE ET VAN PROMETRE.
Incomunicació, massificació, individualisme feroç, alienació, paràbola de la solitud  .. en un fulls tan plens d’informació que distorsionen la realitat.
Denuncia contra l’alienació del ser humà, en un món rectilini, uniforme i quadriculat, on es podria interpretar com esperançador  l’aparició d’un altre món de formes sinuoses, redones, …
És tal vegada una metàfora per insinuar-nos que hem de buscar el lloc on ser feliços ?
Però ens preocupa que la solució que dona a la cosa perduda per arribar a la felicitat siga l’aïllament amb altres coses perdudes, i un desolador final sense esperança per al personatge narrador, de total anonimat en la massificació. Aquest final ens provoca reserves a l’hora de recomanar-lo al lector infantil i juvenil.
Il·lustracions barroques, amb tanta informació en cada pàgina que dispersa l’atenció. Creador d’un món únic, específic, irreal, majestuós, oníric, que recorda entre altres al Bosco i a Jean -Pierre Jeunet i Marc Caro de “la ciudad de los niños perdidos”.
+++
ciutat d'orfes
  • Ciutat d’orfes./ Ciudad de huérfanos . Avi. Ed. Bambú , 2012 / 2011
Portada del llibre il·lustrada per Riki Blanco
Finals de XIX- Relat d’immigrants, d’una família danesa que arriba a Nueva York. Tota la família treballa en el que pot per a poder subsistir; el protagonista, de 13 anys, ven diaris pels carrers ( The World).
De fàcil lectura, destaca la descripció de la dura vida quotidiana alterada per un succés terrible i la relació de complicitat, amistat i col·laboració entre els personatges.
Un narrador omniscient interpel·la contínuament els lectors “ Ara us ho explicaré” “Ara escolteu bé, perquè això és important” ( pàg.12)”com s’ho farà per trobar pistes ? ( pàg.246) , en un llenguatge planer i col·loquial, on dominen els diàlegs i les frases molt curtes: ; és el relat de 5 dies en la vida dels personatges, explicat en capítols molt curts, i que tots conflueixen en un final satisfactori que ressol totes les incògnites de la trama i sembla el preludi d’una vida un poc millor.
Un personatge, l’advocat, es diu Bartleby Donck, en clar homenatge a Melville i el seu magnífic personatge , Bartleby, l’escrivent.




divendres, 28 de març del 2014

CANVI D'ESCENARI. Fallo del jurat de la VIII edició del Premi Pep Sempere



La reunió del jurat de la VIII edició del premio Pep Sempere ha canviat d’escenaris

El mar pel riu, les palmeres pel bosc …  Elx per Arenas de San Pedro.


El dia estava marcat per la reivindicació de la dignitat i així la reunió començà amb el poema de Juan Carlos Mestre

ASAMBLEA

Queridos compañeros carpinteros y ebanistas,

yo les traigo el saludo solidario de los metafísicos.

También para nosotros la situación se ha hecho insostenible,

los afiliados se niegan a seguir pagando cuotas.

A partir de este momento la lírica no existe,

con el permiso de ustedes la poesía 

ha decidido dar por terminadas sus funciones este invierno.

No lo tomen a mal,

pero aún quisiéramos pedirles una cosa,

mis viejos camaradas amigos de los árboles,

acuérdense de nosotros cuando canten La Internacional.



I després del debat,  l’alegria de trobar escoles com la de San Martín de Garganta La Olla que s’enreden amb caputxetes i llops engrescant a tot el veïnat, “Desde la biblioteca” projecte guanyador d’aquesta edició del Premio Literario Pep Sempere. Enhorabona.

Segurament moltes d’aquestes persones també han trobat la clivella per la que es distengeix “El árbol de oro” i amb aquest conte de Ana María Matute us convidem a les Jornades de Literatura d’Arenas de San Pedro els dies 5, 6,7,8 de juny de 2014 i a la IX edició del Premio literario Pep Sempere 2015. 
 
EL ÁRBOL DE ORO

Asistí durante un otoño a la escuela de la señorita Leocadia, en la aldea, porque mi salud no andaba bien y el abuelo retrasó mi vuelta a la ciudad. Como era el tiempo frío y estaban los suelos embarrados y no se veía rastro de muchachos, me aburría dentro de la casa, y pedí al abuelo asistir a la escuela. El abuelo consintió, y acudí a aquella casita alargada y blanca de cal, con el tejado pajizo y requemado por el sol y las nieves, a las afueras del pueblo.
La señorita Leocadia era alta y gruesa, tenía el carácter mas bien áspero y grandes juanetes en los pies, que la obligaban a andar como quien arrastra cadenas. Las clases en la escuela, con la lluvia rebotando en el tejado y en los cristales, con las moscas pegajosas de la tormenta y persiguiéndose alrededor de la bombilla, tenían su atractivo. Recuerdo especialmente a un muchacho de unos diez años, hijo de un aparcero muy pobre, llamado Ivo. Era un muchacho delgado, de ojos azules, que bizqueaba ligeramente al hablar. Todos los muchachos y muchachas de la escuela admiraban y envidiaban un poco a Ivo, por el don que poseía de atraer la atención sobre sí, en todo momento. No es que fuera ni inteligente ni gracioso, y, sin embargo, había algo en él, en su voz quizás, en las cosas que contaba, que conseguía cautivar a quien le escuchase. También la señorita Leocadia se dejaba prender de aquella red de plata que Ivo tendía a cuantos atendían sus enrevesadas conversaciones, y - yo creo que muchas veces contra su voluntad - la señorita Leocadia le confiaba a Ivo tareas deseadas por todos, o distinciones que merecían alumnos más estudiosos y aplicados.
Quizá lo que mas se envidiaba de Ivo era la posesión de la codiciada llave de la torrecita. Ésta era, en efecto, una pequeña torre situada en un ángulo de la escuela, en cuyo interior se guardaban los libros de lectura. Allí entraba Ivo a buscarlos, y allí volvía a dejarlos, al terminar la clase. La señorita Leocadia se lo encomendó a él, nadie sabía en realidad por qué. Ivo estaba muy orgulloso de esta distinción, y por nada del mundo la hubiera cedido. Un día, Mateo Heredia, el mas aplicado y estudioso de la escuela, pidió encargarse de la tarea - a todos nos fascinaba el misterioso interior de la torrecita, donde no entramos nunca -, y la señorita Leocadia pareció acceder. Pero Ivo se levantó, y acercándose a la maestra empezó a hablarle en su voz baja, bizqueando los ojos y moviendo mucho las manos, como tenía por costumbre. La maestra dudo un poco, y al fin dijo: - Quede todo como estaba. Que siga encargándose Ivo de la torrecita. A la salida de la escuela le pregunté:
- iQué le has dicho a la maestra? - Ivo me miró de traves y vi relampaguear sus ojos azules.
- Le hablé del árbol de oro. - Sentí una gran curiosidad.
- iQué árbol?
Hacia frio y el camino estaba humedo, con grandes charcos que brillaban al sol pálido de la tarde. Ivo empezó a chapotear en ellos, sonriendo con misterio.
- Si no se lo cuentas a nadie...
- Te lo juro, qué a nadie se lo diré.
Entonces Ivo me explicó: - Veo un árbol de oro. Un árbol completamente de oro: ramas, tronco, hojas... ¿sabes? Las hojas no se caen nunca. En verano, en invierno, siempre. Resplandece mucho; tanto, qué tengo qué cerrar los ojos para que no me duelan.
- Qué embustero eres! -dije, aunque con algo de zozobra. Ivo me miró con desprecio.
- No te lo creas - contestó. Me es completamente igual que te lo creas o no... ¡Nadie entrará nunca en la torrecita, y a nadie dejaré ver mi árbol de oro! ¡Es mío! La señorita Leocadia lo sabe, y no se atreve a darle la llave a Mateo Heredia, ni a nadie... ¡Mientras yo viva, nadie podrá entrar allí y ver mi árbol!
Lo dijo de tal forma que no pude evitar preguntarle: - ¿Y cómo lo ves... ?
- Ah, no es fácil - dijo, con aire misterioso. - Cualquiera no podría verlo. Yo sé la rendija exacta.-
- ¡Rendija... ?
- Sí, una rendija de la pared. Una que hay corriendo el cajón de la derecha: me agacho y me paso horas... ¡Cómo brilla el árbol! ¡Cómo brilla! Fíjate qué si algún pájaro se le pone encima también se vuelve de oro. Eso me digo yo: si me subiera a una rama,¿me volvería acaso de oro también?
No supe qué decirle, pero, desde aquel momento, mi deseo de ver el árbol creció de tal forma qué me desasosegaba. Todos los días, al acabar la clase de lectura, Ivo se acercaba al cajón de la maestra, sacaba la llave y se dirigía a la torrecita. Cuando volvía, le preguntaba: - ¿Lo has visto? - Sí - me contestaba. Y, a veces, explicaba alguna novedad:
- Le han salido unas flores raras. Mira: así de grandes, como mi mano lo menos,y con los pétalos alargados Me parece que esa flor es parecida al arzadú.
- ¡La flor del frío! -decía yo, con asombro. ¡Pero el arzadú es encarnado!
- Muy bien - asentía él, con gesto de paciencia. Pero en mi árbol es oro puro.
Además, el arzadú crece al borde de los caminos... y no es un árbol.
No se podía discutir con él. Siempre tenía razón, o por lo menos lo parecía.
Ocurrió entonces algo qué secretamente yo deseaba; me avergonzaba sentirlo, pero asi era: Ivo enfermó, y la señorita Leocadia encargó a otro la llave de la torrecita. Primeramente, la disfruto Mateo Heredia. Yo espié su regreso, el primer día, y le dije: - ¿Has visto un árbol de oro?
- ¿Qué andas graznando? - me contestó de malos modos, porqué no era simpático, y menos conmigo. Quise darselo a entender, pero no me hizo caso. Unos días después, me dijo: - Si me das algo a cambio, te dejo un ratito la llave y vas durante el recreo. Nadie te verá...
Vacié mi hucha, y, por fin, conseguí la codiciada llave. Mis manos temblaban de emoción cuando entré en el cuartito de la torre. Allí estaba el cajón. Lo aparté y vi brillar la rendija en la oscuridad. Me agaché y miré.
Cuando la luz dejó de cegarme, mi ojo derecho sólo descubrió una cosa: la seca tierra de la llanura alargándose hacia el cielo. Nada más. Lo mismo que se veía desde las ventanas altas. La tierra desnuda y yerma, y nada más que la tierra. Tuve una gran decepción y la seguridad de que me habían estafado. No sabía cómo ni de qué manera, pero me habían estafado.
Olvidé la llave y el árbol de oro. Antes de que llegaran las nieves regresé a la ciudad. Dos veranos más tarde volví a las montañas. Un día, pasando por el cementerio - era ya tarde y se anunciaba la noche en el cielo: el sol, como una bola roja, caía a lo lejos, hacia la carrera terrible y sosegada de la llanura, - vi algo extraño. De la tierra grasienta y pedregosa, entre las cruces caídas, nacía un árbol grande y hermoso, con las hojas anchas de oro: encendido y brillante todo el, cegador. Algo me vino a la memoria, como un sueño, y pensé: «Es un árbol de oro». Busqué al pie del árbol, y no tardé en dar con una crucecilla de hierro negro, mohosa por la lluvia. Mientras la enderezaba, leí: IVO MÁRQUEZ, DE DIEZ AÑOS DE EDAD.
Y no daba tristeza alguna, sino, tal vez, una extraña y muy grande alegría.



Ana Mª Matute

Editorial: Bruño. Colección Anaquel
Año de edición: 1991