“ELMER”. David Mckee. Ed. Beascoa.
És un llibre en el que destaca la importància de la imatge sobre el text. Les imatges ocupen doble pàgina i el text un espai relativament curt d’aquesta. Les il.lustracions són personals i parlen d’un estil característic de l’autor: els seus arbres, les plantes, els elefants i la selva allunyada de conceptes tòpics són trets propis de Mckee fàcilment reconegudes en altres llibres.
En aquest álbum el color és important: exuberancia colorista a base de colors molt vius i un contraste entre el gris dels elefants i la resta dels colors. Eixos colors dins de formes geomètriques ens recorden a Mondrien i la mancança de relació entre allò que es pinta i el color, als fauvistes.
Les il.lustracions aporten al text :
Narració.- Conten la història des del còdig visual.
Fidelitat al relat.- Representació del personatge molt ajustada al que diuen les paraules.
Un ritme lent.- A través de la utilització de la doble pàgina que ens obliga a aturar-nos en eixes pàgines pel seu atractiu.
Direccionalitat.- Elmer quan se’n va camina cap a la dreta i quan torna, camina cap a l’esquerra).
Emocions .- A través del punt que dibuixa els ulls i la línea de la boca dels elefants expressant emocions diferents, i també, a través de la gama de colors, gama freda per a moments d’inquietud o malestar i gama calent per als de reconeixement i alegria.
Temporalitat.- Abans, els animal tenen una expressió interrogativa; després, la seua expressió cànvia.
Clima.- Imatges carregades de tonalitat humorística contribueixen a tractar el tema de la diferencia des d’un altre registre.
Cap al final del llibre ens trobem en un canvi del que havien vist des del principi: desapareix la selva i la perspectiva i apareixen els elefants en primer plano sobre un fons de color creant un contrast molt encertat amb el gris color elefant. Aquesta situació arriba a l’última pàgina on l’autor fa un homenatge a diferents tendències artístiques: psicodèlia, geometrisme, op-art, abstracte, etc.
