RECOMANAT A PARTIR DE 10-11 ANYS
Dos cuentos maravillosos
Carmen Martin Gaite
Ed. Siruela, 2009
La mestria de Carmen Martín Gaite ens ofereix en El pastel del diablo, un dels dos contes que apareixen en aquesta edició de Siruela (1ª edició, en Lumen, any 1986) una història de creixement on acompanyem la protagonista, Sorpresa, en eixe procés en què se'ns adverteix que ¨para crecer hay que entender las cosas difíciles".
Ací apareix una de les claus del llibre: abastar la maduresa entranya assumir l'irreemplaçable valor del descobriment, de l'aprenentatge i l'acceptació de reptes necessàriament arriscats.
En aquesta petita joia, Martín Gaite aboca la seua estima pels contes de tradició oral. De fet, el text traspua oralitat. És extraordinari el seu ofici per recrear la fluïdesa de la parla quotidiana en els diàlegs. A la tradició oral se li uneixen aspectes autobiogràfics, així com mitològics i bíblics.
En El pastel del diablo apareixen algunes de les 31 funcions de Propp (1928, Morfología del cuento), com ara, l'heroïna se'n va de casa, ha de superar proves difícils i rep l'ajuda d'auxiliars com el seu amic Pizco que, quasi sempre, l'escolta amb interès i paciència
A més a més, l'autora ens mostra una excel·lent manera de revisitar-los des de la perspectiva de gènere, amb una protagonista transgressora, preguntaire, insatisfeta, narradora d'històries i amant del saber.
També cal remarcar el fet de que Carmen Martín Gaite es permeta afrontar aspectes que, a hores d'ara, possiblement es censurarien o estarien fora de lloc en la literatura per a infants i joves. Per exemple, l'impuls eròtic present en la trobada de Sorpresa amb el vell o amb el rei.
Pel que fa a l'argument, en el camí iniciàtic de la protagonista, és fonamental la visita a la Casa Gran on descobreix un món de luxe decorat amb una fantàstica galeria de personatges com la dona de cera, l'home d'ulls negres i dents esmolades, el rei, els personatges vestits de forma estranya i d'espais com la sala d'espills, el soterrani o l'escala de caragol.
Però Sorpresa ha de tornar. Quan ix de la Casa Gran no és la mateixa. Ha experimentat la transformació que tot viatge, si paga la pena, comporta.
Es per això que s'acomiada de nosaltres dient:
- ¡Escribiré mis cuentos, te pongo por testigo, reina de la noche! Y algún día los leerá el señor de la Casa Grande. ¡Aprenderé a comerme yo sola, como él, el pastel del diablo!
