RECOMANAT A PARTIR DE 18 ANYS:
Cap de nosaltres tornarà / Ninguno de nosotros volverá /
(Aucun de nous ne reviendra, Ed.Minuit,1970)
Delbo, Charlotte
(trad. cat.) Gaillard, Valèria
(trad. cast ) López, Regina
Club Editor, 2020
L. del Asteroide, 2020
Es tracta de dos llibres en una mateixa publicació: Cap de nosaltres tornarà i un coneixement inútil, i que formen part d’una trilogia: Auschwitz i després. Aquesta ressenya pertany al primer llibre.
En paraules d'Àlex Vicente, volem destacar la importància d'aquesta mena de relats en boca de dones: «Durant gran part de la història, ‘anònim’ va ser una dona» resa una de les cites més cèlebres de Virgínia Woolf. La màxima no falla quasi mai, ni tan sols en el despietat context de l'Holocaust, quan l'extermini nazi va destinar la mateixa sort a totes les seues víctimes, fos el que fos el seu sexe. Malgrat tot, els testimoniatges de referència dels retinguts en els camps de concentració van ser, durant dècades, exclusivament masculins, amb la notable excepció d'Ana Frank.”
Fins i tot, el títol en castellà és ben explícit, oblidant el gènere dels seus protagonistes, usant el masculí quan les protagonistes són dones, ella i elles: Ninguno de nosotros volverá.
Ens trobem davant d’un llibre que ens porta una història tremenda de l’esser humà, el viatge i recordatori del camps nazis, amb un testimoni diferent: fet per una dona. Amb un llenguatge amb molta cura i amb situacions vitals narrades des de la col·lectivitat i la solidaritat.
Charlotte Delbo (Vigneux-sud Seine, 1913 – París, 1985) va estar a Auschwitz juntament amb 230 preses franceses de les quals només 49 van sobreviure. Va resistir 12 mesos on cada dia durava més que un any. Es va resistir a perdre la memòria, perquè és perdre's una mateixa, és deixar de ser una mateixa. No li van treure la memòria i així va poder denunciar el nazisme amb la seua força: les paraules.
Començà a escriure mentre es recuperava, després del seu alliberament, però no es publicaren fins 20 anys després (1970), passant quasi desapercebuda a Espanya fins fa poc ( 2004, 1ª ed. en castellà)
Amb la mateixa intenció d'Ana Frank, la seua gran preocupació era informar el món del que va ocórrer i no oblidar les seues companyes. Ens conta des de la primera pàgina la seua experiència.
(…)Hi ha gent que arriba i gent que se’n va.
Però hi ha una estació on els que arriben són justament els que se’n van
una estació on els que arriben no han arribat mai, on els que se n’han anat no han tornat mai.
És l’estació més gran del món. (pàg.7)
I és l’estació més gran del món per la complicitat i estreta col·laboració entre estats que aprofitaren l’existència dels camps per enviar a tota persona considerada diferent o dissident i que mai preguntaren que passava allí.
(...)Arriben a aquesta estació, vénen de tot arreu
Hi arriben després de travessar països sencers (pàg.8)
Els agradaria saber on són. No saben que aquí és el centre d’Europa (...). És una estació que no té nom.
Una estació que per a ells no tindrà mai nom.(pàg. 10)
Una veu clara i diferent, diferent de la dels homes perquè la seua mirada i tracte són diferents. En què ens compta, com, amb quines paraules, amb quines sensacions, … on les carícies i abraçades entre elles són presents… Una mà que et dona suport, que t'espenta a caminar, que t'acull en cas de necessitat. No és una lluita per la pura supervivència on només em mire a mi, sense importar-me qui caiga de les persones que hi ha al meu voltant amb la condició de sobreviure. És un llibre on abunda la col·laboració i no el pur individualisme.
(...)“I quan recupero la consciència és pel xoc de les bufetades que m’etziba la Viva a les galtes amb tota la força, prement els llavis, girant els ulls. La Viva és forta. Ella no es desmaia durant el recompte. Jo, cada dia. És un moment de felicitat inefable. La Viva no ho ha de saber mai.(pàg.97)
(…)Estic enmig de les meves companyes. Recupero el meu lloc en la pobra escalfor comuna que crea el nostre contacte…”(pàg.98)
Escrit des d'un registre poètic, encara que sone paradoxal. On la història no perd dramatisme. Barreja de bellesa i crueltat. Amb paraules belles i dures; suggeridores i descriptives; amables i escruixidores; descriptives, però no macabres. Usa les frases curtes per a donar dinamisme, com si fora un fotograma.
“Un tret. La dona es desploma.
L’SS guarda l’arma, xiula al gos, s’acosta a la dona. Inclinat, la gira com es fa amb una peça de caça.
Els altres SS riuen dels seus llocs estant.(pàg.104)
On una som totes. Encara que mirem el que ocorre al nostre al voltant, els personatges, són, en realitat nosaltres mateixes.
“No miris. No miris aquest maniquí que s’arrossega per terra. No et miris.”( pàg.131)
