dilluns, 3 d’abril del 2023

RECOMANEM EN MARÇ 2023

 RECOMANAT A PARTIR DE 18 ANYS:


 

I DEL CEL VAN CAURE TRES POMES

Nariné Abgarian

Trad. Marta Nin

Edit. Comanegra, 2021

 

“Un divendres, tot just després del migdia, quan el sol ja havia travessat  el zenit i lliscava solemnement cap a la punta oest de la vall, l’Anatolia Sevonants es va ajeure disposada a morir-se”

 

La primera per a qui ho va viure. 

Els personatges.

Són molts els personatges que intervenen. Quan comença la novel·la ja són vells. El temps de la narració abraça, si fa no fa, nou mesos, la gestació d’una nova vida, precedida per les vides de cadascun dels habitants del poble de Maran i tot el que han compartit, viscut, paït i gaudit junts. La guerra, la fam, la mort, les epidèmies...Tota una vida en comú. És una història de històries.

La novel·la comença quan el personatge principal, l’Anatòlia es prepara per a morir. Però no és la mort qui l’abordarà sinó la vida.

 

La segona per a qui ho va contar.

Nariné Abgarian

Com es pot contar la història d’un poble que sembla que desapareixerà  quan els pocs que queden hagen mort? Des de la tradició oral, des de el que pot contar la gent gran, especialment les dones. El que fa l’autora és donar vida a una llarga tradició de maneres de fer, de contar i de viure de la tradició armènia (receptes de cuina, creences, tradicions, història dels objectes, remeis casolans, rondalles, contes, els malnoms  de cadascun,...) Dona vida a tot allò que desapareixerà si no ho contem, una riquesa que es perdrà si no la rescatem. Això és el que fa l’autora amb un vocabulari ric, poètic i on no falta tampoc l’humor. 

 

I la tercera per a qui ho va escoltar.

Nosaltres, els que hem llegit la història.

Una història de històries que et fa conectar amb les teues pròpies recordant coses de la infància amb el que contava la gent gran.

Un gran plaer de gaudir històries tan riques i tan ben contades. 

 

Al vespre l’Anatolia bressolava la filla cantant-li les mateixes cançons que li contava la mare sobre la lloba que va parir un dia de pluja fina i els seus set cadells, que es van dispersar pel món i, quan la lloba ja havia perdut l’esperança de veure’ls més, van tornar a casa forts i valents; o sobre el vent de ràpides ales que portava notícies dels que havien marxat feia temps; o sobre una vinya que arribava fins al cel i en  les seves sarments dormien els ocells del paradís”.

 

“L’Anatolia ha parit una nena i d’aquesta manera ens ha allargat la vida a tots...Nosaltres ja estàvem disposats a morir-nos, però ara tenim la responsabilitat de criar una nena i acompanyar-la”