RECOMANAT A PARTIR DE 18 ANYS :
La guerra no té cara de dona / La guerra no tiene rostro de mujer
Svetlana Aleksiévitx
Miquel Cabal ( trad.cat)
Zahara Garcia ( trad.castellà)
Raig Verd Editorial, 2018 / Ed. Debate, 2015
Va escriure el
llibre de 1978 a 1985, però no va poder publicar-lo. Rebutjat
durant 2 anys per totes les editorials on es presentava, finalment
amb l’arribada al poder de Gorbatxov ( 1985-1991) va veure la llum
.Revisat en 2002, afegeix un extracte de les notes que havia pres per
a la seua confecció , les pàgines que els censors havien tret i
les pàgines que ella mateixa havia autocensurat.
Va ser la lectura
del llibre Vinc
d’un poble en flames,
d’Alés Adamónitx, a qui ella anomena el seu mestre, que li va
donar les pautes per a escriure aquest llibre, una novel·la feta a
partir de veus de la vida real. Volia escriure la veritat sobre la
vida i la mort en general, no només la veritat sobre la guerra.
Per què és important? Perquè tot el
que sabem de la guerra ho sabem per la “veu masculina”. En el
relat de les dones es parla d’altres coses. En aquesta guerra no
tan sols pateixen les persones sinó també la terra, els pardals,
els arbres... I ho fan en silenci.
Recordar és sobre tot un acte creatiu.
Ella es queda, com
a narradora, en un segon plànol, i deixa que parlen les dones. Això
no obstant, tant en la introducció com en cada capítol, en cada
història, afegeix les seus pròpies reflexions :
« La nostra
memòria és lluny de ser un instrument ideal. No és només
arbitrària i capriciosa, sinó que, a més a més està encadenada
al temps, com un gos»
«he
descobert que, a banda de la mort, en la guerra hi ha moltes altres
coses; totes les que hi ha en la nostra vida quotidiana. La guerra
també és la vida»
«parlin del que
parlin, les dones tenen tothora una idea al cap: la guerra és, abans
que res, assassinat; després, una feina molt dura. I després és la
vida quotidiana: cantar, enamorar-se, posar-se els rul·los,...»
...”també
estan enamorades del que els va passar, perquè no va ser només la
guerra, va ser també la joventut. El primer amor.»
«És
més terrible matar que morir»
«la
guerra cada vegada ens agrada menys, cada vegada ens costa més
trobar-hi una justificació. »
«encara ara
estan paralitzades, no ja només per la hipnosi i el terror
estalinista, sinó per la fe que hi professaven. Encara no han pogut
deixar d’estimar el que estimaven»
Maleïda sigui la guerra ...."El
dret a no matar, a no aprendre a matar, no es recull en cap
constitució"
.
El que l’autora vol convertir en
literatura són les veus dels testimonis humils, senzills, anònims...
No escriu sobre la guerra sinó sobre l’ésser humà a la
guerra,sobre la història dels sentiments.
Pel que fa a la
intensitat de sentiments i a la percepció del dolor, la memòria de
les dones té una “lluminositat” extraordinària. És un llibre
exhaustiu de testimonis, relats periodístics prenyats de ficció.
Necessiten contar la seua
experiència tot i que els resulte dolorós.
El censor acusa a la
autora : “
Això és mentida!. És una calumnia als nostres soldats… als
nostres partisans … al nostre poble heroic ...La seva història
petita no ens fa cap falta, el que ens cal és la gran història. La
història de la victòria...vostè no estima els nostres grans
ideals...”
«És veritat (
diu l’autora) ,
no estimo els grans ideals. Estimo les persones petites.»
La guerra que recorden
les dones és diferent a la que recorden els homes , elles són
capaces de veure allò que per als homes resta ocult.
Què és la felicitat,
es preguntaven : «trobar
entre els caiguts a alguna persona amb vida»
Perquè sobrevisqui
? Per a què? Crec...crec que per a contar-ho.