dimecres, 18 de juny del 2014

L'ASTRÒNOM






L’astrònom./ El astrónomo .
  Walt Whitman. 
Ed. RBA ,2006







Hi ha llibres escrits per un autor amb manca d'il·lustracions.
Hi ha llibres escrits per un autor i il·lustrats per un altre.
Hi ha llibres escrits i il·lustrats pel mateix autor.

Però, hi ha llibres on és l'il·lustrador qui escriu o rescriu el text, el llibre que ara recomanem pertany a l'últim dels casos.


A partir del poema de Walt Whitman : 

QUAN VAIG SENTIR L’ERUDIT ASTRÒNOM…

Quan vaig sentir l’erudit astrònom,
quan les proves i els números estigueren col·locats davant meu,
quan em foren mostrats els mapes i els diagrames, per tal que els sumés, dividís i mesurés,
quan, assegut a la sala de conferències, escoltava l’aplaudit astrònom,
tot d’una em vaig sentir inexplicablement las i fastiguejat,
fins que, esquitllant-me, vaig sortir a fora,
a passejar dintre la mística humitat de l’aire de la nit,
i, adesiara, en el perfecte silenci,
alçava el cap per mirar les estrelles.
(Trad. Agustí Bartra)http://www.mallorcaweb.com/magteatre/poesiaanglesa/whitman.html

l'il·lustrador Loren Long reescriu una història paral·lela amb les seues pròpies il·lustracions. Els versos de Whitman conten una vivència en primera persona que el poeta experimentà en una conferència sobre astronomia, Loren la recrea protagonitzada per un nen, pot ser l'ànima del poeta o senzillament una manera d'apropar aquest poema- llibre als infants.

Les imatges, a vegades en una pàgina, altres en doble pàgina, estableixen un diàleg al llarg de la història entre dues idees : la idea de l'univers que assolim mitjançant  l'observació directa o amb la imaginació, i la idea que els científics tenen i ens donen d'aquest univers.

Així, passem des de la primera pàgina on s'imposa la immensitat d'un paisatge crepuscular, ( clar homenatge al pintor americà Hoper) , fins a la següent doble pàgina on ens sorprèn la grandiositat d'un edifici clàssic que es sobreposa a la nit per un intens focus de llum. Aquesta lluminosa edificació contrasta amb la penombra on apareixen nímies figures que són endrapades per eixa casa del saber i de la ciència.

Al seu interior, les clàssiques columnes, la simetria de l'escala, el predomini de les formes geomètriques i l'exagerada dimensió de tot el que hi ha respecte a les persones, mitjançant perspectives de plànol general, donen sensació de solitud, fredor i llunyania; expressen també l'enorme distància entre el coneixement científic i l'experiència personal.

En eixe auditori, atrapat en una gama d'ocres i altres colors de gama calenta, es troba un nen que vesteix com un adult, amb roba seriosa adient a un esdeveniment important. Mentre els adults parlen animadament - figures i rostres que ens recorden altre il·lustrador americà de literatura infantil, Chris Van Allsburg - la llum es concentra en el protagonista, totalment absort en dibuixos i instruments astronòmics; un primer plànol ens mostra una mirada d'incomprensió, perduda en no sabem quines històries a través de l'espai.
El protagonista és conduït a la força entre cossos adults sense rostre mentre mira enrere enyorant eixes escales on fa poc gaudia de les seues fantasies.

Caminen, com un ramat, rígids, autòmats, cap a la sala on es fan els discursos, on es diuen les paraules estranyes.


El nen no entén les dades abstractes que diu l'astrònom i deixa d'escoltar; una altra vegada es troba sol amb els seus pensaments, agafa la seua joguina, que pot manipular i amb la que pot imaginar.I arriba un moment en que abandona el museu sideral eixint a la nit que desplega davant d'ell un mapa d'astres desconeguts. Aquest edifici seriós s'empetiteix fins a desaparèixer en les últimes pàgines del llibre. El contacte directe amb el màgic i enlluernador espai nocturn s'imposa a les paraules raonades i explicatives.

L'infant es desplaça fins arribar a un lloc on la nit es manifesta amb tot el seu esplendor i una imatge, en primer plànol, de la seua cara somrient i il·lusionada, apareix davant dels lectors.

Finalment, es contempla de nou una visió general del paisatge estrellat i la figura del nen que, sobtadament, s'ha llevat eixos vestits, símbols de la seriositat, de la rigorositat científica, per a gaudir de la mirada innocent i jugar a que és possible imaginar un univers on es puguen realitzar viatges amb la seua nau espacial de joguina.

Recomanat a partir dels 8 – 9 anys

Comentat en Març 2014