RECOMANAT A PARTIR DE 18 ANYS:
La mesura dels nostres dies. La medida de nuestros días
Delbo, Charlotte
Gaillard, Valèria (trad. cat)
Rios, Mª Teresa ( trad.cast)
Club Editor 2019 / Turpial, 2004
Tercer i últim llibre de la trilogia d'Auschwitz (Auschwitz i després, I,II i III)
El primer, Cap de nosaltres tornarà(https://www.eets.cat/colij/2022/12/03/cap-de-nosaltres-tornara-ninguno-de-nosotros-volvera/), publicat en 1965, descriu l’horror del camp i la lluita diària i col·lectiva per sobreviure;
El segon, Un coneixement inútil, publicat en 1970, si bé continua l’horror del camp, també introdueix retalls de com i perquè van arribar a Auschwitz: Delbo, afiliada a les Joventuts Comunistes, formava part, amb el seu marit, del grup Politzer de resistència a l’ocupació nazi. Van ser arrestats en 1942 per la policia francesa i ingressats a la presó de la Santé, on el seu company i d’altres foren executats sense judici, i la resta enviada a diferents camps nazis d’extermini.
La mesura dels nostres dies, publicat en 1971, és un llibre innovador i diferent perquè parla no de l’infern viscut sinó de com viure després de passar per l’infern. Imprescindible si volem esbrinar com és en realitat la humanitat.
Delbo havia estat designada per la resta per escriure tot allò que havien viscut juntes. «L’objectiu : convertir el trasbals en experiència comuna, l’abjecció en cant»(p. 207, nota editorial).
També alguns i algunes, en separar-se, havien fixat retrobar-se vint anys després. Delbo, al llarg d’eixos vint anys es dedica a entrevistar a totes i cada una d’elles i a la gent del seu entorn.
Per a totes va ser una tornada i reincorporació a la societat molt dura i molt diferent a com l’havien somiat :«fent un esforç que no sé com anomenar, vaig intentar recordar els gestos que cal fer per recuperar la forma d’un ésser viu en la vida. Caminar, parlar, respondre les preguntes, dir on vols anar, anar-hi, .Ho havia oblidat ( p.9)» «tot em resultava incomprensible»(11)»no aconseguia acostumar-me de nou a mi» de mica en mica recuperava la vista, l'oïda, ...(12)
Cada persona té la seua pròpia història, el llibre és com un mosaic on tot té cabuda: el retrobament amb els éssers estimats o la soledat perquè tots han mort, l’intent de recuperació de la rutina diària o el trencament amb tot el seu passat, l’acceptació o la negació de la realitat, els pensaments més íntims i les reflexions en veu alta, el silenci o la necessitat d’explicar-ho encara que la gent no ho puga entendre, els records persistents, el desencant, ...
Però totes les històries tenen en comú :
-el desig i la decisió de ser la veu de totes aquelles que no van tornar, el record de les quals acompanya nit i dia a qui va sobreviure (49 de 230)."Els que ens estimen volen que oblidem. No entenen que és impossible, i, a més, que oblidar seria atroç (...) Ser fidels a les companyes que vam deixar allà és tot el que ens queda."(p.60)
-la constatació que Auschwitz ha estat tan terrible que és impossible recuperar-se « m’han tornat la vida i sóc aquí davant de la vida / com davant un vestit / que ja no et va bé.(p.17-18)...per a mi, per a nosaltres el temps no passa. No difumina res, no erosiona res. No estic viva. Vaig morir a Auschwitz i ningú ho veu (p.62)
-la certesa que el seu sacrifici ha estat inútil, que el món no ha aprés, no ha canviat i no ha millorat, que continuen les guerres, les injustícies, la violència dels Estats,... però elles no han canviat i segueixen lluitant pels seus ideals.«Crec que la gent ha de saber-ho. És important que ho sàpiguen. ¿Per què hauríem fet tants esforços per tornar si no serveix de res, si ens quedem callades, si no expliquem com era ?I de què serveix explicar-ho?( p.186-87)
