dimarts, 10 de desembre del 2019

RECOMANEM EN DESEMBRE 2019


RECOMANAT A PARTIR DE 16 ANYS: 






Claus i Lucas / Claus y Lucas
( El gran quadern / El gran cuaderno)

Agota Kristof
Trad. cat. Sergi Pàmies 
Trad. cast. Ana Herrera , Roser Berdagué
Ed. Amsterdam (Ara LLibres), 2019 
 L. Del Asteroide, 2019

 
El gran quadern,La prova i La tercera mentida són les tres parts de la trilogia Claus i Lucas.

Ja el títol i els noms dels personatges, pensats com un anagrama (escrits amb les mateixes lletres canviant l’ordre) ens fan pensar en la idea del joc de la confusió.

És una autèntica commoció de llibre. L’artifici literari de la autora és d’una magnitud que no et permet escapar de la seua lectura. Tant és així que en principi vam proposar la lectura només de El gran quadern i directament la vam estendre als tres llibres que la componen perquè en realitat són parts d’un calidoscopi, no és necessiten però completen el joc de l’autora de generar confusió literària calculadament mesurada.

Alhora, hem de dir que la història té un registre simbòlic que no la fa fàcil. Conta la crueltat en un món en guerra sota la mirada de dos germans bessons, la similitud perfecta de dos cossos i el coneixement total de l'altre, la recerca de la identitat en la relació entre bessons, relació perfecta que els permet prescindir de la resta de la societat.

Conta en primera persona les tribulacions dels habitants d'un poble envaït per un exèrcit, amic o enemic, tot és el mateix i la relació de rebuig, auto-marginalitat i enveja respecte a una societat de supervivents i desposseïts.

Parla de la supervivència, “jo m’he de salvar i he construir una ètica”. Els personatges no són dolents. Son amorals. En cada situació són com la situació els permet ser. La mostra de les misèries es justifica pel gran dolor en que viuen.

Aconsegueix la màxima de la literatura, que és enganyar al lector de manera continuada. Una de les meravelles és com està contat, amb un llenguatge sense floritures, com trets: sintaxis nua, sense adjectius, sense descripcions, amb accions i definicions parques que produeixen una lectura addictiva.

RECOMANEM EN DESEMBRE 2019



RECOMANAT A PARTIR DE 14-15 ANYS:



Biografía de un cuerpo
Mónica Rodríguez
Ed. SM
Llibre guardonat amb el premi Gran Angular, 2018.

Narra l’aventura de ser adolescent i de tot el que comporta: la confusió, el moment de trobar qui som i què volem ser, d’explorar la nostra sexualitat, la recerca de la pròpia identitat, els dubtes, el sentiment tràgic propi d’aquesta edat, la seua visió de l’amor romàntic, el seu morir a cada minut...



El discurs narratiu es bifurca en dos camins que van entrecreuant-se al llarg de les pàgines d'aquest llibre. Un tracta el tema de l'esforç, la disciplina, encara més, el sacrifici pel que passen xics i xiques que fan una activitat d'elit. L'altre ens conta en primera persona el procés de creixement, de maduresa personal d'un adolescent.

El protagonista estudia dansa des de molt petit i quan arriba a l'adolescència comença a preguntar-se si vol continuar-hi, si el  ball li agrada tant que paga la pena eixe esforç.



La figura del pare té una importància molt rellevant. El pare és un admirador de Nijinsky (el gran ballarí del segle XX considerat el déu de la dansa i que va acabar en un psiquiàtric els últims 31 anys de la seua vida).  Al llibre és planteja la ruptura amb els desitjos del pare que somia amb un fill estrella del ball, como Nijinski (del que a la novel·la s’intercalen retalls de la seua biografia també). Això va suposar la resolució d’un conflicte intern que serà primordial en la evolució del protagonista.



Un dels gran mèrits de la novel·la és la creació de personatges, versemblants, limitats, amb dificultats de relació, de comprendre el que els està passant. Són personatges amb matisos,  que evolucionen, que fan el seu recorregut.

És un llibre on el cos té una presència determinant. La qüestió física està feta literatura, des de un cos portat al límit i que al llibre és un personatge més.



L’autora escriu una narració en primera persona rica, poètica, plena de frases curtes. Els diàlegs utilitzen un llenguatge col·loquial, sense guionets i sense especificar qui parla per a donar agilitat a la lectura. La descripció de personatges i de les situacions són detallades, amb la justa mesura per no cansar.

Al llarg de la novel·la, es van intercalant versos de poetes (Miguel Hernández, Pedro Salinas, Cristina Peri Rosi, ...) que acompanyen la  qualitat literària que el llibre ja té.



Podem posar un parell de  xicotetes puntualitzacions i és que es centra molt en les parts turmentoses de l’adolescència i oblida un poc eixa part enèrgica, vital, alegre que també té i que de vegades, repeteix molt algunes imatges fins a perdre la seua capacitat de sorprendre’ns o emocionar-nos.






dilluns, 9 de desembre del 2019

RECOMANEM DESEMBRE 2019


RECOMANAT A PARTIR DE 0-3 ANYS:























Què ve el llop! / ¡Que llega el lobo!
Jadoul, Emile. ( text i il·lustracions)
Ed. Baula, 2004 / Ed.Edelvives , 2003


Quelcom està a punt de passar a la casa del cérvol. Això ja es veu a la primera pàgina en la que aquest mira des de dintre per la finestra.  Aviat van arribant  la resta d’animals, tots dient - Obri’m cérvol, que ve el llop.
Així es van acostant el conill,, el porquet i l’osset. Tots s’agafen de la mà segons van arribant advertint-nos el seu nerviosisme.
Però les coses no sempre són el que  pareixen...

L'autor i il.il·lustrador va desenvolupant un  relat que inclou ingredients molt hàbilment combinats, com ara l'humor, la sorpresa, la tensió narrativa i un interessant joc d' elaboració d'hipòtesis amb les lectores de primeres edats.
Les il·lustracions són amables,  esquemàtiques, amb colors vius. Per una altra banda, estan perfectament delineades amb un gros traç negre.

Són destacables algunes característiques de l'edició, com la lletra majúscula , el format apaïsat i utilitzar el mateix material, cartró, en les cobertes i en les pàgines.



RECOMANEM EN DESEMBRE 2019


RECOMANAT A PARTIR DE 12-13 ANYS:




                                          El ogrito - Zapatos de arena  
                                         Lebeau, Suzzane
                                         Fasola, Cecilia Iris ( trad.)
                                         Ed.ASSITEJ, 2012

Obra de teatre per a xiquets i xiquetes escrita en 1997.  És tan difícil trobar teatre infantil que això ja és un fet a tindre en compte. En aquest col·lectiu hem vist poquíssims llibres de teatre i ens adonem de la falta d’entrenament al moment de fer anàlisis d’aquesta obra. Tot un repte!
L’autora, la canadenca Suzanne Lebeau, diu que sempre li ha preocupat contar-li el món als infants des d’una perspectiva no directiva ni didàctica i sense renunciar a les seues pròpies preguntes i inquietuds existencials. Autora i actriu, fundadora de la companya de teatre Carrousel, ha defensat sempre un teatre per a la infantesa i joventut responsable, exigent, amb qualitat poètica i dignitat social. No renúncia a la crítica d’aquest món en el que convivim menuts i grans, un món cruel, tendre, complex i contradictori. Amb El ogrito ho aconsegueix. Un llibre torbador, inquietant que no ens deixa indiferents.
És la historia d’ogret. La mare educa el seu fill per a que no menge carn i l'alimenta amb vegetals. Quan arriba el moment d'eixir fora de la llar materna, succeeix el que és  inevitable....
El camí de casa a l’escola és un camí de creixement, és el viatge d’un heroi. Entre la casa i l’escola està tot el camí de les coses salvatges.
La història va plantejant-nos reflexions al voltant de la finalitat d'educar, de les contradiccions que va experimentant ogrito entre satisfer els seus instints primaris i respectar les normes que li va ensenyar la mare.
Té una part terrible. Al llibre es fa saber que el pare va ser capaç de menjar-se les seues filles. Però també parla de la seua predestinació, de la seua condició, ell actua per instint, no pot evitar-ho, és la seua natura. Potser el moment més difícil són les proves que l’ogret ha de superar, especialment l'última, no menjar-se una persona. El temor de la mare coincideix amb el de les lectores.
En aquesta constel·lació familiar hi ha un model de mare que cura amorosament el seu fill i tracta d’educar-lo, hi ha un pare que encara que no apareix és responsable també del conflicte que es planteja al llibre i està el fill que ocupa el lloc que pot ocupar i que s’entén molt millor si li posem una mirada sistèmica.
Aquesta autora fa una lectura de la tradició però fa un pas més, hi ha una pulsió destructiva que tots podem tindre. L’èxit no està garantit però està sempre la possibilitat de gestionar això.
A la literatura ens trobem personatges que tenen una condició que els fa maleïts però aquesta maldat es pot controlar.  És molt ric enfrontar els infants a la maldat.
A l’obra es parla de molts altres temes: la diferència, la tolerància, el respecte i la comprensió, la llibertat individual de triar qui volem ser malgrat la nostra condició, les nostres circumstàncies, el nostre ADN.
Resulta atractiu, al llibre, el cant que es fa del desig d’anar a l’escola. Ací, l’escola es presenta com un "late motiv," una necessitat de l’ogret, una eina per a la seua humanització. Pot recordar-nos la deliciosa pel·lícula iraniana Buda explotó por vergüenza.
El ogrito s'allunya d'un plantejament de final feliç pur a l'estil dels contes meravellosos; ogrito domina el seu instint de menjar carn i actua amb intel·ligència o maduresa suficients per que tots pensen que ha superat les proves. Tanmateix, ....


RECOMANEM EN DESEMBRE 2019


RECOMANAT A PARTIR DE 6-7 ANYS:






















                                El viatge del Saltamartí/ Saltamontes va de viaje 
                                 Lobel, A. ( text i il·lustracions)
                                 Trad. cat. M.Luchetti / Trad.cast. P.Lizcano
                                        Ed. Kalandraka, 2017


 Un dels extraordinaris llibres d’Arnold Lobel. L’autor ha treballat tant sobre el pensament dels xiquets, sobre les seues preocupacions, les seues preguntes... que al final acaba fent filosofia per a menuts, això sí, sempre des de la literatura, des de la fabulació d’unes histories bellíssimes i d’uns personatges meravellosos. Són sempre animals i  precisament animals maleïts, poc amables (ratolins, gripaus, escarabats, papallones, mosquits...) i els eleva a fer-los protagonistes de grans històries. Personatges inclusius: mascles, femelles.
En aquest cas, Saltamartí és un heroi d'esperit aventurer que, malgrat el camí llarg i polsegós, inicia un viatge sense destí. La idea de viatge (recordar també El viatge d’Històries de ratolins), és una aventura i una possibilitat de apropiar-se del món. En aquest cas, el recorregut del protagonista no és anada i tornada com als contes populars, doncs Saltamartí sempre va endavant i cap dels personatges trobats li destorben la seua ànsia de llibertat, és el viatge vital i ens parla d’una actitud davant la vida. Són veritables lliçons.
No hi ha cap enfrontament quan hi ha diferències entre els personatges, es deixen viure uns a uns altres, cadascú amb la seua manera, sense judicis.
Dintre hi ha cinc histories curtes:
El club: Saltamartí arriba a una comunitat exaltada d’escarabats amants del matí. I ací es parla de :
Els totalitarismes
Pensament únic/llibertat de pensament
Curtesa/amplitud de mires
Respecte a la diferència
El poder de les masses
Una casa nova: Saltamartí mossega una poma i provoca un desnonament. On es parla de:
Accions sense intenció que tenen conseqüències
Si succeeix, convé
Un canvi és una oportunitat
El que importa és l’actitud
Una mosca feinera: Saltamartí es troba una mosca malalta de neteja. On es parla de les obsessions i ens fa pensar que no s’ha de prendre tan seriosament el treball.
La travessia: un mosquit s’autoimposa  la tasca de creuar un basal en el seu vaixell a tothom que passe. Ningú li ho demana però  la norma és la norma.
Necessitat que tenim de fer-nos els amos del corral i del carrer i de posar les nostres pròpies normes. I també de:
L’heteronomia i la autonomia moral
La necessitat de cadascú de donar sentit a la seua vida
Importància de l’agraïment fins i tot si l’altre no ha fet res.
Sempre: Saltamartí arriba a un lloc on tres papallones tancades en un bucle, viuen cada dia la mateixa historia. Ací es parla de:
La rutina i la seguretat que ens proporciona.
La necessitat que la vida ens sorprenga.
La presa, el ritme ràpid de viure front a detenir la mirada, parar-se a observar.
Esperar dels altres el que no tenim dret a demanar

Els bons llibres són com una ceba, hi ha una lectura epidèrmica i després una lectura i una altra on es va travessant la major de les profunditats. Té moltes possibilitats de lectura. El tema del treball intern se’l deixa al lector, no hi ha cap intenció de l’autor d’adoctrinar ni d’alliçonar-li. Ell només parla de la vida.

S’ha d’agrair a Kalandraka la recuperació dels textos i autors clàssics i de traduir-los a totes les llengües de l’estat i s’ha d’agrair la meravellosa edició que ara fa d’ells (aquest llibre estava publicat en 1982 per l’editoria Alfaguara). Ara aquest llibre té un format més gran que ens deixa gaudir més de les il·lustracions. Destaquem també la magnífica traducció de Maria Lucchetti. Un últim reconeixement a favor de l’editorial és la selecció dels millors traductors/res i que el treball  d’impressió, i la pròpia l’editorial, són locals.