dijous, 25 de gener de 2018

RECOMANEM EN GENER 2018




RECOMANAT A PARTIR DE 18 ANYS:







Trobadors amb turbant


Piera, Josep


Ed.1984, 2017


Sense parar recórrec el cel amb els meus ulls

per si de cas puc veure l’estel que mires tu.

Als rodamons viatgers els demane insistent

si cap d’ells ha sentit el teu perfum lleuger.

Només mouen els vents, em plante davant d’ells

per si el més lleu em du qualque mot que fos teu.

Furtiu esguarde aquells que trobe arreu arreu

per veure d’entreveure del teu bell rostre un tret.

Rodant canins amunt, sense meta ni rumb,

vaig buscant la cançó que em diga el nom volgut.

( L’amor llunyà. Abu Bak. p.38)



Bellíssim jardí de paraules, excel·lent trobada amb els nostres avantpassats en una compilació dels seus poemes.

És brillant la idea de fer visibles tots aquest poetes dels segles XI, XII i XIII, tots ells amb vincles de vida o mort amb la part oriental de l’Àndalus. Només per reivindicar la seua aportació tenim aquí el gust de recuperar i fer ressonar els seus noms: Ibn Darrag, Ibn Xuhayd, Ibn Hazm, Ibn Sida, Ibn Al-Yamaní, Umm Al-Kiram, As-Sumaysir, Ibn Lubbum, Ibn Al-Battí, Al-Gharnatí, Al-Waqqaixí, Ibn-Khalsa, Ibn-Aixa, Ibn Al-Labbana, Abu Dakr, Ibn Hamdis, Abu Salt, Ibn Tàhir, Ibn Khafaja, Ibn Az-Zaqqaq, Ibn Yannia, Ar-Russafí, Ibn Jubayr, Ali Ibn Hariq, Ibn Talha, Marj Al-Khul, Al-Munsafí, Ibn Sahl, Ibn Amira, Ibn-Al-Abbar, Abu Walid, Saïd Ibn Al-Kàram.
 
Tot aquest llistat ens fa pensar en un univers poètic, artístic i cultural que van presidir  aquests segles de convivència on els àrabs constituïen la tercera part de la població. Si de cas ja trobem a faltar alguna poetessa ( ... d'aquella pols vénen aquests fangs ?)


Josep Piera, com diu al pròleg, es converteix ací en la veu de tots aquests poetes, el torsimany de la seua paraula heretada, el vivificador d’una part de la nostra història. El treball de traducció és impecable i ens arriba en un registre de català occidental. El pròleg de l’autor, a més de ser un reconeixement al llegat andalusí i una explicació del seu procés d’enlluernament, és una bonica declaració d’intencions.


Molts sensuals. Sempre parlen de persones o d’espais molt oberts amb referències a sensacions, a aromes, colors, situacions relacionades amb el plaer d’escoltar, de veure, de sentir.

Dolç és el riu, com dolça és la saliva

olorosa dels llavis de l’amant. El zèfir

arrossega, mandrós la cua humida.

Ràfegues de perfum

travessen el jardí

tot cobert de rosada.

Jo me l’enamore, aquest verger

on la camamil·la és el somrís;

la murta, els rínxols,

i la viola, una piga.

(Dolç és el riu. Ibn Khafaja, p.51)

Molts poemes fan referència a un paradís perdut i a l’exaltació de la terra però en tot moment ens resulten poemes propers, de plena actualitat, senyal que no han acusat el pas del temps:

València és una ciutat al bell mig del paradís.

Si se la coneix bé, però, se li troben defectes:

de fora tot són flors oloroses;

de dins, hi vas xafigant la merda.

( Sàtira. As-Sumayir, p.24)