RECOMANEM EN OCTUBRE 2020

 

RECOMANAT  A PARTIR DE 4- 5 ANYS:

 

 

 

L'arbre dels records / El árbol de los recuerdos

Britta Teckentrup  

Trad.català  : Jiménez de Cisneros Puig, E. 

NubeOcho Ediciones i Pepa Montano Editora, 2015

Aquest llibre planteja un model de dol, una manera necessària de parlar de la mort. 

 

Què fer després de la mort dels éssers que estimem?  Hi ha poques opcions. Podem quedar-nos en la ràbia, en la tristesa o podem reconvertir l’absència en una altra manera de presència i, amb el record i la companyia, acceptar la nostra finitud.

Hem d’apostar  per camins  productius, que ens ajuden a profunditzar en el sentit de la vida, en la nostra condició d’éssers vius que naixem, vivim una vida plena i morim... En aquesta vida plena caben, com si no, les persones que ens acompanyen al llarg de la nostra vida.

 

I aquest llibre parla de tot això. A la guineu li arriba l’hora de morir i ho fa d’una manera natural, com natura imposa, sola enmig del bosc , perquè morir, morim a soles i un llibre que es pren seriosament el tema ho ha de mostrar. Però morir sol no vol dir morir sense saber-se estimat i sense haver tingut una vida plena, com ho mostra també el llibre. Els companys i amics de bosc busquen la manera d’acomiadar la guineu mitjançant el record del temps compartit. 

I la vida continua, la guineu acaba convertint-se gràcies al cicle natural de la vida en una possibilitat nova d’existència: on la guineu va quedar soterrada, la cadena tròfica fa créixer un arbre.

 

Que els protagonistes siguen animals ofereixen una possibilitat excel·lent per a lectors menuts, ens permet fer una projecció amb una certa distància afectiva de les nostres angoixes, preguntes i pors naturals relacionats amb la mort  

 

Al moment del comiat, cadascú té els seu moment de record íntim amb la guineu en el que necessita expressar allò que ha viscut amb ella. Però també hi ha un  moment de compartir el sentiment en rotllana,  necessiten també d’un gest col·lectiu. No és un llibre d’autoajuda. El llibre ofereix un model en clau literària del “memento mori”,  una manera universal (comuna en totes les cultures) de reconèixer-nos en la nostra condició. Tot això sense sentimentalisme, amb tendresa i amb un text i unes il·lustracions senzilles i adients.

 

 

RECOMANEM EN JUNY 2020

RECOMANAT A PARTIR DE + 18:

En nom de la Terra / En nombre de la Tierra

Vergilio Ferreira

Trad. : Isabel Soler i Neus Baltron

 Ed. Quaderns Crema, 2003 / Editorial Acantilado, 2003

El llibre conta les últimes setmanes d’un jutge, abandonat per part dels fills en un asil, on l’existència queda reduïda  a l’evocació dels passat. Diu: “ La meua companyia és la memòria del que va passar i que ara existeix en una estranya irrealitat”.

Narrat en primera persona, a base de fragments de memòria, com retalls de vida, mostra l’envelliment com a deteriorament físic i intel·lectual, el rebuig del dia a dia de la seua realitat esperant la mort, l’aïllament social.

El registre lingüístic utilitzat és la carta, una extensa carta adreçada a la seua dona, un monòleg amb una combinació de realitats i invencions dirigit a Mónica després de morta. 

En tot moment es fa al·lusió al passat, es refugia en el passat quan eren joves i s’estimaven, quan es sentien déus, eternament bells, immortals. Aquest idil.li es contraposa amb el sentiment de rebuig del present desolador de l’envelliment, del cos mutilat, humiliat.

És una constant meditació sobre el temps - travessem el temps com una pel·lícula rodada cap enrere-, sobre el destí - vèncer el destí abans que ell ho faça-, sobre la voluntat - amb una voluntat forta es construeixen les grans raons-, i sobre l’amor - acumular al principi per a després poder anar gastant durant la resta de la vida-.

Contínuament fa referència, per contrast, al cos jove de la seua esposa, així com a la Primavera del fresc de Pompeia, contraposat a La mort de Durero (ambdues imatges a la paret de la seua habitació). També estableix, tal volta per empatia, una relació amb el Crist que pateix  i el patiment propi. Aquestes dues constants en la novel·la, el cos sempre jove de la dona i els diàlegs amb el Crist, són les que fan més difícil de pair aquest llibre

No és una novel·la fàcil però la seua narrativa està impregnada de poesia, filosofia o teologia. La seua escriptura situa a l’autor com un dels grans escriptors de Portugal.

Vergilio Ferreira està considerat com un dels principals autors de l’existencialisme portugués. Traductor de Jean Paul Sartre al portugués.

RECOMANEM EN JUNY 2020

RECOMANAT A PARTIR DE 8-9 ANYS :

Ser o no ser una poma / Ser o no ser una manzana

                                           Shinsuke Yoshitake

               Trad.cat. : Nuria Puyuelo

                             Trad.cast : Estrella Borrego           

                                          Libros del Zorro rojo, 2019

 Crida d’atenció el títol d’aquest llibre que evidentment recorda als adults la famosa frase de Shakespeare en boca de Hamlet:   “Ser o no ser, aquesta és la qüestió”.  

I la qüestió és el relat senzill d’un xiquet que veu una poma a sa casa i es fa preguntes i es contesta desenvolupant la multiplicitat de possibilitats de l’existència d’una poma.

A la Gramàtica de la Fantasia, Gianni Rodari plantejava una tècnica d'escriptura anomenada "hipòtesi fantàstica". L'escriptor nipó desenvolupa la història d'aquest llibre amb eixa estratègia. Converteix el llibre en un disparador creatiu on cadascuna de les idees pot constituir el principi d'una història o de moltes.

L’autor transforma la paraula poma en un estímul excitant donant-li multitud de significats allunyats del concepte real i ens ofereix eixir-nos del camí habitual i descobrir nous significats.

El codi gràfic conté imatges esquemàtiques i contrastades amb el fort color roig de la poma i colors càlids de la resta.

La reflexió i l’anàlisi de totes les possibilitats, 

l’exploració des del punt de vista mecànic, 

sentimental 

o de la suposada història de la poma,

junt a unes imatges que recorden al còmic, 

als llibres d’informació, 

als catàlegs … 

i per suposat a una bona dosi d’humor, són la fórmula per a que el llibre es transforme

en una bona font d’imaginació i d’enginy que agradarà a xiquets/es perquè permet fer un extens recorregut amb diferents maneres discursives de plantejar l’anàlisi de les coses. 

Trobar models analítics (especular, deduir, inventar …) que generen pensaments i desperten la imaginació no és fàcil i ací estan i es podran gaudir.

RECOMANEM EN JUNY 2020

RECOMANAT A PARTIR DE 8- 9 ANYS :

 

Imagina't un món / Imagina un mundo

Rob Gonsalves ( text i il·lustracions)

Traducció: Teresa Farran

Ed. Joventut, 2018

"Imagina't un món...
on les fulles, un cop han caigut,
troben la manera d'enlairar-se i volar"

A partir d'un tex breu, aquest llibre ens ofereix desset pàgines dobles amb excel·lents imatges en gran plànols i un estil hiperrealista que pareix fotografiar la realitat, però des d'una  mirada  trencadora, des d'una perspectiva inusual. Es tracta d'imatges dinàmiques que es transformen dins de la mateixa il·lustració: fulles en papallones, cases en persones, onades en cims, columnes de llibres en edificis, etc.

Les il·lustracions ens conviden a mirar seguint sentits diferents i ens ofereixen un gran ventall d'il·lusions òptiques.

El text és acurat i té una presència remarcada, fora de la imatge i amb un fons blanc. De vegades, aconsegueix un to poètic i altres és un disparador que ens llença a la recerca d'utopies.

És, sense dubte, una proposta impactant, un autèntic goig visual, que permet lectures molt diferents, on no falten les connexions amb grans mestres de la pintura com ara Escher, Dalí, Magritte...

A l'acabament Gonsalves ens informa de les obres pictòriques que han inspirat les seues il·lustracions.

RECOMANEM EN JUNY 2020

RECOMANAT A PARTIR DE 6-7 ANYS :

                           Els cucs de terra mengen cacauets/ Los gusanos comen cacahuetes

        Autora i il.lustradora : Élisa Géhin. 

Trad.cat:Pere Comellas

Trad.cast.:Patrik de San Pedro

Ed. Takatuka, 2015

Una proposta de lectura diferent: una petita història amb un text desenfadat basat en encadenats repetits una vegada i una d'altra com a la tradició oral. Els encadenats es van embolicant com si foren embarbussaments o un conte que mai s'acaba, provocant el somriure o si més no la rendició a continuar llegint o recitant el text. Pot ser una mica excessiu: un parany en el que ha caigut l’autora mateixa.

Un fil narratiu que posseeix principi i final. Al principi, la història té un desenvolupament lògic, la cadena tròfica es va respectant conforme la naturalesa: els animals més menuts, els cucs que mengen cacauets són menjats pels més grans, pels ocells i aquests són menjats per altres més grans, pels gats.

I apareix el conflicte, “fins que un dia … “, de manera antinatural, tal volta, l’enveja al poder dels gats ...., els cucs es mengen els gats i això, desencadena una catàstrofe que acaba convertint els carnívors en herbívors de cacauets.  És el moment en el que l’acció s'allunya de la visió científica i real de la naturalesa i entra en el món de la ficció amb la intenció de provocar l'humor per exageració i inquietar amb el seu final: un canvi ràpid de registre des del realisme fins a la fantasia. Una interessant proposta de joc on predomina l’absurd i la imaginació.

Elisa Géhin és també il.il·lustradora i la seua proposta gràfica resulta més potent que la textual; plàsticament la imatge és molt atractiva: il·lustracions senzilles, amb molta simplicitat semblant als dibuixos infantils utilitzant línies, formes geomètriques que ens recorda a l’esquematisme d’Hervé Tullet.

Quinze doble pàgines en les que alternen personatges ocupant tota la pàgina amb pocs personatges deixant espais en blanc; jugant a complet/buit, ordenat ( dalt a baix/ esquerra-dreta)/ desordenat, línia ondulada, poligonal i recta, més/menys.

Totes les doble pagines tenen fons blanc, excepte la que fa sis amb fons roig i la que fa déu, collage de figures i onomatopeies sobre fons negre, corresponent a l’esclat del caos.

En definitiva,  una il·lustració narrativa, original i amb una bona sinergia text-imatge.

La història planteja un conflicte que no resulta evident; obliga a les lectores a pensar i les atorga un paper actiu, perquè amb eixe final, la història queda a les seues mans per a completar-la i interpretar-la:

L’autora posa de manifest la injustícia social, que els animals més grans
s’aprofiten del menjar deixant als més menuts, als cucs, sense res?
O, pot ser, una metàfora de la necessitat transformadora de les relacions socials?
O, senzillament, un reflex del que fem al nostre entorn: canviant i trencant la cadena tròfica i provocant desequilibris?

Si us ve de bé, llegiu-lo  i ajudeu-nos a aclarir els nostres dubtes.