A PARTIR DE 4-5 ANYS
Una
vegada més hem de felicitar a Kalandraka per arriscar-se a editar
llibres ja exhaurits, com la col·lecció del petit ós, de Minarick,
il·lustrada per M.Sendak.
Aquest
consta de 4 històries senzilles amb diàlegs molt propers a la gent
menuda.
El
petit ós i el mussol:
identificació del petit amb el pare i el desig de ser gran com ell.
Destaca la importància del joc simbòlic amb els amics , per
afrontar la realitat , imitar els pares, i sentir-se important en la
família
«
saps què? Ho farem veure. El tronc farà de vaixell i jo faré de
pare Ós. Tu pots fer de tu mateix i tots dos farem veure que
pesquem .( pag. 14)»
El
pare ós torna a casa
: enumeració acumulativa de personatges engrescats per la notícia
de que el pare torna a casa amb una sirena. Etapa del realisme màgic
on tot el que desitge pot fer-se possible. El pare representa el
realisme, les sirenes no existeixen. El conflicte el soluciona el
pare desviant el desig cap a un altre objecte tan atractiu com les
sirenes, els caragols marins.
Atac
de singlot:
diàleg amb tots els personatges al voltant dels remeis casolans per
a curar-se el singlot.: beure aigua, mantenir la respiració, ...
La
sirena del petit Ós:
«però jo havia dit potser ....» diàleg
sobre la sirena. Uns pares que segueixen el fantasieig del perit ós,
no intenten corregir-lo ni canviar la seua necessitat psíquica.
En
resum :
La
construcció de cada conte respecta moltíssim la tradició:
enumeracions, acumulacions, anada i tornada,... són contes rodons,
plens d'humor i tendresa, escrits amb molt d'afecte.
No
són sols per a gent molt menuda, una persona adulta, a més de
gaudir-ne trobarà reflectit tot un model de relacions amb la
infància, tractada amb gran dignitat, on sobretot es reivindica la
necessitat del joc I l'actitud de respecte envers l'autonomia
infantil.
Parlen
d'una realitat interna, de la necessitat del joc simbòlic, de la
complicitat entre adults i nens, de la necessitat de la fantasia per
a arribar a un creixement personal.
A PARTIR DE 14-15 ANYS
Ícar
/
Ícaro
Federico
Delicado
Kalandraka,
2014
VII
Premi Internacional COMPOSTELA per a àlbums il·lustrats
Comença
el llibre amb la solitud del protagonista. El llibre planteja a les
lectores que llancen hipòtesis sobre els pares: han mort?, l' han
abandonat?
Les
il·lustracions ens introdueixen en un món gris; la gama freda ens
envolta i ens predisposa a pensar el pitjor. Algunes recorden a
Hopper, l'artista que pinta la solitud. Text i il·lustració es
complementen i s'enriqueixen mútuament. El gris alterna amb el color
segons si conta la vida a l'hospital/ orfenat o la vida amb els
pares.
Seguint
la lectura, ens trobem amb la resposta del xiquet dient que els seus
pares són ocells. Aquesta resposta allunyada de tota lògica ens fa
plantejar-nos noves hipòtesis: és mentida?, està boig?, és un
fantasieig?
A
partir d'aquest moment, comença la història dels pares amb unes
il·lustracions en color. Un contrast respecte als grisos que es pot
interpretar com una separació entre realitat i fantasia, o entre
els records i la vida actual.
Per
a ell la desaparició dels seus pares no és traumàtica, és una
progressiva transformació desitjada per ells, que expliquen com han
estat les transformacions dels seus avantpassats .En canvi per a
altres personatges de la història es tracta d'un abandonament
familiar.
El
pare marxa, un corrent càlid se l'enduu, expressió que sol
utilitzar-se per a la mort. Si
és metàfora de la mort,... com interpretar les paraules del pare,
quan diu que estava esperant-la amb ànsia, com la felicitat suprema
?
Tanmateix,
la infermera parla d'abandó. Aquesta pàgina deixa entreveure que
els pares han abandonat Ícar i ell es nega a acceptar la
realitat.
Comença
la tercera part de la història familiar amb l'inici de la
transformació en ocell de la mare complementat amb una il·lustració
que recorda a Picasso en el quadre "mujeres que corren ..".
La mare marxa també convertida en oreneta. Ell continua
fantasiejant: vindrem
a buscar-te.
A
la quarta part, Ícar sent el seu moment de canvi, obri les finestres
i recorda les paraules del pare: no tinguis por a volar. La
història finalitza deixant-nos el dubte: és un suïcidi final d'un
conte realista? O una fugida cap a la llibertat en clau fantàstica?
Així
doncs, acaba
el llibre com
comença ... amb
la solitud... del lector... davant tantes possibles interpretacions ,
dubtes i preguntes sense resposta..
Memòria
d’uns ulls pintats/ Memoria de unos ojos pintados
Lluís
Llach.
Empúries
Narrativa, 2012
Seix
barral, 2012
«
Érem com funàmbuls que ens manteníem fràgilment dempeus damunt
dels estralls d'una guerra que ho deshumanitzava tot. La fam, la
misèria, l'èpica, els ideals, la mort, la rancúnia, la
desesperança, l'amor, la crueltat, la compassió, tot es barrejava
en un cos a cos inaudit i feia del nostre interior més íntim una
massa amorfa d'horitzons erms.» ( p.184)
Un
apropament molt necessari als anys de la república, la guerra civil,
i la repressió posterior, amb una esgarrifadora descripció del
patiment i de les emocions humanes; un cant a l'amistat i a l'amor,
i a la solidaritat entre els que no tenen res .
Demostra
una gran sensibilitat a l'hora de contar tot l'horror de la guerra i
la postguerra dels vençuts.
Gran
part del llibre està dedicat al context històric on apareixen
petits fragments de la història amorosa. Cap al final del llibre es
centra en la vida amorosa del protagonista.
Tot
el llibre està ple d'homenatges : és un homenatge als seus pares ,
a la societat de la república, a Barcelona , a l'educació, a
l'amistat, a la solidaritat ,... des de la nostàlgia, però ben
documentat .És també
un homenatge a l'escola i al concepte republicà de l'educació i
tot un cant a « l'escola del Mar»
Ens
ha sorprès la tendresa ...la capacitat de contar tantes coses de
manera tan fluida ....el llenguatge tan ric...
Els
personatges estan molt dibuixats i perfilats. Amb ells entres en un
món desconegut i prompte el fas teu. En aquest llibre les dones són
més comprensives, intuïtives, solidàries ... s'organitzen i
busquen solucions en tant que els homes no s'aclareixen tan bé,
actuen amb més egoisme, i busquen culpables en lloc de solucions.
Explica
els horrors de la guerra i dels colpistes, però no defuig la crítica
a l'esquerra i les seus errades.
És
un llibre imprescindible perquè des de la literatura fa una
reivindicació de la memòria històrica , no sols a partir de
documents sinó , sobretot, basant-se en la memòria oral i el
record dels vius. Té tanta humanitat que queda dissimulada la part
històrica .
