RECOMANEM EN NOVEMBRE 2021

 

A PARTIR DE 4 ANYS

LA EXCURSIÓN DEL SEÑOR GUMPY

John Burningham (trad. Ellen Duthie)

Ed. GALIMATAZO 2021

 

Àlbum de 1970, que fins ara no s’havia publicat en castellà.

Galimatazo és l’editorial que ho fa amb la traducció d’Ellen Duthie.

 

John Burningham, parella d’Helen Oxenbury, va morir a gener de 2019, i aquesta és la millor forma de donar a conéixer la seua obra.

Aventura amb textos acumulatius, enumeracions, diàlegs, repeticions i variacions. 

Junt a tots aquests elements de la tradició oral, trobem un bon sentit de l’humor, animals, lógica infantil i un senyor Gumpy, comprensiu i respectuós.

L’estructura es repeteix. Descriu un personatge, després l’escenari i l’acció: pregunta i consentiment amb l’advertència de complir la norma. Les repeticions donen seguretat a la lectura dels més menuts.

 

Les il.lustracions són magnifiques i l’autor utilitza la pàgina de l’esquerra per dibuixar amb tinta l’escena general i la de la dreta a color, on presenta a cada animal, des del més menut al més gran.

El viatge acaba en una preciosa doble página quan tots els convidats pel senyor Gumpy no fan el que haurien de complir.

Però no passa res si no es compleix la norma. 

Al senyor Gumpy no l’importa i tot acaba en una festa amb altra doble pàgina. 

Planteja el concepte de autoritat, i el sentit que té la norma. 

La literatura que convida a  qüestionar les normes sempre és interessant. 

Després de berenar junts, el senyor Gumpy convida a altra aventura, però ja serà demà.

 

RECOMANEM EN NOVEMBRE 2021

  A PARTIR DE 16 ANYS

LO QUE PENSAMOS, LO QUE HICIMOS

Lea-Lina Oppermann

Trad. L. Rodríguez López

Ed. Lóguez, 2018

 

Novel.la molt premiada al seu país l’any de la seua publicació 2017, escrita per una autora alemanya molt jove (1998).

L’escenari és una classe de matemàtiques a un grup de batxiller.

Però res és el que s’espera. La narració contada des de tres protagonistes atrapa de forma addictiva a la persona lectora que immediatament reflexiona i elabora alguna hipòtesi sobre la sospita d’un final tràgic de la situació que es viu.

 

Un relat que ens transporta a l’aula i pensem:  què faríem nosaltres davant del fet que conta? Ens portaria al límit? Mantindríem la calma? Què es pot fer? Què haguera fet si em passara a mi? Què no haguera fet?

 

El professor de matemàtiques, un alumne i una alumna són els relators.

 Tres visions diferents de la realitat, per la seua edat, pels interessos, per la seua posició d’autoritat, … Es a dir, diferents perspectives, per la qual cosa el qüestionament també és divers i en conseqüència ric.

La construcció del text salta d’un a l’altre, i eixa diversitat fa que siga molt àgil i que cadascú incorpore la seua veu interior junt a la seqüencia dels fets, així la lectura ens transporta a una via amb dos carrils, el que es pensa i el que es fa.

El títol, diferent i curiós, es justifica així amb aquesta estructura narrativa, que manté una clau a mig camí entre el diari personal i la noticia del periòdic 

És una narració que no valora, només mostra un petit documental al que se l’afegeix un fil de pensament de cadascú dels protagonistes relators.

La novel.la destapa les idees, emocions i sentiments íntimes de cada protagonista i també l’univers de relacions de la classe i realitza un anàlisi dels integrants de l’aula i de la seua situació. Els conflictes d’identitat i d’acceptació propis de l’adolescència

La invisibilitat d’alguns components al grup no és la inexistència. L’experiència d’un fet dramàtic pot situar-los de forma diferent al grup i les derivacions de la seua conducta en un nivell diferent d’acceptació.

 

La xarxa de relacions de la classe entre l’alumnat i amb el professor  (preocupat únicament pel seu currículum i pujar a l’escala professional) trontolla per la situació a la que estan sotmesos. Encara que, és d’agrair que no aparega un heroi propi del cine nord-americà o la policia per a resoldre la situació.

Trobem una certa descompensació i excés en el sadisme de les proves. 

La consciència de la mort, està present. La mort que es sorprèn sempre, la dels iguals, la del suïcida …

És un llibre que incomoda i copsa a la lectora perquè la incertesa que es manté fins el final inesperat generarà reflexions i converses.

 

 

RECOMANEM EN NOVEMBRE 2021

 

RECOMANAT A PARTIR DE 14-15 ANYS :

Les lleialtats

Delphine de Vigan, traducció Jordi Martin Lloret

Editorial 62, 2019

 

Las lealtades

Delphine de Vigan, traducción Javier Albiñana

Editorial Anagrama, 2019

 

Novel.la realista, intensa i contundent.

L’estructura de la narració pivota sobre quatre personatges. 

Un testimoni sobre l’experiència vital de dues dones i dos adolescents.

Les dones són la professora dels dos xavals i la mare d’un d’ells. 

Cada capítol s’inicia amb el nom de cadascú d’aquests personatges. 

Les dones relaten en primera persona i els xics en tercera.

Els adolescents Théo i Mathis s’estrenen en la vida mesurant les seues capacitats per a la mentida, per aguantar l’alcohol, per a resistir les normes, per donar crits d’auxili davant dels demès que ningú interpreta, ni fa cas.

Elles, Cécile i Hélene tenen un passat que es projecta en el seu present. 

El dolor transita la novel.la, la impregna tota i interpel·la a la persona lectora.

Encara que no fa cap judici, ni valoració de les situacions que toca:  maltracte, alcoholisme, ideologia d’extrema dreta, odi …

Aquests quatre personatges tenen en comú la por a visibilitzar els conflictes interns i externs que pateixen a la seua vida i les lleialtats que venen de lluny i marquen les seues actituds davant dels conflictes.

 Descobrim el sentiment de solitud i vulnerabilitat en aquesta polifonia de veus. Des de Théo (l’adolescent que beu com a refugi per a perdre la consciència de la seua realitat) fins el sentiment de culpa de Cécile, mare de Mathis que viu una situació d’humiliació palesa de la que no sap com desfer-se. 

Els escenaris on l’autora es mou són la casa i l’institut. Àmbits on critica la falta de temps i de rigor a l’hora de valorar les actituds que presenten els adolescents.

Molt interessant el final obert que deixa Delphine de Vigan en la novel.la per a que l’esperança siga un ingredient que pose o no la persona lectora per a donar fi a la història.

Les lectores queden amb algunes preguntes com ara, 

coneixem a qui tenim davant?;  quines són les nostres possibilitats d’actuació?

I probablement moltes més.

 

 

RECOMANEM EN OCTUBRE 2021

RECOMANAT A PARTIR DE 18 ANYS:

La bona lletra/La buena letra.

Chirbes, R.

Carles Mulet (trad. cat)

Ed. Lletra Impresa, 2018 / Anagrama, 2012

 

Una novel·la escrita en segona persona. Ana, una dona condemnada a viure amb i per la família del seu marit, li conta la seua vida al seu fill tot i que  a qui realment va adreçada és a ella mateixa. 

 

Misent és el lloc que Chirbes recrea per a parlar d’allò que ell veu o ha vist, tant fa si ací o més enllà, en qualsevol racó d’aquella Espanya fosca on cadascú era el que podia ser entre les més terribles restriccions.  

 

El relat té una gran càrrega emocional, no tan sols per què parla d’una època que encara ens ressona , d’un temps de silenci, de guerra i postguerra, d’estraperlo, de supervivència, de contenció, de misèria moral. No hi ha retrat més directe que aquell que baixa a la intimitat quotidiana d’una família i comprova les relacions que ocasiona la por, l’absència, el desig d’eixir de la penúria, de créixer... La postguerra es va convertir en una lluita desesperada per la supervivència. 

 

“Hay palabras que son de un vidrio tan delicado que si uno las usa una sola vez, se rompen y vierten su contenido y manchan”

 

 

 

 

 

 

 

 

 

COMPARTIM EN OCTUBRE de 2021

El rey  Matías I   

Korczak, J.

J.E.Szypowska / Miguel Á. Moreno (trad.cast.)

Ed. Nube de tinta,2014

(Janusz Korczak és el sinònim de Henryk Goldszmik.1878- Varsovia)

 

Per a parlar de El rey Matías és precís conèixer alguns previs. Necessitem saber que el seu autor Janusz Korczak, va estar en tots els sentits al costat de la infància: pediatra, pedagog, director de dos orfenats polonesos (un de jueus, un de catòlics) amb una avantguardista manera de entendre l’educació, basada en la gestió compartida de les responsabilitats, de la tolerància i de la democràcia. Tan a prop va estar dels xiquets i xiquetes que fins i tot va acompanyar-los en l’últim tren a Treblinka al camp de concentració on tots plegats van morir.

 

També és important enquadrar-la en el seu moment històric, 1922. Prompte farà un segle d’aquesta proposta d’un país on ha de regnar un xiquet orfe, Matías I, 
fill d’Esteban el Savi, nét de Julio el Virtuós i Ana la Piadosa i besnét de Pablo el Victoriós. 

 

És cert que utilitza la monarquia sense qüestionar la possibilitat d’una altra forma de govern, que utilitza la guerra com a eina de diplomàcia,  que no contempla que xiquets i xiquetes poden tindre els mateixos jocs... Això al 1922 no era estrany però tampoc ajudava a canviar cap món.

 

És cert que dona veu a la infància i poder per a decidir com volen organitzar el món, sembrant el seu regnat de decisions errades però amb la ingenuïtat per bandera, plantejant un parlament de xiquets, amb ministres xiquets que responen a necessitats de xiquets. Això al 1922 ajudava a pensar que un altre món era possible.

 

Entre aquestes dos realitats que estan en El rey Matíes I, ens hem debatut. Un llibre que no podem obviar pels seus encerts, per la seua condició de clàssic de la literatura polonesa però que es decideix no incloure a la nostra bibliografia per considerar el seu anacronisme:  el pas del temps li ha deixat senyals que ara ens costa justificar.