divendres, 30 de desembre del 2022

RECOMANEM EN DESEMBRE 2022

 RECOMANAT A PARTIR DE 18 ANYS:





 

 

 

 

 

 

 

 

La mesura dels nostres dies. La medida de nuestros días

Delbo, Charlotte

Gaillard, Valèria (trad. cat)

Rios, Mª Teresa ( trad.cast)

Club Editor 2019 / Turpial, 2004

 

Tercer i últim llibre de la trilogia d'Auschwitz (Auschwitz i després, I,II i III)

El primer, Cap de nosaltres tornarà(https://www.eets.cat/colij/2022/12/03/cap-de-nosaltres-tornara-ninguno-de-nosotros-volvera/), publicat en 1965, descriu l’horror del camp i la lluita diària i col·lectiva per sobreviure;

El segon, Un coneixement inútil, publicat en 1970, si bé continua l’horror del camp, també introdueix retalls de com i perquè van arribar a Auschwitz: Delbo, afiliada a les Joventuts Comunistes, formava part, amb el seu marit, del grup Politzer de resistència a l’ocupació nazi. Van ser arrestats en 1942 per la policia francesa i ingressats a la presó de la Santé, on el seu company i d’altres foren executats sense judici, i la resta enviada a diferents camps nazis d’extermini.

La mesura dels nostres dies, publicat en 1971, és un llibre innovador i diferent perquè parla no de l’infern viscut sinó de com viure després de passar per l’infern. Imprescindible si volem esbrinar com és en realitat la humanitat.

Delbo havia estat designada per la resta per escriure tot allò que havien viscut juntes. «L’objectiu : convertir el trasbals en experiència comuna, l’abjecció en cant»(p. 207, nota editorial).

També alguns i algunes, en separar-se, havien fixat retrobar-se vint anys després. Delbo, al llarg d’eixos vint anys es dedica a entrevistar a totes i cada una d’elles i a la gent del seu entorn.

Per a totes va ser una tornada i reincorporació a la societat molt dura i molt diferent a com l’havien somiat :«fent un esforç que no sé com anomenar, vaig intentar recordar els gestos que cal fer per recuperar la forma d’un ésser viu en la vida. Caminar, parlar, respondre les preguntes, dir on vols anar, anar-hi, .Ho havia oblidat ( p.9)» «tot em resultava incomprensible»(11)»no aconseguia acostumar-me de nou a mi» de mica en mica recuperava la vista, l'oïda, ...(12)

Cada persona té la seua pròpia història, el llibre és com un mosaic on tot té cabuda: el retrobament amb els éssers estimats o la soledat perquè tots han mort, l’intent de recuperació de la rutina diària o el trencament amb tot el seu passat, l’acceptació o la negació de la realitat, els pensaments més íntims i les reflexions en veu alta, el silenci o la necessitat d’explicar-ho encara que la gent no ho puga entendre, els records persistents, el desencant, ...

Però totes les històries tenen en comú :

-el desig i la decisió de ser la veu de totes aquelles que no van tornar, el record de les quals acompanya nit i dia a qui va sobreviure (49 de 230)."Els que ens estimen volen que oblidem. No entenen que és impossible, i, a més, que oblidar seria atroç (...) Ser fidels a les companyes que vam deixar allà és tot el que ens queda."(p.60)

-la constatació que Auschwitz ha estat tan terrible que és impossible recuperar-se « m’han tornat la vida i sóc aquí davant de la vida / com davant un vestit / que ja no et va bé.(p.17-18)...per a mi, per a nosaltres el temps no passa. No difumina res, no erosiona res. No estic viva. Vaig morir a Auschwitz i ningú ho veu (p.62)

-la certesa que el seu sacrifici ha estat inútil, que el món no ha aprés, no ha canviat i no ha millorat, que continuen les guerres, les injustícies, la violència dels Estats,... però elles no han canviat i segueixen lluitant pels seus ideals.«Crec que la gent ha de saber-ho. És important que ho sàpiguen. ¿Per què hauríem fet tants esforços per tornar si no serveix de res, si ens quedem callades, si no expliquem com era ?I de què serveix explicar-ho?( p.186-87)





dimarts, 20 de desembre del 2022

 RECOMANEM EN DESEMBRE DE 2022

 RECOMANAT: A PARTIR DE 14 ANYS



                                    La niña en llamas     

                                     Claire Messud    

                            Ed. Galaxia Gutenberg, 2018

                             Trad. Amelia Pérez de Villar

 

Narració contada en primera persona per Julie, una de les protagonistes que narra la seua evolució personal al mateix temps que la de la seua amiga Cassie.

En tot el text hi ha alternança entre el present i el passat, però els diàlegs sempre estan en present.

El relat es desenvolupa en diferents episodis:

Al primer període l’autora descriu la infantesa de Julie i Cassie, etapa on són molt amigues, inseparables, però amb caràcters i interessos diferents. Julie és més calmada i complidora de totes les normes; en canvi Cassie és valenta, atrevida, aventurera i trencadora.

En la relació, Cassie és la que domina, la que pren la iniciativa i Julie la segueix per aconseguir el seu afecte.

Al segon període descriu la separació entre elles al començament de l’adolescència. Cassie troba altres amigues i té relacions amb amics; a Julie li dol molt perdre l’amistat de Cassie, es centra en els estudis i troba l’èxit participant en un concurs de discursos.

Es presenta una relació conflictiva en la família de Cassie motivada pel començament de la relació de la seua mare amb el metge Shutte, aquest imposa unes normes rígides que Cassie havia de complir, la mare actua de manera submisa, no imposant-se, i eixes normes estaven molt allunyades de la llibertat que havia tingut abans.

En aquesta època també es produeix el trencament de la relació entre Cassie i Peter perquè ella deia que es ficava amb la seua vida.

Al tercer període es produeix el pas de l’adolescència a la maduresa. Hi ha un interés pels temes polítics, eleccions presidencials; per temes mediambientals, …

L’últim període ens mostra la solitud de Cassie, no té als amics i, a més a més, a la seua casa la renegaven per tot. Aquest episodi està centrat en el seu intent de suïcidi, salvada finalment per la intervenció de Julie.

Claire Messud, al final li dona protagonisme a Rudie, personatge secundari, però en el moment crucial acompanya a Julie per salvar a Cassie.

El títol fa referència a l’explosió de l’adolescència. Quan pateixes com adolescent i estàs a soles, cap del voltant s’adona d’eixe patiment.

Les dues amigues entren al món adult de manera diferent. Segons qui conta la vida, la realitat és diferent.

L’autora tracta tots els temes amb gran objectivitat i realisme.

La novel·la no té un final contundent. Cada lector/a decideix el final.

 

 

diumenge, 18 de desembre del 2022

RECOMANEM EN DESEMBRE 2022

Recomanat a partir de 8 - 9 anys




                   El viaje del calígrafo               El viatge del cal·lígraf

                     Arianna Squilloni       Il·lustrador: Samuel Castaño

                                            Trad. Cat. Tina Vallès 

                                        Ed. Juventud/Joventut, 2019

 

En el temps en què no hi havia camins que travessaren les valls i les muntanyes, quan cada poble era una illa, i cada comunitat es creia única; en aquell temps, el cal·lígraf era només un cal·lígraf i vivia en una cabana al bell mig d’un jardí.

Aquest començament és característic dels contes tradicionals on hi ha indeterminació temporal i espacial i el protagonista és el cal·lígraf, és un cronista que escrivia tots els dies sobre tot el que observava. Un dia decideix eixir, viatjar per descobrir el món. Volia fer realitat els seus somnis. S’involucra en el viatge amb el seu propi cos, en el seu recorregut traça camins i carreteres, descobreix paisatges i noves cultures.

El cal·lígraf també podria ser el predecessor dels antropòlegs que arreplegaven formes de vida diferents, o un folklorista que reunia les cançons pròpies d’un lloc, o un geògraf que obria camins perquè les persones es pogueren comunicar.

Aquest personatge es mostra com un artista de les paraules, ja que amb la seua escriptura hi ha una profunda bellesa. És com un savi en el sentit clàssic del terme, ja que no sols dominava el llenguatge, sinó que sabia expressar tot el que descobria.

Cal destacar dues característiques del protagonista. Una, la curiositat que manifesta com a font de coneixement: ¿vivim nosaltres a soles?, ¿Què hi ha més enllà de les nostres terres?

I l’altra, la valentia que demostra posant en perill la seua vida per aprendre i sobre tot per compartir eixe coneixement a través de l’escriptura.

El text és una fabulació del viatge escrit d’una manera molt poètica.

L’autor expressa les emocions que experimentem quan anem a fer un viatge, de tot el que descobrirem, de les persones que coneixerem, de les experiències que tindrem, de la riquesa que suposa el nou coneixement.

Samuel Castaño il·lustra unes imatges acurades amb molta sinergia amb el text. Les il·lustracions ens mostren un personatge vestit a l’estil oriental, així com elements del paisatge, roques i muntanyes, també tenen formes del mateix estil.


                   

dimarts, 6 de desembre del 2022

RECOMANEM EN NOVEMBRE 2022

 

RECOMANAT +18 ANYS

 

                                        La dona veloç. 

                                        Monsó, Imma (text)

                                        Ed. Planeta, 2012

Què pot fallar en una novel.la que reflexiona amb mordacitat sobre la família on apareixen els conflictes familiars: la fascinació de les filles pel seu pare, l'Artur, i el seu treball; la baixa consideració de la mare, la Do, que organitzava el temps lliure i s'encarregava de la casa (rol tradicional); la gelosia i alhora l'admiració entre les germanes...?

Què pot passar, ironia del destí, amb un llibre amb una protagonista, la Nes, que lluita  per guanyar al temps (una neurosis), no pot tindre ni un minut sense fer alguna cosa, que reflecteix el concepte del temps a la societat actual, la rapidesa i, en canvi, la seua lectura pot arribar a ser tan lenta?

Què li pot mancar a aquesta història amb idees tan interessants com:
Qualsevol manifestació artística és una font d'eternitat contra l'acceleració caòtica del temps.
El pas del temps subjectiu s'accelera amb la vellesa.
Els ràpids: devorar el temps sense assaborir-lo ni mastegar-lo.
No es pot fer res que no siga útil. Crítica a la societat del fer . Utilitarisme versus hedonisme.

Quina és la raó per la que no eixes de la seua lectura entusiasmada malgrat l'evolució de la protagonista que al final de la història reflexiona sobre sí mateixa i percep la seua 'exigència al moment de triar una persona que li agrade, que no ha sabut viure, que la vida li ha passat per alt, que considerar a tothom estúpid, et porta a passar per alt la teua estupidesa?

Com no es adonem de la rialla quan ens presenta dues especialistes en neurologia plenes de manies i neures en la seua relació, en el seu treball i en el seu concepte del temps?

La resposta no està al vent, com diria Bob Dylan, es troba, senzillament en  una pèrdua del ritme narratiu que fa l'obra més pesada al final. Perquè intentar desmuntar, fil per randa, totes les percepcions del personatge de la Nes sobre la relació pare-mare, sobre el suïcidi del seu germà Tià, sobre la nova relació  del pare, etc, té com a conseqüència massa pàgines, un allargament innecessari que no afavoreix la seua lectura. Una estructura poc encertada on els diàlegs àgils del principi es converteixen en descripcions dels fets més feixugues.

Si aconseguiu arribar fins el final del llibre, comprovareu que el temps és el gran protagonista i que aquesta ficció fa creïble la idea de que totes i tots som fets d'aquesta mateixa matèria.

dissabte, 3 de desembre del 2022

RECOMANEM EN NOVEMBRE 2022

RECOMANAT A PARTIR DE 18 ANYS:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Cap de nosaltres tornarà / Ninguno de nosotros volverá /

(Aucun de nous ne reviendra, Ed.Minuit,1970)

Delbo, Charlotte

(trad. cat.) Gaillard, Valèria

(trad. cast ) López, Regina

Club Editor, 2020

L. del Asteroide, 2020


Es tracta de dos llibres en una mateixa publicació: Cap de nosaltres tornarà i un coneixement inútil, i que formen part d’una trilogia: Auschwitz i després. Aquesta ressenya pertany al primer llibre.

En paraules d'Àlex Vicente, volem destacar la importància d'aquesta mena de relats en boca de dones: «Durant gran part de la història, ‘anònim’ va ser una dona» resa una de les cites més cèlebres de Virgínia Woolf. La màxima no falla quasi mai, ni tan sols en el despietat context de l'Holocaust, quan l'extermini nazi va destinar la mateixa sort a totes les seues víctimes, fos el que fos el seu sexe. Malgrat tot, els testimoniatges de referència dels retinguts en els camps de concentració van ser, durant dècades, exclusivament masculins, amb la notable excepció d'Ana Frank.”

Fins i tot, el títol en castellà és ben explícit, oblidant el gènere dels seus protagonistes, usant el masculí quan les protagonistes són dones, ella i elles: Ninguno de nosotros volverá.

Ens trobem davant d’un llibre que ens porta una història tremenda de l’esser humà, el viatge i recordatori del camps nazis, amb un testimoni diferent: fet per una dona. Amb un llenguatge amb molta cura i amb situacions vitals narrades des de la col·lectivitat i la solidaritat.

Charlotte Delbo (Vigneux-sud Seine, 1913 – París, 1985) va estar a Auschwitz juntament amb 230 preses franceses de les quals només 49 van sobreviure. Va resistir 12 mesos on cada dia durava més que un any. Es va resistir a perdre la memòria, perquè és perdre's una mateixa, és deixar de ser una mateixa. No li van treure la memòria i així va poder denunciar el nazisme amb la seua força: les paraules.

Començà a escriure mentre es recuperava, després del seu alliberament, però no es publicaren fins 20 anys després (1970), passant quasi desapercebuda a Espanya fins fa poc ( 2004, 1ª ed. en castellà)

Amb la mateixa intenció d'Ana Frank, la seua gran preocupació era informar el món del que va ocórrer i no oblidar les seues companyes. Ens conta des de la primera pàgina la seua experiència.

(…)Hi ha gent que arriba i gent que se’n va.

Però hi ha una estació on els que arriben són justament els que se’n van

una estació on els que arriben no han arribat mai, on els que se n’han anat no han tornat mai.

És l’estació més gran del món. (pàg.7)

I és l’estació més gran del món per la complicitat i estreta col·laboració entre estats que aprofitaren l’existència dels camps per enviar a tota persona considerada diferent o dissident i que mai preguntaren que passava allí.

(...)Arriben a aquesta estació, vénen de tot arreu

Hi arriben després de travessar països sencers (pàg.8)

Els agradaria saber on són. No saben que aquí és el centre d’Europa (...). És una estació que no té nom.

Una estació que per a ells no tindrà mai nom.(pàg. 10)

Una veu clara i diferent, diferent de la dels homes perquè la seua mirada i tracte són diferents. En què ens compta, com, amb quines paraules, amb quines sensacions, … on les carícies i abraçades entre elles són presents… Una mà que et dona suport, que t'espenta a caminar, que t'acull en cas de necessitat. No és una lluita per la pura supervivència on només em mire a mi, sense importar-me qui caiga de les persones que hi ha al meu voltant amb la condició de sobreviure. És un llibre on abunda la col·laboració i no el pur individualisme.

(...)“I quan recupero la consciència és pel xoc de les bufetades que m’etziba la Viva a les galtes amb tota la força, prement els llavis, girant els ulls. La Viva és forta. Ella no es desmaia durant el recompte. Jo, cada dia. És un moment de felicitat inefable. La Viva no ho ha de saber mai.(pàg.97)

(…)Estic enmig de les meves companyes. Recupero el meu lloc en la pobra escalfor comuna que crea el nostre contacte…”(pàg.98)

Escrit des d'un registre poètic, encara que sone paradoxal. On la història no perd dramatisme. Barreja de bellesa i crueltat. Amb paraules belles i dures; suggeridores i descriptives; amables i escruixidores; descriptives, però no macabres. Usa les frases curtes per a donar dinamisme, com si fora un fotograma.

Un tret. La dona es desploma.

L’SS guarda l’arma, xiula al gos, s’acosta a la dona. Inclinat, la gira com es fa amb una peça de caça.

Els altres SS riuen dels seus llocs estant.(pàg.104)

On una som totes. Encara que mirem el que ocorre al nostre al voltant, els personatges, són, en realitat nosaltres mateixes.

No miris. No miris aquest maniquí que s’arrossega per terra. No et miris.”( pàg.131)







dijous, 1 de desembre del 2022

RECOMANEM EN NOVEMBRE 2022


Recomanat: a partir de 16 anys


   



     La neta del senyor Linh/ La nieta del señor Linh

     Claudel, Philippe

                         Soriano Marco, José Antonio (Trad. Cast.)

                             Bigorra Cervello, Lourdes (Trad. Cat.)

             Angle Ed, 2019 /  Ed. Salamandra, 2021


Al principi del llibre ens diuen L’ancià s’anomena Linh. És l’únic que ho sap, perquè la resta de les persones que ho sabien estan mortes.

És una novel·la curta en la que es tracta el tema de la immigració derivada d’una guerra i que comporta l’exili, l’enyorança del país, de la pròpia identitat i la solitud.

La senzillesa del llenguatge s’identifica amb la senzillesa del protagonista, un ancià vietnamita que perd la seua família i les seues terres i és enviat com refugiat, junt amb la seua neta, a França.

Separar-se de la seua terra pot ser insuportable quan l’únic que queda de la vida anterior és un saquet de terra, una fotografia i una melodia que durant generacions han cantat les dones de la seua família i que li canta a la seua neta. Fins els sabors i els olors coneguts desapareixen i no s’adona dels del país d’acollida perquè li són estranys.

El protagonista és un vell perdut en una gran ciutat, un nàufrag urbà que troba el seu “Divendres” en el Sr. Bark. La necessitat d’afecte trenca les barreres que els separen i encara que parlen llengües diferents són capaços de comprendre’s en silenci, a través de xicotets gestos i sempre amb el desig d’agradar a l’altre. I aquest trobament els suposa un al·licient per seguir vivint.

Claudel salva als personatges en una història dura però tendra on l’empatia i la solidaritat prevalen sobre la indiferència amb escenes narratives plenes de tendresa i d’humor.

El Sr. Linh, quan arriba a França, és enviat primer a una casa amb altres refugiats i després a una institució benèfica de la qual fuig per la necessitat de trobar al seu amic.

És una denúncia de les guerres i del dolor que ocasionen i una crítica a les ajudes institucionals per a emigrants, molt burocratitzades, en les que no es tenen en compte les circumstàncies individuals i on seguir la norma és la consigna.

El desenllaç final és sorprenent i demolidor i mostra els mecanismes de supervivència de la ment per superar experiències terribles. Quan t’ho arrabassen tot, la ment necessita trobar un motiu per poder seguir vivint.






dimecres, 30 de novembre del 2022

RECOMANEM A NOVEMBRE 2022

RECOMANAT +18




                                                        A las órdenes del viento

                                                Antología poética ampliada (2005-2015)

                                                            Lanseros, Raquel (text)

                                                    Valparaíso Ediciones, 2015

 

Llegir a Raquel Lanseros  (Jerez de la Frontera, 1973) és una experiència que emociona des d'una veu poètica personal que, per una altra banda, no renuncia a retre tribut a la poesia que ha deixat emprenta en la seua obra. Ella mateixa es refereix  a "los poetas infinitos que nos acompañan".

A las órdenes del viento és una antologia que recull poemes escrits entre 2005 i 2015, la selecció i excel.lent  pròleg de la qual corren a càrrec de Paula Bozalongo. Aquests pertanyen a "Leyendas del promontorio ( 2005)", "Diario de un destello (2006)", "Los ojos de la niebla (2008)",  "Croniria (2009)", "Las pequeñas espinas son pequeñas (2013)" i "Obra última".

Els poemes de Raquel Lanseros són el constructo on la lectora es troba reflectida i interpel.lada a través d'imatges potents, suggeridores i evocadores dels moments vitals que ens van construint com persones:

...lo que quise que fuera

lo que a pesar de mí se obstina en ser

lo que siempre soñé que fuese un día.

Las cuentas son exactas:

yo soy el resultado.

A més a més, l'autora, guardonada amb diversos premis com ara el Premi Antonio Machado en Baeza o el Premi de Poesía Jaén, es serveix d'una temàtica molt diversa per teixir una xarxa que ens convida a explorar tant racons íntims com aquells que tenen un caire social i reivindicatiu.

I així, llegim:

Sobre la llibertat,

... de la piel hacia adentro

nunca serán dueños.

 

o sobre el desamor,

Te quise. Me quisiste. Nos quisimos.

Qué fácil es decirlo cuando no queda nada,

cuando ya ni siquiera recordamos

el tacto de los sueños.

 

També sobre l'homenatge i la memòria democràtica,

... Entran al aula los gritos infantiles,

huelen a tos y a hambre.

Algunas veces, 

Beatriz Orieta casi no contiene

las ganas de llorar

y mira las caritas sucias afanándose

en recordar las tildes de las palabras llanas.

 

I, com no, la passió sexual,

Me gusta amarte hincada de rodillas.

Aquí tan desde abajo, tan cerca de la tierra

Cal remarcar que en les pàgines d'aquesta antologia escoltem com ressonen, entre altres ecos, els dols, les pèrdues, el pas del temps i la crida a l'alegria, "la que convierte el alma en lugar habitable"

Amb tot aquest bagatge és fàcil recomanar aquest llibre que ens ha envoltat amb el seu poder universal i intemporal d'emocionar i ens ha permès gaudir d'una paraula poètica de gran intensitat.

dimarts, 29 de novembre del 2022

RECOMANEM EN NOVEMBRE 2022

 A PARTIR DE 4 ANYS:

 


 

EL PROBLEMA

Iwona Chmielewska

Ed. Mtm 2017

 

 

És un àlbum on la narració és el pensament d’una criatura que té un problema a resoldre. La solució la trobem en cada pàgina on la imatge, carregada de gràcia i humor, va mostrant com una taca groguenca va completant-se per transformar-se. És un disparador plàstic que fa que la imaginació esclate en cada pàgina. 

 

La il·lustració fa un joc per complementar i expandir el significat.

Tothom ha jugat a “això podria ser” mirant el núvols, les taques de les parets, …. Un joc per inventar, per dibuixar, per dramatitzar, … 

En aquest cas l’autora polonesa aconsegueix estimular les múltiples possibilitats d’aquest joc. Podem observar les formes de diferents maneres, el llibre ens proposa unes, però segur que les lectores troben més.

 

No sabem si el procès que relata és el natural davant de les adversitats, però sí podem dir que el recorregut que ens trobem en la narració és el de sorpresa, de disgust, de negació, d’apartar el sentiment de culpa, de dirigir-la cap a altres, de mesurar mentalment les conseqüències i finalment d’acceptació.

 

L’altre aspecte que destaquem és que l’estratègia per resoldre el conflicte és la restitució. 

No trobem ni una paraula per a lamentar-se, ni càstig, ni cap acció que no siga d’estima i de seguir a la recerca de la creació d’alguna cosa nova que mantinga allò que ens deixen.


La pàgina de l’esquerra està en blanc, només amb el text i la pàgina de la dreta conté, també en fons blanc, la il·lustració.

 

El crema groguenc de la taca i el blau gris, més un pessic de roig i verd a les pàgines del final són els colors que usa la il·lustradora, candidata al Premio Andersen 2020 i finalista en la Fira de Bolonya 2022.

 

La simbiosi entre el text i el codi gràfic i una estètica neta, senzilla, però molt pensada, mostren un àlbum peculiar, original, delicat i emotiu que recomanem per a les primeres edats.

 

 

dilluns, 14 de novembre del 2022

RECOMANEM EN OCTUBRE 2022

 RECOMANAT A PARTIR DE 4-5 ANYS:


Cu cu cantaba la rana

Odriozola, Elena

Ed. Modernas El Embudo, 2021 

 

Cucú cantava la rana, sí.

Pero també roc roc, kro kro, guegul guegul, kvac kvac, tashaem, krurnutta, doure doure, guagua, kum kum, huaa huaa, cre cre, kero kero.

És així com cantaria la granota si estiguérem en altre lloc i parlàrem en altra llengua (japonès, macedoni, llatí, euskera, català, maori, quítxua, àrab, hebreu...). Perquè cada granota canta segons allà on viu. Aquest és el començament i el final (coberta i contracoberta) d’un divertiment que ens proposa Ediciones Modernas El Embudo.

Perquè la tradició oral és la tradició oral i ha de sonar com ha sonat sempre. Però transgredir-la i actualitzar-la és la sort d'un editor i una il·lustradora agosarats i atents a entregar-la als xiquets i xiquetes de hui en dia.

Així passa en aquest llibre petit, de la mida d'unes mans infantils. La cançó que serveix d'excusa per al joc forma part del nostre cabal cultural, l'hem cantada, ens l'han cantada generació rere generació, per alguna cosa serà. L’estructura és un vers que va contant el que va passant i una coda “cu cú” que es va repetint entre vers i vers.

Cada frase musical apareix a una pàgina, a la part esquerra. A la dreta la il·lustració, que també té el seu ritme. Al costat del text que conta el que passa, hi ha una imatge descriptiva i sincrònica. Acompanyant la coda, una imatge amb tots els personatges en ombra, en silueta.

S’ha de mirar, s’ha d’estar atent, el joc ho demana i això també és llegir. S’entra sense adonar-te, bressolat pel ritme, per la rima i per la imatge.







 

    

dijous, 3 de novembre del 2022

RECOMANEM EN OCTUBRE 2022


     

 RECOMANAT A PARTIR DE 8 ANYS:

 

 

           

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 El llibre dels porcs /El libro de los cerdos (Piggy book,1986)

Browne, Anthony (text i il·lustració)

López, Natalia (trad.cat)

Esteva, Carmen (trad.cast)

Kalandraka, 2013 / FCE,(1991)



L'àlbum comença així :


«El sr Garri i els seus fills, Marc i Pol, vivien en una casa molt bonica (....)

(...) Dins la casa, hi havia la seua dona»


És un inici aclaridor, ja que diferencia entre els homes (que hi viuen, que tenen nom cadascú,...) i la dona (està dins de casa i no té nom) Si a més li afegeixes la imatge de la portada, una dona carregant a la seua esquena tota la família, i veus l'antítesi entre les cares somrients dels homes i la cara preocupada de la dona, ja intueixes que alguna cosa grinyola .

Ens presenta a una família clàssica : pare,mare i dos fills. El pare i la mare treballen fóra de casa, els fills van a l’escola. La mare, a més, s’ocupa de totes les feines de la casa.

L’actitud del pare i fills és d’arrogància, plena d’exigències a la mare : el dinar a punt, les camises planxades, etc.

La de la mare és submisa, abnegada, silenciosa.


fins que un dia la mare....


Anthony Browne publicà l’àlbum en l’any 1986; des d’aleshores s’ha convertit en tot un clàssic, no sols no ha envellit sinó que es manté de gran actualitat, entre altres coses perquè en aquest tema el món ha avançat molt poc.

En els seus llibres, també en aquest, veiem un treball minuciós, exhaustiu, on cap detall és innocent i on tot està `interrelacionat (text, imatge, tapes, guardes , elements paratextuals,...) Utilitza el color, la proporció, el volum, les dimensions,...per aconseguir el seu objectiu final amb les mínimes paraules.

El text és molt breu i purament descriptiu del dia a dia, la força està en unes imatges que ens suggereixen molt més enllà del que diu el text. S’entenen moltes coses sense anomenar-les, sense necessitat d’explicitar cap tesi. Amb un final sorprenent. Tot (text i imatges) descrit amb un humor delirant .

Anthony Browne afirma que el millor que tenen els àlbums és «L’espai que hi ha entre les imatges i les paraules, espai que s’ompli amb la imaginació de qui llegeix»

L’autor ens convida a mirar, remirar i admirar una i altra vegada aquest àlbum magistral, on no sobra ni falta cap detall, i on apareixen trets que son recurrents en tots els seus llibres: Animals humanitzats, transformacions, la tradició i els contes populars, la intertextualitat, la critica social, l’homenatge a altres autors, les reproduccions d’obres de nombrosos pintor reconeguts.

Entre altres ha rebut la«Medalla Kate Greenaway"en 1983 i 1992) ;Premi Kurt Marschler Award en 1983 i 1998; Premi Hans Christian Andersen, l’any 2000 al conjunt de la seua obra; la Medalla Chidren’s Laureate 2009-2011,que el va comprometre com a ambaixador, promotor i defensor de la literatura per a infants en eixos dos anys.