dimecres, 30 de desembre del 2020

RECOMANEM EN DESEMBRE 2020

RECOMANAT A PARTIR DE 18 ANYS:

 

LA SOCIETAT LITERÀRIA I DE PASTÍS DE PELA DE PATATA de GUERNSEY/ LA SOCIEDAD LITERARIA Y DEL PASTEL  DE PIEL DE PATATA DE GUERNSEY.

Mary Ann Shaffer i Annie Barrows.

Traducció català: Vilella, Marta

Traducció castellà: Martin, C.

Editorial Amsterdam ( Ara llibres), 2009

 Editorial Salamandra, 2018

                                    

                                    23 de desembre 2020
 

Apreciades lectores:

Us escrivim una carta per informar-vos d’un llibre dins del gènere epistolar on les cartes constitueixen una manera original i graciosa de contar i alhora un xicotet inconvenient per a la seua lectura, un repte per totes vosaltres, en plena época dels missatges curts.

Si la llargària del títol, en principi, pot resultar poc apropiada, hem d’argumentar que aquest desperta la curiositat i emmarca perfectament el tema del llibre: un grup de gent que forma una societat literària que intenten superar la fam amb el pastís de pela de patata a l’illa de Guernsey, una illa del Canal de la Mànega l’únic territori britànic invait pels nazis a la Segona Guerra Mundial.

Us trobareu, estimats i estimades, un cresol de veus en el que cada personatge, a través de les cartes, expressa, en primera persona,  la seua mirada de la realitat. Una galeria de personatges senzills, càndids, sense molta profunditat, però entranyables i ben definits com ara Elisabeth, lider d’eixa comunitat literària que s'enfronta als nazis mitjançant l’astúcia o la protagonista, Juliette, orfe de pare i mare que troba a la comunitat la seua família, se'ns presenta unes vegades dona independent i altres insegura i necessitada  del consell del seu amic editor.
Juntament amb els personatges principals, apareixen els dolents com ara el que traeix passant informació a l’enemic i la dona que critica a la comunitat literària, els quals decidim mantenir-los a l’anonimat.

Pot ser vosaltres avesats en la lectura, criticareu que la gran majoria dels personatges siguen massa bons amb una absència de conflictes entre els membres de la comunitat i que aquest fet enquadra la novel.la en el “bonisme”. No us faltaran raons per opinar així. Tanmateix, cal reconèixer que  mitjançant aquestes mirades sabem també de la situació de la comunitat sencera, ja que ens ofereix una visió realista sobre el patiment dels habitants de l’illa de Guernsey per la invasió dels nazis.

Amb compte, ep! No penseu que caureu en la tristesa, perquè descobrireu una història vitalista contada des de l’humor - “L’única manera de fer suportable l’insuportable”- un humor que s’allunya de la temptació de ridiculitzar per fer riure.

Ja sabeu que a moltes de les novel.les hi ha aspectes autobiogràfics de les seues autores i autors. Aquest és un exemple; fixeu-vos: l’autora, bibliotecària i llibretera, ha escrit una història homenatge a la literatura , sobretot a l’anglesa, a les amants dels llibres i a la lectura compartida com un refugi per a poder enfrontar-se al conflicte. Anomena gran quantitat de llibres i autores/autors clàssics de la literatura anglesa: Cumbres borrascosas, les obres de les germanes Bronté, El jardí secret, els germans Lamb, Óscar Wilde, Shakespeare, Àgata Christie … Ens recorda a Farenheit 451 en la manera de funcionar eixe  particular club de lectura on cadascú s’especialitzava en un llibre diferent.

Així doncs, benvolgudes que us aboqueu a aquesta finestra literària, us confessem que el llibre es llegeix amb plaer, no romandreu indiferents davant d’una narració molt dinàmica que parla d’amistat i solidaritat en temps de guerra: amor, guerra i literatura com a temes fonamentals.

Abans, però, que s’esgote la vostra paciència, us contem una sospita: resulta que el llibre és de Mary Anne Shaffer però l’acaba Annie Barrows , la seua neboda, perquè l’autora mor abans de finalitzar-lo i encara que parega mentida, es nota en eixe final romàntic, en eixe producte melós, apocat, dolç; un final on el ritme canvia, aflorant una altra escriptora amb els trets del best seller. Suposem en eixa manera d’acabament una clara tendència comercial.


Ens acomiadem amb afecte de vosaltres desitjant-vos que gaudiu d’aquest llibre a través de la seua magnífica traducció al català.

Cordialment
                                        EL COL.LECTIU.



dimarts, 24 de novembre del 2020

RECOMANEM EN NOVEMBRE 2020

 

RECOMANAT A PARTIR DE 8- 9 ANYS




PARAISO

BRUNO GIBERT

(Trad. Teresa Duran)

CUATRO AZULES 2009

 

 

 El títol del llibre és tan diferent dels habituals que fa pensar en les connotacions religioses, culturals, literàries … que té la paraula PARADÍS.

 

Aquest és un llibre que parla sobre la mort amb les preguntes que es fa un xiquet de nou anys, que troba  a faltar el seu iaio, i ens demostra com tractar respectuosament i amb rigor el tema.

Amb una sintaxi senzilla i concisa, i una gràfica d’icones, senyals, signes convencionals, pictogrames, … combina dues lectures que s’han de complementar per entendre el significat total.

L’autor ho és del text i de les il·lustracions.

Ja a la primera pàgina es fa una pregunta que no contesta, i aquest plantejament obert sembla molt interessant.

Com interessant són algunes de les afirmacions que sense solemnitat ni grandiloqüència, amb la lògica infantil, et fan pensar:  

“La muerte es estúpida y llega tan de repente”.

 

També interessa molt com es respon a la pregunta de si tothom va al paradís i la resposta és si, anul·lant així la concepció cristiana de l’infern.

Ens ajuda a tenir una idea del posicionament de l’autor el reconeixement de diverses creences religioses. 

 

L’evocació de l’avi és molt tendra i poètica, una figura que no és oblidada i es recorda pel que feien junts el net i el iaio.

“Algunos días grises mi abuelo me dice …”

I per un missatge final en el que es veu la mort com a part de la vida

“sentir amor y pasión por la vida”

 

Però allò més rellevant del llibre són les il·lustracions.

 

Tot el que hem dit del text s’enriqueix, millora i esclata perquè la il·lustració és original i ens situa amb un cert humor davant del tema.

Construïda amb la iconografia de tots els símbols que s’usen actualment, senyals de transit, etiquetes de la roba, dels directoris d’aeroports, dels centres comercials, ascensors, papereres, …

 

S’alternen dobles pàgines amb pàgines simples amb el text a l’esquerra, fons blancs o de colors.

 

Podríem considerar que els dos codis, textual i gràfic transporten a la persona lectora a una experiència literària diferent i que creiem ajustada a un llibre que no està editat PER A …, sinó que respon a la necessitat artística de l’autor.

Una experiència lectora diferent que és molt ajustada al respecte que cal davant del dol d’una persona estimada i a la vegada és senzill i rigorós amb la lògica infantil i l’acompanyament afectiu.

 


 


dissabte, 21 de novembre del 2020

RECOMANEM EN NOVEMBRE 2020

 


RECOMANAT A PARTIR DE 12-13 ANYS:


ARBOLIDADES

David Hernández Sevillano (text)

Maite Mutuberria (il·lustració)

Kalandraka, 2020


Arbolidades és un poemari amb il·lustracions bellíssimes.

Ens parla del bosc, de les criatures que l’habiten, dels arbres, dels animals i tots elements naturals, pluja, terra, vent, … que es comuniquen i conformen un escenari ple de bellesa i frescor.

Són 35 poemes sonors i verds.

Més un xicotet poema que es troba a l’inici com si l’autor cucara l’ull a la persona lectora amb una broma poètica:

-       ¿Qué fue antes? ¿la semilla o el árbol?

-       ¡El árbol! -vocifera la semilla.

-       ¡La semilla! -grita el árbol.

El primer poema és el bosc, l’entrada a l’escenari i allí et trobes sense rima consonant, sense versos rítmics però amb una bellesa i una sensibilitat que transita des del remolí que s'embala fins tocar les fulles que es podreixen fent-se part de la terra on tornen a germinar les arrels, fins el xiprer que pinta el riu com un pinzell.

 És absolutament sensorial.

 El poeta no parla del que desconeix sinó de l’experiència personal i vol oferir eixos poemes a les criatures creant imatges i textos poètics de gran bellesa. Sense oblidar d’on ve cada element, la incertesa del seu futur, una consciència de la importància dels arbres i la seua utilitat. 

Destaquem especialment els poemes de "IDIOMAS": Una mirada diferent per imaginar les criatures que viuen al bosc i la seua vivència. 

Destaquem també el poema final, el de la carta que considerem una bonica forma d’acabar el poemari a la recerca de la metàfora, de la simbologia.

Encara que no busca la rima, de vegades apareix.   S’aconsegueix el ritme per la disposició de les paraules als versos i la resta de recursos lingüístics i figures literàries. Enumeracions, anàfores, personificacions, comparacions, metàfores … 

Considerem que (a diferència d’altres poemaris temàtics que ens hem trobat) parlant d’un tema és divers i no es repeteix.

Ens evoca altres veus poètiques, Alberti, Benedetti, …

Arbolidades de David Hernández Sevillano, va guanyar el Premio de Poesia para niños y niñas Ciudad de Orihuela 2019 .La publicació amb il·lustracions magnifiques de Maite Mutuberria per l’editorial Kalandraka ens sembla feta amb gran qualitat i estima per la poesia. 


 

dissabte, 14 de novembre del 2020

RECOMANEM EN NOVEMBRE 2020





RECOMANAT A PARTIR DE 18 ANYS


 

Ha anat aixi / Y eso fue lo que pasò. 

Natalia Ginzburg, 

Trad. Cat :  Dedeu Surribas, Alba.

Trad cast  : Barba Muñiz, Andrés 

Ed. de la Ela Geminada, 2017/ Acantilado, 2016

 

És un llibre breu, a penes 110 pàgines, escrit en 1947. 

Natalia Ginzburg escriu aquest relat, que és la seua segona novel.la quan torna a Turin amb tres fills, en plena postguerra i amb el seu marit mort a la presó.

Una narració en primera persona, una protagonista sense nom, que com un monòleg, ens conta que ha disparat un tret al seu marit en la novena línia del text.

Aquest principi és un estímul per saber què ha passat.

No sabem el seu nom, però si que és mestra d’escola, de caràcter solitari, fantasiós i vida monòtona.

La protagonista relata com estar sola estava mal vist en la època i ella, dòcil i submisa, es casa amb un home major, que l’abandona per llargues temporades i ella en el súmmum de la inseguretat es creu culpable per no agradar-li.

 

Narra la seua experiència vital:  la innocència del seu enamorament cap el marit, els sentiments contradictoris davant de sentir-se abandonada, l’angoixa, la por i el dol per la mort de la filla, … la feblesa per a canviar el seu destí, …

Aquesta història ens incomoda perquè sentim la rabia davant de la dependència afectiva de la protagonista respecte al seu home, que no l’estima i la ignora.

Al llarg de les pàgines sentim que una dona enganyada deu rebel.lar-se contra el seu home. 

Aquesta és una història crua, ens torba perquè veiem que la protagonista entra en un espiral de derrota i abandó, que no pren decisions davant de la seua situació on es troba anul·lada.  Encara que està en contacte amb altres models de dona, com l'alliberada Francesca, l’amiga, es sent incapacitada per a prendre cap decisió.

Aquesta muntanya de sentiments ens facilita una mirada, setanta anys després de que l’autora l’escriguera, rabiosa perquè denoten feblesa, mancança d’il·lusió, dependència afectiva que equivoca els autèntics sentiments d’amor, … però també podem tenir una altra mirada on la veu narrativa que se’ns presenta en la novel.la, comença un procés on és important escoltar-la com un testimoni que ens ensenya com és d’important respectar-se i estimar-se un mateix.

Comença un procés on es va trobant cada vegada més segura, i va prenent decisions.

 

 Afronta de cara la situació i es planta davant Alberto per acordar una separació, i ho aconsegueix: 

 

Me desnudé y me quedé mirando en el espejo aquel cuerpo desnudo que ya no pertenecía a ningún hombre. Podía hacer lo que me diera la gana. Podía irme de viaje con Francesca y con la niña. Podía encontrarme con cualquier hombre que quisiera y hacer el amor con él si me daba la gana. Podía leer libros y visitar pueblos y ver cómo vivía el resto del mundo. Había sido necesario llegar hasta ahí. Me había equivocado en todo, pero todavía se podía remediar. Si hacía un esfuerzo me podía convertir en otra mujer. Me metí en la cama y todavía me quedé allí un poco con los ojos abiertos en la oscuridad mientras sentía cómo iba creciendo en el interior de mi cuerpo una fuerza fría y enorme”. 

La manera d'escriure no té descans, ni embuts, ni embelliments innecessaris, però et porta com si fos un corrent d'aigua de la que no pots sortir.

 

La literatura ha de ser una invitació a pensar el món, …

Com qualsevol bona novel.la podem trobar-nos amb interpretacions diferents, perquè si la literatura no és interpretable, no és literatura, és llei.

  

dimecres, 11 de novembre del 2020

RECOMANEM EN NOVEMBRE 2020

 


RECOMANAT A PARTIR DE 4-5 ANYS :






EL MUR AL MIG DEL LLIBRE 
     EL MURO EN MITAD DEL LIBRO
   Jon Agee (text i il·lustració)

                                               La casita roja, 2019

 

Des de la coberta tenim informació del contingut del llibre. Les guardes mostren un mur al mig i dos escenaris, un a la dreta i l’altre a l’esquerra.

 

El protagonista disfressat de cavaller medieval (amb armadura i tot) conta a la persona lectora que ell viu a la part més segura del mur que trobem al mig del llibre. Diu que l’altra part no és segura.

A l’altre costat, mentre el xiquet puja l’escala que ha portat per reparar el maó que s’ha soltat,  ens trobem  unes feres, rinoceront, goril·la i tigre, que se’n van espantades perquè han vist un ratolí. I podem interpretar que van a avisar a l’ogre, que es presenta amb una maça i li dedica al ratolí una mirada de retret.

 

Els relats en paral·lel a un costat i l’altre del mur que s’alça al mig del llibre produeixen una contradicció entre el text i les il.lustracions.

És la imatge la que resol la narració i les històries que veiem en un segon pla en el relat (l’ànec que fuig perquè l’aigua va cobrint la part segura, la curiositat de les feres que pugen una a l’altra per veure què passa a l’altre costat …)

El codi gràfic i el textual construeixen tot el significat. No podem prescindir d’un o de l’altre.

 

És un llibre provocador. Res és el que sembla. 

El protagonista, tan preocupat per la por que té a l’altre costat, no se'n adona dels perills del seu costat que diu tan segur, o si?. 

Els animals ferotges s’espanten del ratolí, el terrible ogre salva el xiquet, i el cavaller acaba acompanyant l’ogre per a que li mostre el que hi passa.

 

Un llibre divertit que planteja preguntes. Ens fa reflexionar sobre els prejudicis, sobre la pròpia seguretat i la por (dues cares de la mateixa moneda), sobre la necessitat d’obrir-nos a experiències diferents, ens fa reflexionar sobre que allò que pot ser evident i creiem obvi, no sempre ho és.

 

Les referències als clàssics són clares (Leo Lionni, Maurice Sendak …), fons blancs sobre els que es retallen figures que componen la pàgina com un collage, colors clars i transparents, elaborada gestualitat en els personatges, escenaris silvestres compartits per xiquets ingenus i ogres bons.

 

En definitiva una proposta gràfica, que encara que resulte innovadora en el format com element de la narració, ens remet irremeiablement als clàssics.Ja hem vist anteriorment el format com element narratiu, per exemple en “Aquí no passa ningú”, “Sombras”, …

 

 Aquest podria ser un àlbum que respon al triangle perfecte que marca la interacció entre text, imatge i format, on la composició i l’encadenament que articulen les dobles pàgines juguen un paper fonamental per aconseguir ser un magnífic llibre. 



 

dimecres, 21 d’octubre del 2020

RECOMANEM EN OCTUBRE 2020

 RECOMANAT A PARTIR DE 18 ANYS:







L'infinit dins d'un jonc / El infinito en un junco 

Vallejo, Irene

Traducció al català: Nuria Parés. 

Ed.Columna /Ed.Siruela, 2020

 

XVIII edicions del llibre. Tot un èxit editorial.

 

Irene Vallejo és una dona jove, molt formada, molt preparada, apassionada de la cultura clàssica i malalta de llibres, amb una infància marcada per l’assetjament escolar; confessa que va començar a escriure per necessitat, perquè de les coses que no es pot parlar és precisament de les que s’ha de parlar.

Fa un recorregut per la història dels llibres i de la escriptura, amb un gran coneixement i estudi dels fets històrics i una personal i curiosa manera de contar-los. Però no és un anecdotari perquè la seua perícia en l’escriptura fa que el relat oferisca la possibilitat de pujar a un vaixell i fer un viatge d’anada a un altre lloc i una altra època i després un viatge de tornada al present. Mai oblidem on estem perquè Irene amb prodigi ens recorda sempre que som fruit del que ens ha precedit.

 

El llibre té una estructura que ens va portant sortejant les ones, com una contínua narració oral, però que l’autora té al cap amb control, sense perdre el fil. L’escriptura és impecable, capaç de mantenir la frescor de l’oralitat al temps que llustrat amb una capa de cera que el fa brillant, net i polit.

 

Darrere de tot, hi ha la mirada d’una dona amb un llenguatge molt personal i atractiu i amb una ideologia molt concreta, es posiciona en cadascú dels temes, l’esclavitud, el paper de les dones al llarg de la història, l’omnipresència de l’església,  les relacions dels pobles invasors/vençuts... A vegades no sabem en quin territori està per la confluència de disciplines (filosofia, història, antropologia, arts, filologia, literatura...), com feien en la antiguitat però no importa perquè l’autor es dilueix  amb la complicitat de l’autora. 

 

Convida a eixir del llibre amb un llistat de pel·lícules, de llibres, de referències per buscar, de preguntes per fer-nos, de personatges dignes de conèixer amb profunditat...tot de manera fractal, arborescent. És un aliment per a la nostra curiositat.

 

El títol, L’infinit en un jonc , on queda arreplegada la permanència del llibre, és una  absoluta meravella.

 

Com diu Luis Landero, som una espècie subjecta al relat. Irene Vallejo ho sap molt bé.

 



RECOMANEM EN OCTUBRE 2020

 

RECOMANAT A PARTIR DE 16 ANYS:





las intermitencias de la muerte


Les intermitències de la mort /Las intermitencias de la muerte. 

José Saramago.

Traducció al català : Xavier Pàmies 

Traducció al castellà: Pilar del Rio. 

Ed.62, 2005 / Alfaguara, 2005

 

És una de les últimes novel·les de José Saramago (Portugal 1922, Lanzarote 2010). La va publicar al 2005, després del premi Nobel, 1998 per Assaig sobre la ceguesa.

 

Com una constant a la seua obra sempre està la denúncia dels mals de la societat actual, desemmascarar la condició humana i els fils que les mouen. A la seua escriptura hi ha normalment un punt de partida que és una provocació, un disparador, una situació improbable o impossible  Què passaria si?...

 

El punt de partida és una provocació, ...al dia siguiente, no murió nadie. També és el punt d’arribada, de la mateixa manera que comença, acaba, amb una aposta circular. Una vegada acceptada la premissa de partida, tot és molt creïble., si ja hem entrat en el joc còmplice de trencar una regla establerta, la historia s’ajusta amb la perfecció d’un rellotge suís. Saramago demostra un domini de l’escriptura a través d’un narrador omniscient unes vegades, un narrador que dialoga amb el/la lector/a amb gestos de complicitat i un narrador que fins i tot dialoga amb la mort. Interpel·la el lector, contínuament li està demanant que es plantege els grans temes filosòfics:  l’eutanàsia,  la  corrupció,  el poder,...   

 

Amb una permanent ironia, sornegueria i intel·ligència passeja per un país anònim on un dia 1 de gener d’un any qualsevol, ningú mor. Aquest fet que en un principi és rep com una gran festa que tothom celebra, va esdevenint en un terratrèmol que fa tremolar les grans instàncies polítiques, socials, religioses i que acaba tenint repercussions en cada vida i en cada casa. Saramago trau punta a una situació fins a descarnar-la, fins a dur-la al fil del precipici: l’església se sent amenaçada, les agències funeràries s’han de reinventar, el sistema sanitari es col·lapsa, apareixen les màfies, el sistema de pensions i financers trontolla, el periodisme s’aprofita de la gran notícia... Tot apunta que “la vida no se puede vivir sin la muerte, aunque parezca una paradoja debemos morir para seguir viviendo”. No morir-se no és la solució, la solució es donar-li una bella solució a la vida, i aquesta és l’amor.

 

En aquesta manera d’abordar el gran tema, destaca l’humor com a instrument precís, corrosiu i afilat que ens permet veure una mort ocupadíssima escrivint milers de cartes adreçades als humans que van a morir o conversant amb la seua dalla.

 

La traducció al català de Xavier Pàmies és molt bona i premiada, però la de Pilar del Rio és extraordinària, a banda d’ofici tenia la seguretat de no trair les paraules de Saramago més del que cal.

 

RECOMANEM EN OCTUBRE 2020

RECOMANAT A PARTIR DE 10-11anys:

 


El llibre d’hores de Jacominus Gainsborough

Las ricas horas de Jacominus Gainsborough   

Text i il·lustració : Rébecca Dautremer 

Traducció al català: Pau Joan Hernàndez 

Traducció al castellà: Elena Gallo

Baula, 2018/ Edelvives 2018

 

Respice post te!

Hominem te esse memento

 

Els llibres d’hores (horariums) eren manuscrits il·luminats molt comuns en la Edat Mitjana. Cada llibre d’hores era únic, es realitzava exclusivament per a una persona determinada. En ell es fusionava lletra e il·lustració. 

 

A les guardes de cortesia del principi i del final d’El llibre d’hores de Jacominus Gainsborough ens presenta un quadre de la extensa família de parents i amics de Jacominus Gainsborough, el protagonista del llibre.

En la segona pàgina ens ajuda a recordar que cadascú es cadascú i que en un primer moment tot és fruit de la casualitat: Jacominus neix en el si d’una família de conills. És un fill desitjat i a poc a poc va desenvolupant el seu caràcter, la seua trajectòria vital, va fent aprenentatges importants, somia, projecta el seu futur, coneix el desamor, accepta les seues dificultats (és coix des de xicotet a partir d’un accident... ), “Quan no tenim el que volem, hem de voler el que tenim”.

 

L’estructura està molt ben organitzada

 

Al llarg del llibre fa llistats: de les coses que va aprendre, de la gent que va conèixer, de les coses que va saber esperar....Li agrada filosofar, estar a la lluna i parlar idiomes diferents. Així és el Jacominus, un conillet normal.

 

Al llarg de la vida viurà moments bonics i d’altres més durs, va fent un repàs de les coses viscudes fins que fa el recompte de la seua vida, just abans de morir “T’he estimat. I saps, amiga meva? Valia realment la pena viure’t!”

 

També és meravellós com tracta el  tema de l’envelliment, un altre tema que és important abordar quan parlem de la finitud. Anar adaptant-nos al pas del temps, acceptar que abandonem estats anteriors, saber que la joventut eterna és tan impossible com la immortalitat és l’única conquesta que hem d’anar fent si volem arribar a vells.

El text està molt estructurat, molt acurat, molt encertat i poètic.

És un llibre per a reconèixer que tots i totes som fruit de la genètica, dels aprenentatges, de les nostres experiències, de la gent que ens acompanya, del coratge de viure, i del que hem fet. Per això és bonic el llistat ingenu que fa al final.

 

Estèticament és un llibre magnífic, amb gran format i ple d’imatges per a mirar i buscar detalls en les escenes atapeïdes de personatges. Les il·lustracions de Rebeca Dautremer són, una vegada més, meravelloses,  plenes de referències a Brueghel el Viejo, Sorolla, Durero,  Beatrix Potter i carregades de simbolisme, barrejant escenes grans, panoràmiques,  estampes,...

 

La mestria tècnica amb la que l’autora realitza les il·lustracions és admirable:

 https://youtu.be/ddTspfONT58

i UN TASTET :

https://www.youtube.com/watch?v=dz0lVlhHBEQ

 

RECOMANEM EN OCTUBRE 2020

 

RECOMANAT A PARTIR DE 8-9 ANYS:




Jack y la muerte. 

Tim Bowley a partir d’un conte tradicional britànic

 Il. Natalie Pudalov

 Trad. M. Rosario Pita

Ed. OQO, 2012

 

Jack y la muerte és un llibre que ajuda a apropar-se a la mort amb naturalitat.

 

Jack, un xiquet astut, està esperant la mort de sa mare. Està molt malalta i el final és irremeiable. Quan arriba la mort, Jack, amb el seu ingeni, la sotmet a tres proves (com marca la tradició dels contes meravellosos), a l’última d’elles la mort queda confinada en un pot ben tapat.

Sense mort, la mare es recupera de la seua malaltia. Però la mort no hi arriba per a ningú, tampoc per als porc ni pollastres, tampoc per a verdures i hortalisses, tampoc per a mosques i mosquits. 

La vida sense mort no acaba de funcionar bé. La mateixa mare de Jack li fa veure que no és possible lliurar-se de la mort. Ha d’alliberar-la. Són dues cares de la mateixa moneda.

Vida i mort van i han d’anar de la mà.

 

Volem destacar que en aquest cas, la mort té un grau. El protagonista és un xiquet i mor la mare. Aquesta és una de les grans preocupacions de xiquets i xiquetes que moltes vegades fan explícit i sempre és recurrent la resposta dels adults: “això serà dintre de molt de temps”. En aquest cas, no. I en aquest cas és la mare, amb complicitat amb el fill qui demana a la mort que torne a per ella. La mort torna, implacable com sempre i com ens ha mostrat que ha de ser, però amb un gest de generositat li regala una bona mort, asseguda a la cadira, sense més patiment.

 

És un conte de costums però en ell hi ha una part de realisme: a la mort no se la pot vèncer i hem de comprendre la seua necessitat. En la nostra cultura la mort es viu com una tragèdia tot i que intuïm que les coses necessàries no es poden alterar.

 

Tim Bowley ( 1945- 2017 ) , escriptor i narrador oral  anglès, va arreplegar algunes de les llegendes i contes populars de gran profunditat. Va residir a Espanya molt de temps i va participar en moltes trobades de narració oral.

 

És una versió molt neta, precisa i acurada amb un gran respecte per l’estructura dels contes de tradició oral.

 

Les il·lustracions meravelloses, amb molt de detall, un tant oníriques, de Natalie Pudalov (Rússia, 1980), estan carregades de simbolisme: tulipes, roselles, corbs, papallones nocturnes, el fil roig  de la vida que  llisca entre les mans, la mort personalitzada en una figura d’extrema primor, vestida de negre, tapada amb caputxa, molt pàl·lida, de mans i dits llargs,…També els colors (blanc, negre, roig, morat i taronja) s’associen a la mort.

 

Destaquem la traducció acurada de Charo Pita.