Recomanat
a partir de 14 anys :
L’ABISME
DE L’OBLIT/EL ABISMO DEL OLVIDO
Paco
Roca/Rodrigo Terrasa
Tina Vallés ( trad.cat)
Ed.
Astiberri
2023
Acabat
de anomenar-lo vocal del Real Patronat de la Biblioteca Nacional
d'Espanya, Paco Roca ens presenta un nou títol, en el qual fa més
palès un dels seus objectius: Recuperar la Memòria, lluitar contra
l'oblit.
El
títol no podia ser més obvi, un sintagma nominal amb la paraula
oblit com a centre significatiu: L'abisme de l'oblit. Cridant-nos
l'atenció.
Estem
davant una obra en la qual la memòria juga de nou un paper
fonamental. Una memòria, en esta ocasió, focalitzada en el tema,
maltractat, de la Memòria Històrica. Els eixos principals del qual
són la humanitat i la memòria. Amb un posicionament clar dels
autors que no ho intenten ocultar en cap moment.
Història
en la qual, el nexe central són les fosses comuns on eren enterrats
com a animals, de qualsevol forma, les víctimes del franquisme en la
postguerra.
Els
personatges són les víctimes dels assassinats del règim feixista
enterrats d'eixa forma, els seus familiars, l'enterrador que va
commutar la seua pena de mort ficant en fosses comunes “als seus”,
els arqueòlegs i la misèria i l'engany, on, com diu en el text:
“La
democràcia es va consolidar sobre l'oblit”.
S'evidencia
que hi ha una posició dels autors, hi ha una denúncia, no hi ha
edulcorants. Destacar com una cosa important el paper de les dones
que a poc a poc va adquirint, quan és possible, en l'obra de Paco
Roca.
L'origen
es remunta a 2013, amb l'entrevista a Pepica Celda, que va aconseguir
una subvenció per a la identificació de víctimes de la Guerra
Civil per la Llei de Memòria Històrica abans que Mariano Rajoy
pronunciés el seu infame “ni un euro públic més per a les fosses
de la guerra”, es referix, clar, per a les víctimes del bàndol
republicà, que les del bàndol nacional ja havien sigut
convenientment tractades durant la dictadura. Tot això amb una
esplèndida imatge laberíntica dels passos que va haver de donar
(Pepica) per a aconseguir que buscaren el cos del seu pare.
Dedicat
a totes aquelles persones que malauradament no han pogut recuperar
als seus éssers estimats, víctimes de la barbàrie i del feixisme i
que, en molts casos, han mort en eixa espera.
En
aquesta ocasió, torna al format apaïsat del llibre, tal vegada per
la similitud d'assentament, enterrament, llosa, descans… apurant un
poc la metàfora. Amb vinyetes amb contingut variat, amb diferents
enquadraments segons es tracte d'una explicació, un detall, un
sentiment o una situació… que no deixa indiferent al lector-a,
emocionant amb cada lectura que es realitza, en la qual quasi sense
esperar-lo et provoca una reacció emotiva de gran importància que
es repeteix en diverses ocasions. Destacant diferents narracions,
segons els personatges. Des de les primeres pàgines ja sabem del
sofriment que ens espera.
Al
llarg de l'obra comprovem una suggeridora sinergia en el missatge a
transmetre, on text i imatge s'alternen en la informació o se sumen,
complementant-se.
També
realitza una retrospectiva sobre el que significava la mort i la
importància del soterrament per als clàssics.
Utilitza
una gran quantitat de recursos poètics per a visualitzar la
informació, com la neu, per a explicar els cabells blancs,
l'obertura de la fossa amb la imatge de José ... i altres tantes.
És
preocupant que, quasi un segle després dels fets, continue essent
una assignatura pendent en la nostra societat per a posar ordre en la
barbàrie viscuda. Les guerres tenen conseqüències, no causes. La
dignitat de la democràcia es guanya fent justícia, no ocultant, i
condemnant, com en altres països europeus, el sistema polític que
vam patir i que va causar tanta desgràcia i mort innecessària.
Obra
ben documentada i que, a més de contar un succés vergonyós, amb
uns certs tints pròxims del dia a dia, pretén denunciar esta
situació que continuarà sent un càncer mentre no es retalle.
Suposa
un exercici lector dur, dolorós. Suposa mirar cara a cara allò
silenciat durant tants anys i posar nom i cognoms als ossos que
romanen, muts i abandonats, en el subsol d'un país dividit per
ferides incurables.
Una
lectura necessària, valenta, que suposa palesar totes eixes veus
desafiadores i reivindicatives, enfront d'aquelles pusil·lànimes i
tendencioses. Fonamental per a conèixer un poc més de prop la
història, que no ha de repetir-se mai, del nostre país.
Destacar
el paper de l'enterrador que, amb les seues accions de dignificar als
morts i afavorir una futura identificació, no veurà, sinó 80 anys
després, els fruits del seu treball, sense comptar amb l'agraïment
personal que realitzaven any rere any els familiars directes
d'aquells sàdics afusellaments.
Dos
aspectes tècnics finals:
- La separació de
seqüències narratives o capítols amb una pàgina en blanc, en lloc
d'una numeració o marca. Blanc per a emplenar, blanc d'amnèsia,
blanc de silenci, blanc de puresa, blanc com un sudari, blanc…
- La utilització
del collage amb la incorporació de la fotografia facial en la
il·lustració de l'única víctima identificada les restes de la
qual no han sigut reclamats, ja ningú l'esperava, ja havia caigut en
l'oblit: Manuel Gimeno Ballester.
Obra
de necessària lectura i divulgació.
