RECOMANAT A PARTIR DE 18 ANYS:
La vida de las paredes
Sara Morante
Ed.
Lumen 2015
Sara Morante és fonamentalment
il·lustradora. La coneixíem per il·lustrar llibres com “Señales” de Raúl Vacas,
i “Los diarios de Adán y Eva” de Mark Twain.
Aquesta és la seua primera novel·la.
Utilitza la il·lustració per generar l’ambient de la història, amb referències
a Modigliani i al modernisme .
Un llibre en una edició molt acurada, sensacions visuals que ens fan
pensar en el tacte de les teles i recordar l'època de les parets empaperades.
A la comunitat de veïns/nes de la vida, els
personatges viuen en espais diferents separats només per parets. Però, de
vegades, els camins de cadascú dels personatges s' ajunten, es creuen, les
parets desapareixen i neix la història, aquesta història.
L’estructura del llibre és extraordinària. Comença am la presentació
dels personatges i continua contant la seua vida al llarg d'una setmana: del
dilluns al divendres, dia essencial per a uns, tràgic per a altres, la narració
d'un moment de vida.
Juntament amb la descripció dels
personatges d'aquesta història, no menys important resulta la descripció de
l'edifici al començament del llibre: un principi suggeridor, una porta oberta
al misteri o a l'encant quan descriu el portal, eixe espai delicat i inquietant
alhora, que permet l'entrada a la història. La casa és un personatge més. La
casa és la decadència social, és la societat espanyola de la postguerra, una
comunitat de veïns/nes que es relaciona amb temors, de portes cap a dintre,
amagats, foscs. És una galeria de personatges carregats amb el seu passat,
versemblants, portadors del seu drama, que fracassen i malviuen.
Un llibre trist però valent que visualitza els desheretats, que fa
protagonistes a la bogeria, a l'homosexualitat, el "voyeurisme", el
suïcidi, la prostitució i la fam, …. Fonamentalment parla de la vida difícil de
les dones dels anys 50.
En aquest llibre les imatges són retrats, importància dels quadres que
representen retrats: Els personatges són descrits amb paraules, però també amb
imatges on podem esbrinar què hi ha darrere de la seua mirada o el seu gest i
quines emocions transmeten o ens provoquen. Imatges sensuals, transparències
que deixen veure l'interior. Postures rígides dels personatges com si foren
maniquí o marionetes o ninots, com ara els porters de l'edifici que ens
recorden al nanos i gegants de la nostra infantesa.
Al sostre, per la nit, cobren vida les gàrgoles, personatges fantàstics
producte del fantasieig de Emilio, el porter, que els dóna vida per a poder
sobreviure a la seua desgràcia. Tanmateix, apareixen com a símbols que amenacen
eixe món de relacions entre els veïns de la casa i constitueixen el contrapunt
al realisme dramàtic de la resta dels personatges. Eixos personatges fantàstics
apareixen també quan el xiquet ensenya a la costurera els quadres de la casa i
li conta que els retratats es mouen i es comuniquen, un altre fantasieig de Vicente,
l'únic xiquet d'aquesta obra, per poder suportar la solitud en la que es troba.
