dijous, 29 de desembre del 2011

EL ARCA DEL AIRE



 Volem donar les gràcies al blog de Pizpirigaña que acaba de publicar una recomanació de llibres que l'haviem enviat, resultat de la selecció dels últims mesos. Paraules i presentació molt boniques.
Cliqueu

dimarts, 6 de desembre del 2011

LLIBRES COMENTATS NOVEMBRE 11: El llibre negre dels colors





El llibre negre dels colors/El libro negro de los colores
Menena Cottin. Il·lustracions: Rosana Faria
Ed. Llibres de la Guineu Vermella/ Ed. Libros del Zorro Rojo, 2008


PREMI BOLOGNA RAGAZZI 2007
És un llibre molt interessant. Tomàs ens descriu els colors a través de sentits diferents a la vista “el color amarillo sabe a mostaza, pero es suave como las plumas de los pollitos”. És un llibre tot negre, només les lletres del text imprés són en blanc. Al mateix temps està escrit en sistema braille i les il·lustracions, negres també, estàn fetes en relleu sobre fons negre. Tot això fa del llibre una experiència sensorial suggerent i nova, tant per a xiquets cecs com per a xiquets vidents que s’apropen a l’experiència d’aprehendre el món mitjançant el tacte, l’olfacte, el gust .
El text és més poètic que narratiu. És un poema ple de metàfores
Edat: A partir de 4-5 anys

LLIBRES COMENTATS NOVEMBRE 11: El gran llibre de contes per a nens




El gran llibre dels contes per a nens/El gran libro de los cuentos para niños.
Franz Hohler/ Il·lustracions Nikolaus Heidelbach.
Ed. Juventud, 2010



La tiza y la esponja
Una tiza comenzó a escribir despacito una frase en la pizarra: “Una de las cosas más importantes del mundo es...”
ñ ¿Es...? dijo la esponja mientras se acercaba chorreando.
“... la esponja”, escribió la tiza a toda prisa.
- Eso es- dijo la esponja y, satisfecha, se dejó caer en su cesto bajo la pizarra.
Llibre de 47 contes, de vegades provocadors, de vegades sorprenents, d’altres transgressors, fins i tot de vegades grotescs però sempre carregats d’humor, d’ironia, de fantasia,... Podem trobar en ocasions homenatges a Rodari, jocs de la tradició del non sense, influència de les avantguardes...
Encara que hi ha alguns excepcionals, no manté la mateixa qualitat en tots els contes
Les il·lustracions son magnífiques, enriqueixen moltíssim el text, en ocasions son re-interpretacions agudes, divertides i molt originals.
Edat recomanada: A partir de 12-13 anys
¨¨¨

LLIBRES COMENTATS NOVEMBRE 11: El jardín de medianoche




El jardín de medianoche
Philippa Pearce
Editorial Siruela, 2011




A l’any 1865 es va publicar un dels primers llibres de fantasia, “Alicia en el país de las maravillas”. Un llibre en el que la protagonista, en el món imaginari que hi ha sota un pou, viu un munt d’aventures: perill, humor, por, etc. A l’any 1979, més de cent anys després, apareix al mercat editorial en aquest mateix registre de la fantasia, Joan Manuel Gisbert amb llibres plens de misteris, d’escenaris impossibles, d’illes misterioses i personatges màgics. Entre aquest dos llibres fantàstics, un del segle XIX i l’altre de quasi el final del XX, es troba el llibre que comentem en aquesta pàgina literària. No té l’audàcia i el ritme d’Alícia ni la desbordant imaginació i intriga dels llibres de Gisbert . L’autora escriu a l’any 1959 una història en la que el protagonista viu cada mitjanit, en el jardí de la casa on passa les vacances, una aventura amb personatges d‘una època anterior a la seua. Un interessant joc literari sobre el temps, però amb una gran mancança de ritme, d’acció, d’atractiu i de misteri.
No recomanat

LLIBRES COMENTATS NOVEMBRE 11:El mar y otras cosas de las que también me acuerdo


El mar y otras cosas de las que también me acuerdo
Gutiérrez Serra, Mónica
Ed. Thule, 2011




És un relat escrit des del record, des de la nostàlgia. És un text d’agraïment a una persona major que ajuda a la xiqueta a veure el món. Li ensenya a llegir, a observar, a pintar i a pensar. Però hi ha un desfase entre l’edat de la xiqueta i a qui va dirigit el llibre. Pot arribar a ser equívoc.
A nivel literari és un text correcte però no s’arrisca.
Les il·lustracions són molt variades, boniques, produeixen tranquil·litat. Algunes tenen pinzellades impressionistes i altres realistes.
El treball plàstic supera el literari.
Edat: a partir de 10-11 anys.


SI, PERÒ NO

dijous, 20 d’octubre del 2011

LLIBRES OCTUBRE 11. Oscuro bosque, oscuro



Oscuro bosque, oscuro
Jorge Volpi
Ed. Salto de página

Impressionant,  magnètic , estrany  i demolidor. De nou el viatge a l’horror, a les tenebres del cor humà.

Oscuro bosque oscuro  narra la participació  d’un batalló de ciutadans alemanys en les matances nazis contra milers de jueus.

Amb  una “prosa tallada” que marca un ritme obsessivamet repetitiu,  assistim a la metamorfosi  d’uns personatges  que ens transformen en éssers capaces d’assassinar persones innocents .   Volpi ens introdueix en  el poder dels règims totalitaris per a aconseguir que la natura humana actue d’una manera atroç i despietada.

El bosc és un espai compartit pels contes meravellosos, reescrits per l’autor,  i alguns dels esdeveniments narrats.  Un lloc de ficció perquè com declara el mateix  escriptor:

Oscuro bosque oscuro ocurre en un lugar que no existe porque quería darle esa dimensión universal al acontecimiento, pues no sólo pasó en la Alemania nazi, también en Camboya, Ruanda o Yugoslavia”.

Recomanat: +18 anys.

dimecres, 19 d’octubre del 2011

PREMIO PEP SEMPERE


L'associació Pizpirigaña convoca, en la seua sisena edició, el Premio Pep Sempere.
Ens alegra i volem compartir amb tothom aquesta convocatòria.  

dilluns, 17 d’octubre del 2011

LLIBRES OCTUBRE 11. L'oca que no volia marcar el pas.


L'oca que no volia marcar el pas
Jean-Francois Dumont
Intermón Oxfam. Editorial

Zita, l’oca protagonista, es poc hàbil per marcar el pas que totes les oques fan per anar a banyar-se a la bassa de la granja. És expulsada del grup i plorant (snif) i pensant que marcar el pas (u, dos, u, dos, tac) no serveix per a res, organitza una harmonia musical amb els altres animals de la granja.
Aquest al·legat a la rebel·lia necessària per trobar la pròpia música, el propi ritme fa d’aquesta narració musical, una aventura que demostra que la uniformitat propera al món militar desfà la proximitat als altres.
El joc d’onomatopeies que l’autor (també il·lustrador) planteja,  organitza un ritme coral molt divertit i converteix aquest relat en una obra musical.
Recomanat 6-7 anys

LLIBRES OCTUBRE 11. Caperucita roja.



Caperucita Roja
(versió de la Caputxeta  Roja de Perrault)
Pedro Perles  
Editorial: MilyunCuentos

Un clàssic de la literatura de tradició oral contat amb imatges espectaculars que li donen vida, misteri  i color. Una magistral proposta gràfica basada en el relat de Charles Perrault.
Una errada greu de l'editorial, al nostre entendre, ha estat presentar el llibre com si fos de Perrault  i no com el que és,  una versió de La Caputxeta de Perrault .
Recomanat 8-9 anys

LLIBRES OCTUBRE 11. Para hacer el retrato de un pájaro.



Para hacer el retrato de un pájaro
Jaques Prévert
Factoria K de libros

Aquest bellísim poema de Jaques Prévert (pertany al poemari Paraules 1946) ens proposa pintar la gàbia per a que entre màgicament el pardalet. Prèvert juga en la seua poètica surrealista amb el somni i la realitat, per valorar la bellesa i la llibertat, l’espera i la paciència i el procés de la creació.
Aquest poema ha segut inspiració de cançons, pintures, animació …
El joc està present en cada vers i les estacions de l’any, els diferents espais (el bosc, el dormitori, el jardí …), la pintura, la música … conformen un univers proper al xiquet de totes les edats.
Les il·lustracions  de Mordicai Gerstein d’endinsen en el poema, acompanyen i donen llum als versos.
Recomanat a partir de 6-7 anys.

LLIBRES OCTUBRE 11. Deseo de ser punk.


Deseo de ser punk
Belén Gopegui
 Ed. Anagrama

Interesante lectura planteada por su autora, donde nos brinda alternativas diferentes a las habituales, en un registro diferente, removiendo y dejando inquieto al lector-a, escrito de manera magistral, donde demuestra su oficio como escritora no sujeta a encargos al uso.
Valoramos el tratamiento y posicionamiento ante determinados temas (muerte, divorcio…)
Al mismo tiempo nos parece un acierto que el personaje principal sea una chica que rompa con la imagen típica del adolescente de hoy en día, mostrándola comprometida, con iniciativa y con propuestas. Tal vez, en este sentido, la autora plasme en exceso sus propias ideas en esta chica, que las que propiamente pudiera tener.
Nos parece una acierto y lectura indispensable para nuestras nuevas y futuras generaciones.

Edad recomendada a partir de 16 años.



dissabte, 15 d’octubre del 2011

CUENTOS POÉTICOS. EDUARDO GALEANO.


Eduardo Galeano s'ha adherit al Manifest elaborat per les organitzacions que han convocat les Marxes del
15- O. Milers i milers de persones en molts països han gritat avui, en diferents llengües, que UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE.
Eduardo Galeano ja ho havia ecrit en EL DERECHO DE SOÑAR, una magnífica mostra de literatura i compromís, de paraula i reivindicació.
En el següent enllaç, el podeu sentir.
http://youtu.be/todj4fK7FFI

diumenge, 25 de setembre del 2011

CAPTIUS DE LA FONT CLARA









Faig i desfaig, sense curar motiu,
perquè cap déu no em crema ni em malfada,
sembro de sal l’esponerós cultiu
i estenc llavors en l’amargant onada,

enterro el peix, enaiguo el volador
i al protozou canvio fins la cara,
i, poderós com mai altre senyor,
moro de set, endins de la font clara.

Príncep d’antany: us cal un vencedor?
El curs del temps, ben cert, tot ho equipara;
no hi ha altre vers en llavis de cantor:     
morim de set, captius de la font clara.

Miquel Desclot
(De Fantasies, variacions i fuga, 2006)

Captius de la font clara,
 així hem quedat després de la jornada que vam organitzar (Escola d’Estiu) el dissabte 17 de setembre a Castalla amb Gustavo Puerta (crític de literatura).
El contingut excel·lent,  la companyia immillorable i el retrobament tendre i màgic. Encara estem digerint eixa cullerada  de felicitat que ens va donar la vida i ens va  delectar el paladar del cervell i de l’ànima.
La presentació de Puerta va ser aquesta:

ABRIENDO PUERTA

Ibrahim, hijo de Adham, estaba un día sentado junto a la puerta de su palacio, y sus pajes se hallaban en fila detrás de él. Presentose un derviche con su sayal, su alforja y su báculo, en ademán de querer entrar en el palacio de Ibrahim.
- Anciano -prorrumpieron los pajes- ¿a dónde vas?
- Voy -contestó el derviche- a esa posada en busca de alojamiento.
- Esto no es una posada -repusieron los pajes-, sino el palacio de Ibrahim, rey de Balkh.
Ibrahim hizo conducir a su presencia al anciano, y le dijo:
- Derviche, esta morada es mi palacio real.
- ¿A quién perteneció originariamente? -preguntó el anciano.
- A mi abuelo.
- ¿Y después?
- A mi padre.
- ¿Y a quien pasó una vez muerto vuestro padre?
- A mí.
- Y cuando muráis, ¿de quien será?
- De mi hijo.
- Ibrahim, oye bien -dijo entonces el derviche- un lugar donde unos entran y otros salen, no es un palacio, sino una hostería.

UNOS ENTRAN,  OTROS SALEN
Está claro que las puertas son para entrar o para salir, zonas de paso.
Promesa y  frontera.
Si tenemos una situación secreta la hablamos a puerta cerrada,
si estamos muy cerca de lo que nos interesa estamos a las puertas,
si nos niegan de malos modos lo que pedimos nos dan con la puerta en las narices,
si hemos triunfado con honor y dignidad salimos por la puerta grande,
de puertas adentro celebramos los hechos de forma privada o íntima,
estar en puertas es que está a punto de ocurrir,
si cogemos la puerta nos vamos,
si se nos cierran todas las puertas nuestra suerte nos ha vuelto la espalda,
no podemos poner puertas al campo,
Pero sí podemos hacer una jornada con Puerta abierta a todas/os las que entran y salen de los jardines maravillosos que ofrece la  lectura  literaria; convencidas, como Alicia, de que hoy nada es imposible.  Para eso estamos nosotros aquí, para mostrar lo nuestro:
Abriendo Puerta.
Gustavo Puerta tiene mucho que ver con los libros de literatura infantil, ha sido crítico en el Mundo y librero, ha llevado a cabo proyectos en Venezuela y en España, pero lo más interesante es que su gran formación la acerca a los docentes y mediadores con una enorme energía contenida,  que sólo se puede realizar con argumentos y pasión.

Tal vez, Gustavo venga de la ciudad Dorotea que Italo Calvino nos muestra en “Las ciudades invisibles”, la que tiene no una Puerta sino siete y en la que se llega a sentir que “no hay bien que no se pueda esperar de la vida”, tampoco de la literatura.


Gustavo Puerta Leisse (Venezuela)
Licenciado en filosofía y miembro del Comité de Selección del Banco
del Libro de Venezuela, su país natal, trabaja actualmente en España como crítico literario y especialista de literatura infantil y juvenil. 
Publica artículos y reseñas en las principales revistas especializadas. Cabe destacar su colaboración para el Suplemento El Cultural del periódico El Mundo en los años 2002-08. 
Ha dirigido  las secciones de educación y literatura infantil y juvenil en la revista Educación y Biblioteca.
Ha sido jurado en numerosas convocatorias de premios literarios. Participa como profesor en diversos posgrados universitarios e imparte cursos de formación por todo el territorio español.

 

diumenge, 21 d’agost del 2011

100 ANYS DE VALOR

RAONS  PER  A  RECORDAR *  A  ENRIC  VALOR
 Volem que cada rondalla deixe grans de sucre als vostres llavis...
Perquè les velletes de Penya Roja, mantenidores del foc de l’oralitat, bruixes i encisadores, així ens ho demanen i més val fer-les cas ja que si no ens treuran de polleguera. Per a tindre presents a Comencilda, Secundina i Acabilda i no acabar com el príncep desmemoriat, que si perdem la memòria .... ai!! quin despropòsit!  Per a conjurar al dimoni fumador i poder fumar sense sentir-nos culpables o enviar el tabac a porgar fum i no empaitar més el dimoni.

 Per l’amor de les tres taronges o per desamor o per frustració o perquè ens ha tocat l’amor propi. Per buscar els guants de la felicitat i poder ser feliços o continuar sent l’infeliç que sempre hem segut. Encara que per aconseguir-ho hagen d’aventurar-nos al castell d’entorn i no entorn, per a, sense fer-nos castells, llançar el guant al gegant del romaní i patir les emocions de l’envejós d’Alcalà; encara que, com sabreu, no interessa jugar amb foc i eixir cremat, les paraules s’enlairen al vent i ací només queda el silenci.  

Perquè estimem les mares i la seua saviesa amb la que han transmès  la  tradició oral. Perquè a les rondalles hem trobat moltes mares,  la mare dels peixos i també  la mare del xiquet que va néixer de peus. Però, com no volem treure’ns de mare ni sortir de mare i necessitem, en canvi, tornar les aigües a la mare, anem a tallar en curt i deixar la festa en pau. 

Perquè no estimem el rei Astoret  i sí confiem en el poder del poble:  del llenyater de Fortaleny, del ferrer de Bélgida i del protagonista de la llegenda del palleter. Per a no necessitar rei que ens governe ni papa que ens excomuniqui; perquè cap rei ens resulta bon mosso. Perquè no ens agrada  tenir les orelles a cal ferrer; però sí fer feix de tota llenya.

Perquè ens veiem reflectits, quan escoltem o llegim, en els personatges de l’abella, del pollastre de les festes, del mig pollet i del de la crida de la rabosa. Perquè representen les nostres emocions, els nostres sentiments, les nostres actituds davant de la vida, dels conflictes, de l’amor i de la mort. Perquè no consentirem que aquestes rondalles siguen donades per mortes; si més no, treballarem per que tornen de mort a vida. 

Per les rondalles, perquè els somnis no caben en cap urna, però podem somiar amb les històries que les paraules han anat creant i recreant. Perquè les boques que han creat aquestes, a soles podran ser callades amb besos. 

I, sobretot,  per fer valer el VALOR  d’un escriptor anomenat ENRIC.

No oblideu besar-vos per descobrir la dolçor que deixa cada rondalla en els vostres llavis.
.
                                                                                                                      COLIJ PEP SEMPERE
*Del llatí re-cordis  que significa tornar a passar pel cor.

dimarts, 2 d’agost del 2011

Per a no oblidar



Ana Garralón en el seu blog Anatarambana 
htpp://anatarambana.blogspot.com
exposa d’una forma certera la importància de la lectura en veu alta.

La reivindicació d'aquesta activitat ha de ser constant perquè, com tothom sap, cada vegada amb més facilitat, oblidem  les coses imprescindibles.

Entre elles la lectura en veu alta. Tal vegada perquè pensem que ja les hem dit tantes vegades... que són obvies..., perquè sabem que els mestres ja ho fan...

L’experiència és molt agradable per a l’adult i per als xiquets/es ...
Us animem a seguir el blog d’Ana Garralón i a iniciar o continuar l’experiència, sempre un bon regal.


 Siempre recuerdo con mucha simpatía aquel profesor que describía Daniel Pennac en su libro Como una novela: llegaba a clase en su destartalada moto, vaciaba su petate y sacaba un libro que comenzaba a leer. Así una clase tras otra. De esta forma consiguió interesar a ese grupo de adolescentes rebeldes que jamás hubieran tomado por sí mismos uno de esos libros para leer. Sí, leer en voz alta. ¿Quién no recuerda haber tomado un libro ante un grupo de niños y ver cómo todos se apretujan y hasta se abrazan para dejarse llevar por una historia? No estamos hablando aquí del cuentacuentos que interpreta con mucha sabiduría un cuento, sino del sencillo acto de tomar un libro, ponerlo delante de los ojos y leer, de forma pausada, una historia. Una práctica muy habitual en siglos pasados, incluso entre adultos.  Al lector de las tabaquerías cubanas, por ejemplo, estudiado en este brillante ensayo de Araceli Tinajero, El lector de tabaquería, historia de una tradición cubana se le otorga un papel clave en la culturización de las clases obreras y en su concienciación de clase, clave para la independencia de Cuba. El nombre de Montecristo de los puros que fabrican viene directamente de la obra de Dumas, que escucharon con pasión durante mucho tiempo. 
La lectura en voz alta, dicen los expertos, permite a los más jóvenes acceder a lecturas que por sí mismos no podrían leer pues se trata de textos más complejos y ricos en vocabulario. Al escuchar se aumenta la comprensión, permitiendo elaborar imágenes mentales de las escenas leídas, y se facilita la relajación y la concentración. El que escucha recibe el ritmo del idioma, la riqueza del lenguaje, sus silencios. El que lee, poco a poco, aprende la práctica de entonar, de marcar los suspenses, de interpretar con sus palabras un texto.  Es un regalo mutuo: el que lee y el que escucha.
Leer en voz alta es una asignatura pendiente en nuestros países de habla hispana. Su ausencia lo demuestra la falta de audiolibros y el fracaso de sus intentos, mientras que en otros países como Alemania o Reino Unido y Estados Unidos ofrecen simultáneamente libros con sus correspondientes audiolibros. En Alemania se disfruta desde hace años del llamado Vorlese Tag, (el día de la lectura en voz alta) que se celebra en noviembre e invita a participar a famosos e importantes (participan desde periodistas hasta banqueros y políticos) a leer en voz alta ese día. Claro que es un país donde es normal encontrarse en la programación de muchas casas de cultura la lectura en voz alta, durante un invierno, de En busca del tiempo perdido de Proust, pero no hay que desanimarse sino copiar un modelo que funciona. En Reino Unido hay una iniciativa en colaboración con varios periódicos llamada The Reading Weekend donde se ofrece una estancia de un fin de semana sólo para leer y leer a los otros. Una casa con encanto, sin TV, con chimeneas, sofás y libros desperdigados por todas partes como si fueran bombones para picar en cualquier momento.
Quien ha recibido el regalo de una lectura en voz alta sabe lo que significa, y deberíamos ser más conscientes con los niños: leer en voz alta ayuda a crear lectores y crea vínculos sociales y afectivos difíciles de olvidar. El especialista en lectura José Antonio Millán recuerda en el artículo Compartir la lectura cómo empezó a leer a sus hijos y se sintió incapaz de dejarles de leer cuando se hicieron "mayores" y podían descifrar ellos mismos las letras. Es muy emotiva la parte donde él mismo cuenta cómo, cuando les leyó con 13 y 14 años La Metamorfosis de Kafka, se dió cuenta de sutilezas del texto que sólo percibió cuando las leyó en voz alta.

Si alguien desea indagar un poco más en este tema, recomiendo la lectura del libro El ambiente de la lectura de Aidan Chambers (México: Fondo de Cultura Económica, 2007) donde se dedica un capítulo entero a la importancia de la lectura en voz alta. 
Para terminar, me gustaría hablar de una iniciativa única en nuestro entorno hispano-hablante: Abuelas Cuentacuentos, promocionada por la Fundación Mempo Giardinelli, en Argentina. Desde hace años, un grupo valiente de abuelas llevan libros y sus historias a diferentes lugares tratando de establecer la intimidad que se da entre una abuela y su nieto. No sólo van a escuelas, sino que su labor se extiende a hospitales, campamentos y comedores infantiles, entre otros, y establecen auténticas relaciones afectivas con los niños a los que leen. El programa y las características pueden leerse en su propio blog, así como las entrañables muestras de afecto  que los niños devuelven al recibir estas historias sin esperar nada a cambio.  Un regalo como éste es lo que necesitan muchos niños, y también muchos adultos.








dissabte, 23 de juliol del 2011

SEÑAL. RAÚL VACAS. ED. MUNDANALRÜIDO

CON TRES SEÑALES VIENE...
En aquest llibre Raúl Vacas es troba en el mateix joc poètic amb Miguel Hernández transformant les seues tres ferides en senyals, emprentes i cicatrius ...

En aquesta transformació, poema i ilustracions  van  creant un paisatge amb dos colors, el roig i el negre, que ens corprén, sobreprén i sorprén. D'aquesta manera, la ilustradora, Sara Morante i l'autor formen un binomi creatiu d'alta intensitat. 

Els lectors comencem a recòrrer un camí d'anada i tornada cap a territoris interns a través de la vida, de l'amor i de la mort.

VIDA que ens marca amb cicatrius...
Fui tan feliz aquella primavera
que casi se extinguieron las perdices
AMOR, que ens fa mella en l'escorça del cor
Y todo entonces suena
como de costumbre,
y el amor es el dueño de la casa.
MORT que ens impressiona amb la seua obsessió pel pas del temps.
Qué deliciosa y única es la lluvia
cuando te mueres en mis brazos rojos.
El poeta acaba el llibre, amb un registre diferent, que ens permet  apropar-nos a la mort mitjançant un spot que comença així:
"La muerte está dentro de uno, conoce nuestros huesos. Es una sombra con oficio, dulce, apasionada, que gusta de salir de vez en cuando por la boca para traernos el horror y la mentira y el sudor del invierno"
 
Ací us deixem com a mostra aquest poema que us permetrà abocar-vos a les portes de la passió:

Eres, mujer, esperma de mis horas,
perfume del atardecer, la nieve
repetida, la música que llueve
en el olvido, la sangre de las moras.

Eres, mujer, de las encantadoras
de serpientes, la de pulso más leve,
la que en las frías sábanas se atreve
a modelar la caja de mi tórax,

la que calcula el precio de los besos
que ayer, de madrugada, derroché
después de envenenar una manzana.

Eres, mujer, extraña de mis huesos
y del amor que se consume pre-
ferentemente antes de mañana.

diumenge, 17 de juliol del 2011

VERANOS DE LECTURA. ESTRELLA DE DIEGO

La crítica i historiadora Estrella de Diego fou guardonada amb el "Premio Germán Sánchez Ruipérez de Fomento a la Lectura" per la columna "Llamada en espera" publicada en Babelia, el 14 d'agost de 2010 amb el títol "Veranos de lectura".

Ací el teniu per a continuar gaudint de l'estiu i la lectura.

Pasear por las salas de las civilizaciones extinguidas de un museo es leer un libro de misterio: relatos inesperados, protagonistas legendarios... Aunque los museos son ahora tan populares que los visitantes se agolpan entre los ajuares mesopotámicos y los sarcófagos egipcios -hasta se apoyan en ellos para hacerse la foto- o comen un sándwich en la gran rotonda presidida por Asurbanipal. En medio de ese ruido, las historias intensas que vienen de otro tiempo dejan de oírse: la lectura necesita sosiego.

Lo encuentra no muy lejos, en la cafetería. Allí, un joven de apenas trece años lee ensimismado un libro que apoya sobre la mesa. No consigo descifrar el autor ni el título: da lo mismo. A esa edad se lee todo que cae en las manos porque sobra la curiosidad y el tiempo corre lento -"trece años aún", ha pensado quizás con fastidio esa misma mañana al levantarse y recordar la obligada visita al museo.

Sentada frente a él, su madre -debe de serlo, pues comparten el idéntico perfil elegante- se concentra en la taza de té: no le interrumpe. Ha debido de arrastrarle hasta las salas, pienso de pronto, en medio de su lectura de verano que, como ocurre en la adolescencia, atrapa igual que las urgencias del amor: no es posible dejar de leer. Han debido de pasear por las salas que el joven, seguro, ha mirado sin prestar atención, con el pensamiento fijo en el libro dentro de la mochila, la única vida real mientras duran las páginas. Lo demás, lo que ocurre fuera del texto, es solo un trámite incómodo: dormir porque hay colegio a la mañana siguiente, la hora de comer, apagar la luz cuando nos llaman la atención en casa -quién fuera mayor para poder pasarse la noche leyendo...-. Es igual que el mundo fuera se derrumbe. Es igual que se derrumbe dentro -y sucede con frecuencia en la juventud: la lectura termina por acompañarnos en cada momento importante de la existencia, historias que nos hacen diferentes, vivir en tránsito igual que el niño del museo-. Ahí está, solemne, en medio de tantos turistas que comen sin prestar atención al joven lector cuyo gesto me ha devuelto a mis veranos de juventud: leer como si nos fuera la vida en ello.

Y nos va. Nos van las vidas que vamos viviendo, insomnio que nos corteja desde la infancia como un virus incurable. Luego, la edad pone orden en las lecturas -igual que en el resto de las cosas- y el tiempo echa a correr sin que nadie entienda cómo ha ocurrido. Los veranos se hacen cortos y las grandes novelas, las de muchas páginas que nos bebíamos de un trago, permanecen más rato en la mesilla. Miro de nuevo al niño que no ha apartado los ojos ni un instante de ese libro cuyo título no puedo ver y vuelven decididos los veranos largos de lectura incansable. Las páginas pasaban deprisa sin límite de tiempo ni de tema y siento una nostalgia agridulce hacia aquellos meses solo para leer. Los recuperaré este verano. Cogeré mis libros ya leídos y leeré hasta caer rendida, como entonces; a destiempo, sin horario, sin prestar atención al mundo exterior aunque sea Egipto o Mesopotamia, igual que el joven lector del Museo Británico que levanta su libro de la mesa y se lo acerca al rostro. "Henry James", creo ver a punto de salir de la cafetería, dispuesta a volver a sumergirme en aquellas sesiones voraces de hace tanto. Leer como si me fuera en ello la vida.

dimarts, 5 de juliol del 2011

LLIBRES JUNY 2011. Al atardecer Jaqueline de Barros Ed. Milyuncuentos Il•lustracions de David Padilla



Amb molt poques paraules planteja el problema de l’Alzheimer, la demència senil: la iaia està plena de fantasmes, records borrosos, distorsionats...I es fa sense censures, d'una manera bella i natural.
Un llenguatge senzill i poètic es fon amb una sinèrgica total amb la il•lustració de imatges realistes, quotidianes i amb molta força.
Recomanat a partir de 10-11 anys

diumenge, 3 de juliol del 2011

LLIBRES JUNY 2011. L'enemic. Davide Cali / Serge Bloch. Ed. Takatuka



Hi ha una guerra. Els dos soldats que queden están sols, cadascú al seu forat. Fa dies que no s’escolta cap canó i un veu que no li queda quasi res de menjar. Reflexiona sobre la guerra, pensa que no té cap sentit i que no vol matar a ningú. Si l’enemic vullguera, signaría la pau.
És un llibre que està escrit al destinatari: pare, mestre, …
El que planteja és el paper de la guerra. La guerra es decreta, s’ha d’actuar obligatòriament d’acord a un manual que es reparteix a tots. Hi ha una defensa de la pau al llarg de la història.
Hi ha una ironia fina que va marcant el personatge.
Les il•lustracions tenen un gran sentit de l’humor.
Recomanat a partir de 10 - 11 anys.

LLIBRES JUNY 2011. La noche estrellada. Jimmy Liao. Barbara Fiore Editora



No sabríamos qué decir, si hemos leído un libro o hemos visto un libro, porque esa es la sensación que nos provoca: Libro para mirar con una sencilla historia.
La base del texto es una relación íntima de dos niños (chico-chica), con la ausencia del adulto, en la que no necesitan palabras, donde el arte es el nexo entre ambos. Viven esa historia juntos y no se vuelven a ver. Ella lo recuerda todo cuando visita un museo y contempla el cuadro de Van Gogh “La noche estrellada”.
Libro homenaje a diversos autores plásticos: Magritt, Klee, Van Gogh, Escher… envuelto en un texto sencillo, cálido y sugerente, cargado de elipsis donde la sinergia con la imagen es total.

Recomendado a partir de 10 – 11 años

LLIBRES JUNY 2011. La casa. Roberto Innocenti.J. Patrick. Ed. Kalandraka


l

La casa
Roberto Innocenti. J. Patrick Lewis.
Ed. Kalandraka
També en versió catalana en Ed. Símbol.
Aquest album mostra  com es desenvolupa la vida quotidiana, senzilla d’una casa rural d’Italia i els seus habitants al llarg del segle XX, travessant les dècades, les estacions de l’any i els succeïts vitals al llarg de la vida de les persones.
Innocentti va fer les il·lustracions sense el text, però l’editorial americana que va publicar el llibre no entenia el llibre sense text, així ha quedat un text de J. Patrick Lewis, absolutament prescindible, que no aporta res a la lectura.
Les il·lustracions d’Innocenti recorden molt a Anno. Obri el planol i com una càmera quieta situada enfront de la casa, va fer passant el temps. Aquesta seqüencia temporal descriptiva, detallista, minuciosa, ... és una bon model de llibre que reivindica tornar a exercitar eixa mirada a les il·lustracions de gran qualitat, de manera lenta, pausada, exploradora... Permet també una lectura des del final cap al principi.
Propicia una lectura honesta, documentada, de com es pot contar la gran història des de la vida quotidiana, però merament descriptiva que no mou la nostra emotivitat.
Edat recomanada: a partir de 10-11 anys

diumenge, 26 de juny del 2011

Publiquem Elmer com una prova.



 “ELMER”. David Mckee. Ed. Beascoa.
És un llibre en el que destaca la importància de la imatge sobre el text. Les imatges ocupen doble pàgina i el text un espai relativament curt d’aquesta. Les il.lustracions són personals i parlen d’un estil característic de l’autor: els seus arbres, les plantes, els elefants  i  la selva allunyada de conceptes tòpics són trets propis de Mckee fàcilment reconegudes en altres llibres.
En aquest álbum el color és important: exuberancia colorista a base de colors molt vius i un contraste entre el gris dels elefants  i  la resta dels colors.  Eixos colors dins de formes geomètriques ens  recorden a Mondrien  i la mancança de relació entre allò que es pinta i el color, als fauvistes. 
Les il.lustracions aporten al text :
 Narració.- Conten la història des del còdig visual.
 Fidelitat al relat.- Representació del personatge molt ajustada al que diuen les paraules.
Un ritme lent.- A través de la utilització de la doble pàgina que ens obliga a aturar-nos en eixes pàgines pel seu atractiu.
Direccionalitat.-  Elmer quan se’n va camina cap a la dreta i quan torna, camina cap a l’esquerra).
Emocions .- A través del punt que dibuixa els ulls i la línea de la boca dels elefants expressant emocions diferents,  i  també, a través de la gama de colors, gama freda per a moments d’inquietud o malestar i gama calent per als de reconeixement i alegria.
Temporalitat.- Abans, els animal tenen una expressió interrogativa; després, la seua expressió cànvia.
Clima.- Imatges carregades de tonalitat humorística contribueixen a tractar el tema de la diferencia des d’un altre registre.

Cap al final del llibre ens trobem en un canvi del que havien vist des del principi: desapareix la selva i la perspectiva i apareixen els elefants en primer plano sobre un fons de color creant un contrast molt encertat amb el gris color elefant. Aquesta situació arriba a l’última pàgina on l’autor fa un homenatge a diferents tendències artístiques: psicodèlia, geometrisme, op-art, abstracte, etc.


ENLLAÇATS

Si voleu més literatura infantil i juvenil, podeu trobar-nos en aquest enllaç. Ens enriquirem moltíssim amb els vostres comentaris. Us esperem.
 http://www.eets.cat/colij/premis-pep-sempere/

diumenge, 15 de maig del 2011

El pañuelo de mi abuela



SÍ PER NO
El pañuelo de mi abuela
Janisch, Heinz
Lóguez, 2009


Es tracta de l'amor que sent un nen per la seua àvia representat per totes les coses que amaga el seu mocador (se suposa que fa referència al món de la infantesa). També del pas del temps i la realitat que fa que desapareguen totes les coses atrapades en el mocador on només quedara l'afecte i tot el que suposa la seua àvia per al protagonista.
La il.lustració sembla, més bé, que distorsiona la història afegint coses que no apareixen però que tampoc explica o complementa la història.
No hi ha una bona relació entre la il.lustració i la història.

El poso de café




El poso del café.
Carrasco, Aitana
Ed. Kalandraka, 2009

Narra la història d’una relació de parella en la qual es denuncia el domini de l‘home.
En cada pàgina,de format menut, hi ha textos molt breus (un parell de línies) i una il·lustració d’estampes o cromos antics transformats per enriquir i fer comprendre millor el text.
Es un divertiment artístic-literari format per una galeria d'imatges impossibles, plenes de simbolisme i doble sentit, amb un llenguatge culte i ric en jocs de paraules..
A partir de 14 anys