Los sueños de Helena
Ed. Libros del zorro rojo
Eduardo Galeano -
Isidro Ferrer
Ed. Libros del zorro rojo
Helena
me humilla cada mañana, a la hora del desayuno, contándome sus sueños
prodigiosos.
(…)
Para
vengarme, escribo los sueños que ella vuela.
(…)
Las
obras de Isidro los acompañan, de la mejor manera. (Pàg. 5)
Cada vegada que ens trobem amb un text de Galeano ens provoca les mateixes sensacions de sorpresa, gust i entusiasme, tant per la seva temàtica, com per la manera de dir-ho i la seua forma, una prosa poètica impactant, on la senzillesa i precisió són les eines destacables de l'artesà.
Cada vegada que ens trobem amb un text de Galeano ens provoca les mateixes sensacions de sorpresa, gust i entusiasme, tant per la seva temàtica, com per la manera de dir-ho i la seua forma, una prosa poètica impactant, on la senzillesa i precisió són les eines destacables de l'artesà.
El text és una recopilació dels “somnis” de Helena, que ja
Galeano havia anat desgranant en
anteriors llibres, només un és novetat
per aquesta edició, (
hi ha una referència al final de la
procedència de cadascú ). Això no obstant, la lectura continua essent tan
estimulant com sempre.
En
aquesta ocasió els textos vénen acompanyats d'un altre mag de la
narració-il·lustració, Isidro Ferrer, que ens fa un desplegament creatiu amb
les seves escultures, collages i retalls, i aporta suggeriments interpretatius més enllà de les que dóna per si mateix el propi text .
En
resum, una conjunció i simbiosi refrescant, encertat i molt més que agradable
I ara,
un tast del llibre :
La casa de las palabras
A la
casa de las palabras, acudían los poetas.
Las
palabras, guardadas en viejos frascos de cristal, esperaban a los poetas y se
les ofrecían, locas de ganas de ser elegidas: ellas rogaban a los poetas que
las miraran, que las olieran, que las tocaran, que las lamieran.
Los
poetas abrían los frascos, probaban palabras con el dedo y entonces se relamían
o fruncían la nariz.
Los
poetas andaban en busca de palabras que no conocían, y también buscaban
palabras que conocían y habían perdido.
En
la casa de las palabras había una mesa de colores. En grandes fuentes se
ofrecían los colores y cada poeta se servía del color que le hacía falta:
amarillo limón o amarillo sol, azul de mar o de humo, rojo lacre, rojo sangre,
rojo vino… (Pàg.
26)
Recomanat
a partir de 14-15 anys
