RECOMANAT A PARTIR DE 16 ANYS :
AZUCRE
Candia, Bibiana
Pepitas de calabaza 2021
Aquesta novel.la relata la història dels joves gallecs pobres, ignorants del món i sotmesos a les supersticions del s. XIX, que se’n van anar a Cuba, com esclaus sense saber-ho, imaginant una vida millor treballant als camps de sucre de l’illa caribenya.
D’aquesta història, quasi desconeguda, existeix només un testimoni autèntic de boca dels protagonistes, que són les seues cartes enviades des de Cuba, custodiades avui en dia, a l’arxiu del Congrés dels Diputats.
Una narració fascinant, sense diàlegs, sense dades històriques, on són protagonistes aquells que no ho van ser mai.
Aquests “rapaces” mostren tanta credibilitat que vivim amb ells la vida en la Galicia rural, després el viatge dramàtic i finalment les desgràcies que els esperen en Cuba.
Exercici de memòria col·lectiva on el testimoni humà és allò que importa, no tant el que va passar, que també, sinó com ho van viure ells.
Els personatges s’imposen a les descripcions o a les dades, amb una veu narrativa que parla d’uns fets de 1854 a les persones lectores del s. XXI
Trobem personatges inoblidables: Orestes, José el comido, el Rañeta, … i d’altres com és el del capatàs, que maltracta sense pietat als joves, un negre que havia segut esclau.
També ens fan pensar sobre el destí malaurat d’algunes criatures, els “marmitones” sotmesos a l’esclavitud i al treball des dels 12 anys.
Aquesta novel·la fragmentaria es construeix amb estampes narratives que es superposen en una escriptura que l’autora anomena epopeia, evocant a altres narracions poètiques que properes a la llegenda s’han transmès al llarg dels temps.
No respon als trets que se li assignen a la novel.la històrica.
Bibiana Candia, autora de varis poemaris, explica que ella no és historiadora i que va escriure aquesta (la seua primera novel.la) com una fabulació que calia a la historia dels seus avantpassats que podrien haver sigut alguns dels protagonistes.
Les ferramentes literàries amb les quals compta són de gran valor: joventut pobra, duríssimes condicions de vida que els fan iniciar un viatge que suposa un gran repte vital, riscos, desgràcies, tragèdies, injustícies i la rebel·lió davant d’aquest engany … està clar que els ecos de la tradició oral estan presents.
El relat transita en una atmosfera d’oralitat que es veu esquitxada (com no podia ser d’altra manera) de paraules gallegues com brona, enmeigar, meigallo, engreixero, … o el romanç de “Sacauntas” o la personificació dels animals…
El ritme que s’aconsegueix, compassant la narració, té un gran mèrit literari, perquè ens fa viure la pluja de la Galicia rural, els moviments pendulars que transmeten les ones, la cadència del treball tallant les canyes, la bogeria dels tambors que acompanyen el ball, …
L’autora es posiciona amb ironia i claredat respecte a la societat patriarcal de l’època, a l’església que acompanya a l’empresari per enriquir-se sense escrúpols, a les diferents classes socials davant de la malaltia, de l’esperança de vida, …
Al final trobem una xicoteta porta oberta a l’esperança
Aquesta és una història de 1.700 emigrants gallecs al segle XIX, però conta una història d’emigrants, que han pogut viure, viuen o viuran molts altres pobles.
Els èxodes són una experiència humana radical i des de la literatura l’autora es posiciona amb la memòria del seu poble, a favor dels drets de les persones treballadores i en contra de l’explotació dels indefensos amb una escriptura hipnòtica i bella.
És un exercici de memòria històrica, que ens ajuda a reflexionar, a generar pensament sobre les migracions en el s. XXI,
Qui emigra?
On van?
Per què?...
